Joan F. Mira | El Punt Avui | 13/12/2013 
 Habitualment, hom només dóna valor de cultura (en el sentit “elevat”, dignificat, superior...) a allò que és presentat i projectat amb aquest atribut per qui té poder per a fer-ho: poder polític, institucional, social, mediàtic, acadèmic o el que siga. Cosa que cal repetir de tant en tant, perquè sovint oblidem els fets més elementals, sobretot quan es presten poc al lluïment teòric. Els teòrics de la cultura, d’altra banda, solen contemplar amb moltíssima atenció els llibres o escrits dels seus col·legues, i d’ací trauen encara més teoria (més contemplació i més espectacle, que és el que també significa en grec theoría), i solen observar molt poc el banal i modestíssim funcionament habitual de la gent i de les paraules. Hauríem de seguir, tanmateix, els consells de Sir Francis Bacon, pare fundador del mètode empíric, que recomanava arribar al coneixement de les formes o essències partint dels fets i per mitjà de la inducció: observar, constatar, comparar, i només al final traure, si és possible, alguna conclusió i definició.
Potser la cultura no té una “essència” o una forma, però en tot cas, si en té, no és cap substància o atribut identificable i definible a priori: és allò que socialment funciona com a “cultura” i amb aquest nom i aquest reconeixement. Conclusió redundant i perfectament inútil: segurament perquè no hi ha cap definició possible. Ni per tant cap idea, diguem-ne, autònoma i objectiva de cultura, sinó un conjunt sovint dispers de fets i de realitats que sota aquest nom circulen i funcionen. Igual que els “intel·lectuals”, que són un conjunt generalment dispers d’individus que circulen i funcionen com a tals: vistos o identificats pels altres com a tals, o autoidentificats com a tals. Però si preguntem en una enquesta: què és un intel·lectual?, o al possible interessat: vostè és un intel·lectual (i per què)?, potser no sabran respondre, o les respostes seran ben curioses. Veus vaporoses, per tant, sense substància. De tal manera que expressions com “la cultura contemporània és...”, “els valors de la cultura moderna són...”, “les tendències de la cultura a primeries del segle XXI van...”, i tantes altres per l’estil, són poca cosa més que un flatus vocis. Però hi ha molta teoria i molts escrits, i molt acreditats, sobre “la cultura, etc., etc.”, que sense aquestes flatulències de la veu es desinflarien fins a quedar-se en no res, simple aparença esvaïda, globus de colors.
Fem memòria. Qui pensava, fa cent anys, que eren cultura les màquines, les locomotores o les fàbriques? Ningú. Bé, Marinetti i els futuristes ho van pensar, però d’una manera molt particular: van pensar que eren art o matèria d’art, el poderós art del futur industrial. En qualsevol cas, la infraestructura industrial fa un segle no era cultura, i ara aquelles mateixes fàbriques, locomotores i màquines són “objectes culturals” en museus específics, són matèria de col·loquis i congressos, de llibres il·lustrats o d’exposicions de primera magnitud. A càrrec, habitualment, de les institucions que administren “la cultura”. Els objectes són els mateixos, però abans funcionaven només com a maquinària, i ara funcionen com a expressions culturals: són presentats amb el valor afegit de la història i de l’estètica, dignes d’una nova forma d’apreciació i de contemplació.
Aquesta és la qüestió: són presentats (per part dels qui “ho entenen”, dels experts...) com a dignes de consideració intel·lectual, i per això són ja cultura “alta”, i per tant altament respectable. Fins al segle XVIII no eren “alts” ni “respectables” els músics, per exemple, i fins a la segona meitat del segle XX, no ho eren els cuiners, els modistes o els perruquers, i ara són personalitats escoltades, membres de la “classe intel·lectual”. Fan el mateix que feien, però no són percebuts de la mateixa manera: ara formen part del nivell “alt” de la cultura (institucionalment, socialment, econòmicament), ara les seues paraules, fets, productes o idees, tenen una influència pública a través de la premsa: ara són intel·lectuals. I per què no, si la cultura és tot, si no té límits i ha esdevingut indefinible?
|
