Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 658 | 06/02/2014   

El poeta i la història

Per al lector o escoltador, la lliçó moral, la reflexió sobre la història, o el més elemental plaer de la lectura, poden vindre a través de la contemplació d’escenes directament evocades, o per un procés d’associació, traslladant les coses de lloc i de camp: aquest trasllat o transport que, en grec, es diu metaforà. Amb el poder de la qual, l’escena evocada, les imatges, les paraules, esdevenen alguna cosa de més valor o de valor diferent: ens transporten a un altre territori emocional, estètic, ideològic o moral. Fins i tot, o sobretot, quan el poeta té la pretensió de produir directament història amb el poema, quan el poema és instrument d’una visió de la història. Incloses les visions ideològiques i més o menys «propagandístiques», l’exemple màxim de les quals podria ser l’Eneida de Virgili, on el poeta exposa des del principi el seu projecte i comença amb aquells versos que em feien aprendre de memòria en el meu remot batxillerat: «Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris / Italiam fato profugus laviniaque venit / litora, multum ille et terris iactatus et alto». O sia, ens explica que vol cantar els fets d’armes d’aquell home que, partint de Troia i fugint del destí, arribà el primer a les costes d’Itàlia, perseguit pels déus per mar i per terra. El projecte és claríssim: explicar que l’heroi va patir el que calia patir, fins i tot contra la gran deessa Juno, a fi de fundar la ciutat, i que d’ací vénen la raça llatina, els pares antics, i «les altes muralles de Roma». No enganya ningú: la propaganda està servida, la grandesa històrica de Roma té un origen mític que la justifica, i la missió imperial d’August és completar aquest destí i aquesta història. L’altíssima poesia de l’Eneida tindria ben poc sentit sense aquesta missió, assumida per l’autor. Que al final de la vida el poeta dubtara de tot, com voldria Hermann Broch en La mort de Virgili, és una altra qüestió. Potser dubtava del sentit de tot plegat, de la seua vida mateixa, de les raons d’August, o de la perfecció del seu poema. Però dubtar així és també propi dels grans poetes. En qualsevol cas, quin és el gran poeta que, a pesar de tots els dubtes, dedicaria una Eneida a aquesta miserable història nostra que en diem contemporània...?

P.S. Vista la reacció oficial (plena d’estupidesa i de cinisme) contra una definició del terme "valencià” tan amable i acomodatícia com la de l’AVL, em privaré de dedicar-li cap article: no podria evitar omplir-lo d’adjectius insultants i d’improperis. Fa mal de viure, un país governat per una gent com aquesta: fa mal al cos, i mal a l’esperit, i no sé què n’hauria dit Virgili.