Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 660 | 20/02/2014
François Mitterrand, a més de tenir una cort poc exemplar, tenia com a astròloga titular Madame Elisabeth Teissier, gran dama de la professió; Charles de Gaulle consultava regularment un tal Maurice Vasset, àlies Regulus, i altres presidents, sobirans, ministres, directors de banca, etcètera, fan servir habitualment o eventualment consells de part dels planetes, per no parlar de les seccions regulars d’astrologia en diaris i revistes. No és només que, com en el temps d’Aquil·les i d’Agamèmnon, dels babilonis, de Juli Cèsar o dels reis de l’Europa renaixentista, els poderosos del món volen saber quina és la conjunció propícia per a firmar tractats, anar a la batalla o comprar i vendre accions. És sobretot que la fe en els poders del cel sobre la terra va en augment, no decreix amb la ciència i la tècnica, sinó que creix amb la premsa i la televisió: hem començat aquest segle XXI –que veurà tan alts prodigis bioquímics i informàtics– amb una fe renovada en un sistema d’explicació del món i de la vida rigorosament anterior a, i rigorosament incompatible amb, la més elemental explicació racional de la vida i del món. Com si la Terra fóra encara el centre de l’univers i el cel estiguera format per esferes concèntriques de planetes i d’estrelles: sense la cosmologia mesopotàmica, grega i medieval, l’astrologia seria només història de la literatura. El fet, però, és que la gent moderna, com l’antiga, necessita també seguretat, predicció, saber que ocupa un lloc en algun esquema universal o còsmic, sentir que no som només una combinació de molècules caminant sobre una engruna de pols en el vertigen d’una galàxia més aviat mediocre, que és el poc reconfortant panorama de la cosmologia moderna. I ací és on entra l’astròleg: vosté rep l’energia del cel i dels planetes, diu, que es conjunten així i així per definir quin és el seu lloc i quin és el seu futur, són tants euros la consulta i tants la carta astral. El client se’n va convençut, paga content, ara ja sap que tot té algun sentit. Quan hem perdut el cel i els misteris de la fe, els sants i les marededéus, sempre ens queden els astres. I no diguen que la física o la bioquímica, la ciència de les hormones o la sociologia poden, totes juntes o d’una en una, fer el mateix paper.
|