Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 662 | 06/03/2014   

Sobre Venus i Lucreci

Lucreci va ser un hereu perfecte del pensament dels atomistes i materialistes grecs en qüestions de cosmologia, dels epicuris en matèria de moral i d’estil de vida, i el seu llarguíssim poema, De rerum natura, és sens dubte l’intent més agosarat d’explicar justament quina és “la naturalesa de les coses”, és a dir, el sentit de tot plegat. No és poca cosa, voler despullar el lector de tota il·lusió i de tota falsa creença per a posar-lo de cara a l’espectacle sublim i terrible, però alhora seré i alliberador, de les veritats últimes de la natura: el joc etern dels àtoms, el fons neutre de l’ésser que no porta plaer ni dolor, les aparences efímeres de la individualitat: el lector modern trobarà en Lucreci un company de viatge poètic, visionari, prodigiosament lúcid. I espere que el llibre recent del meu amic Martí Domínguez, El somni de Lucreci, que he llegit amb tant de plaer com de curiositat, servisca per a estimular l’interés pel gran “filòsof natural”, tan sovint oblidat. Començant per aquests versos inicials de l’himne a Venus, que he intentat traduir amb una mica d’esforç i d’ajut del diccionari: “Mare dels Enèades, goig dels déus i dels homes, / Venus nutrícia, que, sota els estels tremolosos del cel, pobles el mar ple de naus i la terra fecunda: / per tu, en efecte, és concebuda tota espècie dels éssers vivents i quan naix ja veu la llum del sol. / Davant de tu, deessa, fugen els vents, i fugen els núvols del cel quan arribes; / per tu la terra creadora / fa créixer flors delicades, fa que somriga la plana del mar...”. No està gens malament per a un autor rigorosament materialista (com si Martí Domínguez haguera començat el seu llibre amb un himne piadós a la Mare de Déu) i per al qual, si els déus existeixen, ho fan en un món tan remot que no cal que ens n’ocupem, ja que ells no s’ocupen de nosaltres: “Tota mena o natura de déus cal que, per ella mateixa, / fruïsca d’un temps sense mort, amb pau profunda, / allunyada dels nostres problemes, a llarga distància, / ja que ella està lliure de tots els dolors, lliure de tots els perills: / senyora dels propis poders, no li fem gens de falta...”. I conclou amb aquest prec a Venus: “Concedeix-me, deessa, un atractiu etern a les meues paraules”. Prec que ha sigut escoltat, tal com demanava Lucreci.