Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 663 | 13/03/2014   

Una qüestió de fe

No sé dir Déu ha mort, tal com alguns filòsofs alemanys afirmaven a finals del segle XIX, i alguns filòsofs francesos a finals del XX. En tot cas, si va morir quan deien els filòsofs, la defunció divina degué produir-se en algun punt d’Europa occidental, i la resta del planeta no se’n trobà gaire afectada. És cert que infinitat de persones amb estudis, científics i lletrats, i els seus lectors, van decidir fa temps que la religió era una etapa superada de la història humana, que la raó per fi havia desplaçat la fe, i que els moviments individuals o col·lectius del nostre temps i del temps futur ja només eren qüestió de càlcul d’interessos: economia, control territorial, poder, política. Qui havia de pensar en la fe com a motor de la història, quina infantil bestiesa. I tanmateix, la història i els seus motors successius ens havien d’haver ensenyat alguna cosa, però no la volíem veure: no era acceptable, no entrava en els sistemes i en els mètodes. Que la gent poguera emprendre grans empreses criminals o glorioses mogudes per la fe, era cosa del tot inacceptable. La fe, per als historiadors, era només un accident, una excusa, un vernís, un no res. Com la cultura o civilització, com les nacions i els pobles, com tot allò que no encaixe en l’esquema. No cal ser seminarista islàmic, talib o semblant, per a saber que la guerra contra l’infidel no s’acaba mai (guerra interior per la puresa personal, guerra exterior per a purificar la terra), i que, arribat el cas, els morts en aquesta guerra són màrtirs de la fe i van directes al cel. Sobretot si són morts voluntaris. Setanta verges els esperen alegres al paradís, i setanta parents seus tenen també el cel assegurat pels mèrits del màrtir. Una bonica festa familiar, convidar els veïns a te i a pastissets de glòria. No és un sarcasme meu, no és broma: és l’explicació de coses altrament inexplicables. Això que la premsa denomina “terrorisme islàmic”, està arrelat en la religió, no en l’economia. No és un tema de pobres i rics, nord i sud, explotadors i explotats, com encara algun retardat doctrinal creu i vol fer creure, és una qüestió de fe. I els diners els posa qui els té: musulmans molt piadosos i molt rics. Petrodòlars, tecnologia, teologia: aquest és, de moment, el motor de la història. És bo de tenir-ho present, aquests dies que recordem l’horrible atemptat de fa deu anys a Madrid.