Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 667 | 10/04/2014   

València, un amor frustrat

Em preguntava l’entrevistador (Juli Capilla, per a la revista L’Avenç, ja fa alguns anys) si València em despertava un sentiment d’amor frustrat, i per què. I jo responia que sí, segurament perquè els qui l’han gestionada o hi han manat n’han tingut sempre una visió diferent a la dels qui de veritat l’hem estimada. En el primer terç del segle XX ja es volia fer una València “grande y moderna” i, així, van planificar la destrucció de la ciutat, fins a intentar dividir-la en dos, amb l’avinguda de l’Oest. Després, els ajuntaments la van “pensar” en termes de grans avingudes i edificis alts, de grans autopistes i de grans construccions. Si no s’hagueren fet les bestieses que s’hi han fet a l’interior, València seria una de les més fantàstiques ciutats històriques de tot Europa. Una ciutat, per fortuna, sense aspecte falsament medieval, en el sentit del “Barri Gòtic” de Barcelona, reinventat amb aire d’“Exin-Castillo”. I, fins a la Guerra Civil, el conjunt de l’arquitectura burgesa i popular de València era d’una delicadesa exquisida. Després, però, va arribar la barbàrie a la ciutat, i es van dedicar a destruir-la, a construir-hi edificis lletjos i vulgars que trencaven amb el seny i amb l’harmonia. Fins i tot van destruir una singularitat excepcional com el recinte de l’hospital medieval i renaixentista. I aquesta mena de destrucció l’han feta tots els qui han manat a València: monàrquics, republicans, franquistes, socialistes, tots. No han tingut mai una idea de ciutat històrica i europea, sinó una espècie d’al·lucinació entre destructiva i extraterrestre. Perquè, alerta, el projecte de la Ciutat de les Arts i les Ciències ja se’l van inventar els socialistes, incloent-hi una altíssima torre de telecomunicacions, abans que el dugueren a terme els del PP, ampliat i caríssim. Per a ells, els uns i els altres, la modernitat no és Amsterdam, ni Estocolm, ni Florència..., sinó aquesta imatge extravagant de construcció desmesurada on mana el ciment i l’asfalt. I finalment, preguntava l’entrevistador, com qualificaria la gent que viu actualment a la ciutat de València? Déu me’n guarde, que vaig dir, de “qualificar” en massa els meus estimats conciutadans. Però haurien de viatjar més per la Toscana i per Holanda, i sobretot, pel que fa a la ciutat, llegir els treballs de la meua col·lega i amiga Josepa Cucó.