Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 669 | 01/05/2014 
 Dimecres de la setmana passada, Enrique Vila-Matas –grandíssim escriptor, pel qual tinc una admiració àmplia i profunda– publicava en el diari Ara un article que em semblà exemplar. El títol era “Manuel Valls ja és on volia” i, en efecte, comentava hàbilment la gran maniobra del nou primer ministre de França, natural de Barcelona, però més francés que si haguera nascut a Neuilly, a Clichy o a Bercy. “Ja té en contra mig partit socialista”, escriu Vila-Matas: “Ja és on volia”. I continua: “No trigarà a canviar-li el nom al seu propi partit”, més o menys com a Itàlia, dic jo, on ja fa anys que el vell Partit Comunista (amb alguns afegits) es diu simplement Partito Democratico. En un moment en què gairebé tot Europa s’ha tornat reaccionària, deu pensar Valls, quan a França els obrers i allò que se’n deia “classes populars” voten massivament el Front Nacional, alguna nova caldrà fer, que no siga “l’antiquat socialisme falsament bonhomiós”, en mans de mòmies anacròniques i tristes. Manuel Valls ha dit una vegada i una altra que “no podem viure per sobre de les nostres possibilitats i hem de trencar aquesta lògica del deute que ens té lligats de peus i mans”, i –tal com ens recorda Vila-Matas– “no dubta a considerar prioritària l’austeritat, un missatge molt incòmode per als socialistes amb les eleccions europees a la cantonada”. I malgrat tot, en aquesta Europa que “està amortallada des de fa dècades”, l’escriptor assegura que en aquestes eleccions votarà (no diu per qui, evidentment). Jo, que no tinc d’“aquesta Europa” una imatge tan fúnebre, també votaré, com Vila-Matas. “¿Sona massa literari dir que Europa està amortallada?”, es pregunta l’escriptor. “¿O potser només sona massa verdader?”. I continua, per acabar: “Tot això em demostra cada dia més que l’escriptura encara ha de jugar un paper important, un paper relacionat amb veritats que troben el seu lloc més adequat en el territori de la literatura, i, per paradoxal que sembli, més concretament en el de la ficció. Perquè, encara que molts confonguin la realitat amb el que expliquen els telenotícies, intueixo que la ficció literària és avui el millor camí –si no ja l’únic– per acostar-se a la veritat”. Continuarem escrivint, doncs, els que som de l’ofici, amb una mica de fe en les paradoxes. Continuarem escrivint, i votarem.
|
