Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 21/05/2009   

El tren que vola

El primer ferrocarril que va conèixer València va ser el que anava al Grau, el 1852, que va quedar immortalitzat amb aquells versos que comencen: “Gloria al Ferro-carril que nos pasa / Desde el Grau a Valensia del Sit; / Del vapor els oits nos traspasa / El chiulit, el chiulit, el chiulit”.  I el xiulit del vapor, que ja és un xiulit de museus sonors, com el vapor és de museus impalpables, va ser per a mi acompanyament d’anys, de llargs viatges nocturns a Barcelona, a conspirar amb amics roigs i separatistes, d’andanes d’estació del Nord, d’estació de França, d’estació d’Austerlitz en matinades fumoses. Aquelles locomotores poderoses, negres, una força immensa i elegant, el foc de les entranyes, el vapor, el xiulit, van inspirar poemes per a la història de la literatura, pintures i dibuixos per a la història de l’art. El primer ferrobús o el primer talgo ja no inspiraven res. I els viatges còmodes i curts tampoc no  formen cap dipòsit en la memòria. El meu més llarg va ser, pels primers anys setanta, entre Szeged i València. Szeged és una ciutat hongaresa, prop de la frontera amb Romania (no em pregunten què hi feia jo, per allà), i el viatge va durar exactament cinquanta-sis hores en segona i sense llit ni llitera. Ara, passats tants anys, el tren que em porta a Barcelona sol ser diürn, més confortable i més ràpid, i amb la xerrameca contínua pels mòbils com a soroll insuportable i continu. No corre encara, ni correrà en molts anys, amb l’alta velocitat espanyola que permet volar a Madrid des de tants llocs i des de tants llocs a Madrid. El meu tren, que no vola, encara ha de fer part del trajecte per una via centenària i única, marginal, perifèrica, fora del gran designi dels successius governs d’Espanya. Potser Camps i Montilla n’han parlat, aprofitant un partit de futbol, i tornarà a quedar tot en una conversa sense efectes, com sempre que parlen els qui no tenen l’únic poder que compta, que és poder de l’estat. Potser haurem de tornar a cantar, com a consol, que “De Castelló a Almassora / hi ha un tren que vola, / i per això li diuen / la Panderola”. Almenys tindrà la gràcia del folklore, i l’emoció de la història. Més val això que no res.