Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 671 | 15/05/2014   

Una independència literària

Si alguna visió clara van tindre des del començament els homes de la Renaixença catalana –alguns, no tots!– és justament la idea que Joaquim Rubió i Ors expressava, el 1841, en el pròleg als versos que publicà amb el nom de Lo Gaiter del Llobregat: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària...”. Independència literària, en efecte: una idea més revolucionària, i més nova i actual que no sembla. Després vindria una certa independència mental i moral, uns projectes d’independència cultural, i altres conceptes i programes per a superar dependències diverses. Sembla que, com en tants altres casos comparables a Europa, calia començar per la literatura, per convertir la llengua en un “model conscient” de llengua: en llengua nacional. Que és exactament allò que no va fer ningú, o almenys ningú que tingués algun pes i influència, en la tímida Renaixença valenciana: simplement, la “independència literària” ací no era imaginable ni pensable. Perquè “separar-se” de la literatura espanyola anava més enllà del que podien imaginar les elits urbanes incorporades en cos i ànima a la cultura castellanoespanyola (a quina, si no?), i perquè, si ho hagueren imaginat, quina “literatura valenciana” independent s’haurien trobat capaços de produir? Gràcies que van recordar la fantasia medieval del “llemosí”, que almenys garantia una certa correspondència amb els versos que es feien a Barcelona o a Mallorca, i d’aquell “llemosí” vingué un català reconegut com a llengua literària pròpia en les Rimes de Wenceslau Querol, i una relació més intensa del “valencianisme literari” del primer terç del segle XX amb la literatura que es feia a Barcelona. Això va fer possible la reunificació gramatical de l’any 32 amb les “Normes de Castelló”, que eren substancialment les de l’Institut d’Estudis Catalans, i d’ací naix una petita tradició, prima però continuada, tènue però consistent, que arriba fins a la revolució i l’expansió dels anys seixanta i setanta del segle passat. I gràcies a tot això a la fi del segle XX hi havia al País Valencià una llengua literària que era la mateixa d’Ausiàs March i del Tirant, de Maragall i de Llorenç Villalonga (i no únicament la de Lope de Vega, Azorín i Vargas Llosa, tal com era del tot previsible fa un segle i mig o fa un segle, o tres quarts de segle). I una literatura, i fins i tot aquest Quadern.