Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 676 | 19/06/2014 
 Ettore Schmitz, conegut com a Italo Svevo, fill de mare italiana i de pare jueu alemany funcionari de l’Imperi austríac, és probablement l’escriptor –i el personatge– més fascinant que va produir la ciutat de Trieste entre finals del segle XIX i el primer terç del XX. Trieste, port de l’Imperi i de gran part de l’Europa danubiana, centre del comerç, del cosmopolitisme i de tres o quatre llengües, podia oferir totes les incerteses de la vida, amb resultats imprevisibles. Un dels quals és La coscienza di Zeno, una de les grans novel·les del segle XX, de la qual es parla massa poc fora d’Itàlia. Els primers anys 20 van ser, en la literatura europea, uns anys prodigiosos: La coscienza es publica el 1922, El procés i El castell de Kafka el 1925 i el 1926, respectivament; els tres volums centrals de La recherche de Proust, entre el 1920 i el 1925, i l’Ulysses de Joyce (amic de Svevo a Trieste) el 1922. Zeno fa una vida de cagadubtes, de burgés inactiu, i de pacient irònic d’un psiquiatre doctrinalment freudià. La vida és una malaltia crònica, com l’hàbit de gran fumador que Zeno vol tallar, però no talla, amb propòsits continus que mai no compleix, i que són una mica com símbols de la inutilitat de tot. Fins i tot dels diners, dels negocis, de la família i la casa, de les amants, i d’una ciutat que és també tot un món, del qual Zeno mai no acaba de decidir si en forma part o no. Al final, el seu cunyat Guido, l’”antagonista”, frívol, inconscient i entusiasta, hiperactiu, destinat al fracàs, exclama: “La vida és injusta i dura”, frase exemplarment banal. I Zeno, irònicament conscient de voler dir una cosa important, després de pensar-s’ho, contesta: “La vida no és ni lletja ni bella, és original.” Reflexiona, pensa en les estrelles i en la mort, i acaba amb una conclusió extraordinària: “Bastava recordar tot allò que els homes hem esperat de la vida, per veure-la tan estranya per a arribar a la conclusió que potser l’home ha sigut ficat a dins per error, i que no hi pertany” (“che forse l’uomo vi è stato messo dentro per errore e che non vi appartiene”). Però si l’home no pertany a la vida, a què pertany? Un segle després (la narració culmina en els primers anys de la Gran Guerra), l’interrogant de Zeno, o de Svevo, continua tenint respostes molt més interessants –i originals– en la literatura que en la filosofia.
|
