Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 677 | 26/06/2014   

Teoria i pràctica del temps

El temps és la cosa més concreta de totes, és cada segon que vivim, però no es veu ni amb els ulls de l’ànima, i per això els filòsofs se n’han ocupat llargament, i per això ens angoixa bastant quan hi pensem: el temps sempre ha estat un gran misteri per als humans que es detenen a pensar-hi. I de gent que hi pensa sempre n’hi ha hagut, molta o poca: per exemple els sacerdots dels temples o els bruixots de la tribu, alguns ancians asseguts a la vora del foc o a la porta de casa, i els poetes i els teòlegs d’ençà que es van inventar la teologia i la poesia. És clar que, en general, no hi pensem prou atentament, perquè si ho féiem no podríem viure amb un mínim d’equilibri espiritual. El mal de la contemplació del temps és que no es pot contemplar. No es veu com l’espai, que és l’altre gran tema de la teoria del coneixement: l’extensió pot ser abstracta, però es pot mirar amb els ulls, es pot imaginar, i fins i tot es pot pintar, com es pinta la llum i la perspectiva. Deu ser per aquesta impossibilitat que hom afirma de tant en tant (en la història de la filosofia, vull dir, i en algunes elucubracions de la física) que el temps és simplement impossible, que és una cosa irreal. Tal com ja deien aproximadament els clàssics (tant els estoics com els epicuris, no tan diferents) a fi d’assegurar-se la pau interior sense psiquiatres ni pastilles: el passat ja no existeix, el futur encara no, i el present és, per definició, impalpable i fugaç. Visqueu, doncs, la vida de cada dia, sigueu modestos i frugals, i no us poseu pedres al fetge. Una forma no se sap si d’hedonisme, d’eudemonisme (eudaimonía, en grec, vol dir felicitat) o d’ètica de la bona vida i dels plaers que no fan mal a ningú. A França, país de molta filosofia dins i fora del boudoir, el més nou representant d’aquesta antiga via és André Comte-Sponville, que ven els llibres per desenes de milers, com algun ètic hispànic amb més coneixements d’hípica que substància en els escrits. Segons Comte-Sponville, el present és l’únic temps real, el temps és la suma del present a si mateix, l’eternitat és ara, i per tant cal seguir principis de vida i de filosofia com aquest, que no necessita traducció: “Manger est bon, boire est bon, faire l’amour est bon”. Màxima amb la qual un servidor està d’acord, sense haver de rellegir els clàssics.