Joan F. Mira | El Punt Avui | 27/06/2014   

Sobre la història i la fe

No sé si és del tot cert que Déu ha mort, tal com alguns filòsofs alemanys afirmaven a finals del segle XIX, i alguns físics britànics i nord-americans a finals del XX. En tot cas, si es va morir quan deien els filòsofs i els físics, la defunció divina degué produir-se en algun punt d’Europa occidental, i la resta del planeta no se’n trobà massa afectada, especialment els musulmans. Sí que és totalment cert, en tot cas, que multitud de persones lletrades o amb estudis científics, i els seus seguidors i lectors, van decidir fa més d’un segle i mig (pensem en Auguste Comte) que la religió era una etapa superada de la història humana, que la raó per fi havia desplaçat la fe, i que els moviments individuals o col·lectius del nostre temps i del temps futur ja només eren qüestió de càlcul d’interessos: economia, control territorial, poder, política. Qui havia de pensar en la fe com a motor de la història, quina infantil bestiesa! I tanmateix, la història i els seus motors successius ens havien d’haver ensenyat alguna cosa, però no la volíem veure: no era acceptable, no entrava en els sistemes i en els mètodes que en solem dir racionals.

Ni el pas de l’imperi romà a imperi cristià, ni la cristianització dels germànics i els eslaus, ni l’expansió de l’islam, ni les croades, ni la primera expansió colonial per Amèrica, ni la segona per la resta del món, ni la Reforma, ni les grans guerres d’Europa dels segles XVI i XVII, ni res, tenia cap relació amb la fe: tot era explicable deixant la religió com una anècdota, tot era reduït a la dimensió econòmica, sociològica en tot cas, de sociologia dura, de lluita de classes, estructura, infraestructura, i canvis en les formes del poder. Que la gent poguera emprendre grans empreses criminals o glorioses mogudes per la fe religiosa, era cosa del tot inacceptable. La fe, per als historiadors del passat, com per als qui fan història o explicació del present, era només un accident, una excusa, un vernís, un no res. Com la cultura o civilització, com les nacions i els pobles, com tot allò que no encaixe en l’esquema mecànic.

L’esquema no accepta ni explica que, per exemple, el 12 de setembre de l’any 2001 (any 2001 del naixement de Crist), un comerciant musulmà de Melilla, establert a Barcelona i de pas per Madrid, un home que suposem pacífic i dedicat als seus negocis, quan un periodista li preguntà què opinava de l’atac del dia anterior a Nova York, va respondre: “Els americans es pensaven que eren els més poderosos. Però Al·là ha demostrat que és més gran.” I el bon comerciant, fidel creient, tenia tota la raó. El poder dels americans és el més gran de la terra, possiblement el més gran que hi ha hagut mai. Però és vulnerable davant d’un poder més alt, davant de l’Altíssim. I com demostra Al·là el Gran el seu poder? No fent miracles especials, com ara intervencions de sant Jordi o sant Jaume a cavall, sinó a través dels atacs dels seus fidels més devots: com més gran és la massacre, més gran és la glòria de Déu. Quan el Pakistan –país dels purs– va aconseguir la bomba atòmica, el seu president, el ministre de defensa, i els grans muftís van proclamar que, atès que tot és obra de Déu, també n’era obra la bomba que havia concedit als seus fidels, la primera bomba nuclear islàmica: Islamic bomb, tal com estava escrit en un míssil de la desfilada militar, foto que tinc gravada en la memòria.

No cal ser seminarista islàmic, talibà o semblant per saber que la guerra contra l’infidel no s’acaba mai (guerra interior per la puresa personal, guerra sagnant per purificar la terra), i que, arribat el cas, els morts en aquesta guerra són màrtirs de la fe i van directes al cel. Sobretot si són morts suïcides. Setanta verges els esperen alegres al paradís, i setanta parents seus tenen també el cel assegurat pels mèrits del màrtir. Una bonica festa familiar, convidar els veïns a te i a pastissets de glòria. No és un sarcasme meu, no és broma: ho afirmen ells, i és l’explicació de coses altrament inexplicables. Això que la premsa denomina “terrorisme islàmic”, està arrelat en la religió, no en l’economia. No és un tema d’orient i occident, nord i sud, explotadors i explotats, com encara algun retardat doctrinal creu i vol fer creure: és una qüestió de fe. I els diners els posa qui en té en abundància: musulmans molt piadosos i molt rics. Petrodòlars-tecnologia-teologia: aquests són, de moment, els motors de la història. I musulmans xiïtes massacrant piadosament musulmans sunnites, i viceversa, al crit de “Déu és gran”. Perquè, si Déu va morir quan deien els filòsofs, devia ser el Déu cristià, però no l’altre.