Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 10 de desembre de 2024
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1583 | 14/10/2014   Imprimir

El califat

Tant si ens satisfà el concepte com si el trobem dur d’acceptar (no ens agrada certament, això és segur), la realitat és que hi ha una petita i dispersa tercera guerra mundial en curs. Tercera guerra mundial, amb minúscules, ara que fa cent anys que començà la Primera Gran. Aquesta, la que ara creix i s’escampa i no sabem quan o com acabarà, no és mundial en el sentit de la Primera o la Segona, no és una guerra d’un bloc d’Estats contra un altre, de l’Eix contra els Aliats, no és una guerra de fronts immensos i clars, de milions de soldats regulars en atacs i contraatacs. Però és universal, i és una guerra: a les riberes del Mediterrani, a l’Àfrica central de Nigèria a Somàlia, a l’Àsia propera, des de la vall del Tigris i l’Eufrates fins a la vall de l’Indus. I també, si es mira atentament, hi ha un front inesperat que ha sorgit en els límits imprecisos entre l’Europa central i l’oriental, però aquesta és potser una altra guerra, igualment vella i renovada, i amb un altre sentit i contingut, més perillosa o menys, segons com es considere. La guerra més extensa i més dura, la que corre i s’escampa des del Pakistan fins a l’Àfrica occidental a la manera de molts focs i fronts d’un mateix incendi, és una guerra de religió i d’una oposició o xoc de civilitzacions: no vaig considerar seriós ni ben fonamentat el cèlebre llibre de Samuel Huntington, però en aquest cas, per dissort, el xoc és real i explícit, i em sap greu haver de constatar-ho.

En un costat d’aquesta línia de front discontínua, entre els extrems geogràfics dels Boko Haram de Nigèria a l’oest i els talibans d’Afganistan a l’est, s’ha instal·lat fa pocs mesos aquell que pretén ser (i ja és) l’actor principal i renovat d’aquest xoc o enfrontament: un autoproclamat Estat Islàmic, Daesh o Daish en àrab, sota la forma clàssica de califat, és a dir, aquella forma d’Estat on el poder religiós i el poder civil, polític i jurídic són una i la mateixa cosa, un sistema idealment inspirat en el govern dels quatre Califes Perfectes parents o descendents del Profeta. No es tracta ja d’una variant o derivació d’Al-Qaida o dels seus equivalents, que no es proposaven substituir els Estats musulmans o crear-ne de nous, sinó imposar-hi una interpretació radical de l’Alcorà i dels preceptes més rigorosos que se’n deriven. Al-Qaida era d’arrel sunnita, però no proclamava una guerra santa contra els xiïtes: la seua guerra santa era contra els cristians i els jueus (els croats i els sionistes), contra els occidentals que representen una cultura i una forma de viure incompatible amb l’islam, i contra els dirigents musulmans contaminats d’aquesta mateixa impuresa. Fins i tot es podia presentar, i es presenta, com una continuació del combat contra el colonialisme europeu, inclòs el colonialisme cultural, i la seua influència sobre els països islàmics.

Aquest ISIS, però, aquest Daesh, és o pretén ser tota una altra cosa. Per començar, no és una central de programació i coordinació del terrorisme, a base d’atemptats i atacs puntuals en qualsevol lloc del món. La seua guerra no és d’aquest tipus, guerra dispersa, guerra de guerilles, sinó la d’un exèrcit verdader, organitzat, disciplinat, amb mitjans militars abundants i moderns, i amb un finançament estable que en bona mesura, almenys fins ara, procedia dels governs dels Emirats i d’Aràbia Saudita. Quant al terrorisme que practica, és sobretot un terrorisme d’exhibició i d’intimidació: no d’atemptats, sinó d’afirmació d’un poder sense límits. I aquest califat, també a diferència d’Al-Qaida, es proposa (i ho està aconseguint) el control d’un territori extens i estratègicament decisiu, tant en la geopolítica actual com en la història de l’expansió de l’islam. De moment, el califat és ja una forma d’Estat que ocupa tot l’est de Síria i l’oest de l’Iraq, i s’atura a les portes de Bagdad, la capital dels califes antics. El projecte, però, va molt més lluny, i recorre els camins que en poc més de mig segle van portar els guerrers de l’islam fins a les vores de l’Atlàntic i de l’Índic. Ens pot semblar una faula absurda, una fantasia, però és una fantasia aplicada a l’acció material, que atrau desenes de milers de joves que busquen una vida de fe radical i d’aventura extrema. Una fantasia a la qual, sota aquesta forma de nou califat, prometen lleialtat cada vegada més organitzacions, fins ara disperses, d’aquesta guerra difusa que és cada dia més concreta i més universal. I el remei no el sabem. O, si el sabem, no ens atrevim a dir-ho.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS