Joan F. Mira | El Temps, núm. 1584 | 21/10/2014
La doctrina és antiga i moderna, immutable, perenne, i en aquests mesos i anys de debat sobre substàncies nacionals es repeteix incessantment, sota formulacions i vocabularis diversos, però amb conceptes de fons invariables, dissimulats o no. Quant a la formació d’una identitat nacional, la doctrina diu: “España es una cosa hecha por Castilla”, que és un axioma que ara es tracta sovint d’amagar, però que resulta coherent amb la història: l’Estat espanyol es va formar al segle XVIII com una pura expansió de l’Estat castellà, i això és un fet proclamat des del 1707 i el 1714 en documents contundents i explícits. Una “unió” mai no ha existit: només una expansió o absorció. I quant al caràcter o personalitat de tal nació, la doctrina afirma: “Ser español es estar acastellanado”. Els senyors Ortega y Gasset i Laín Entralgo, amb aquestes famoses, redones, perfectes, definicions proclamades des de la més alta autoritat intel·lectual, expressen en realitat una vella i extensa tradició. No es tracta d’una dèria del pensament feixista, ni de la dreta habitual ni del franquisme. Es tracta d’una afirmació doctrinal vella i extensa, consolidada pels segles, arrelada en el macizo de la raza, que és una altra definició clàssica de Castella.
La cosa ja ve des de l’Edat Mitjana, quan els reis de Castella-Lleó es consideraven hereus de la legitimitat visigoda, i únics amb dret a dir-se reis d’Espanya (cosa que no se li podia acudir a un rei català o portuguès, que a tot estirar es considerava un rei d’Espanya, però de cap manera el rei d’Espanya). I ve des del segle XVI quan Nebrija afirmava que, així com els portuguesos són lusitani i els navarresos vascones, als castellans els correspon pròpiament el nom d’hispani. Pocs anys més tard, el valencià Gaspar Escolano observava ja que el “vulgo castellano” cau generalment en tal pràctica “llamando a sola Castilla España y sólo los castellanos españoles”. La cosa, doncs, ve de lluny, la tradició és antiga i sòlida, la pretensió permanent, l’èxit notable. I no seré jo qui els el discutirà, aquest èxit. Ni els escriptors, filòsofs i polítics de la Generación del 98 i els seus successors i continuadors fins avui. Quant a la pretensió, no cal entrar en detalls ni carregar de textos. Simplement constatar el fet de la identificació constant, explícita o implícita: que és ja un fet, no una ideologia.
Perquè Espanya és el resultat d’una expansió-subordinació, no el resultat de cap suma. Mai no hi ha hagut un pacte entre nacions iguals, ni veig com podria haver-n’hi en el futur, ja que la igualtat entre les parts components no pot ser reconeguda mentre un dels àmbits d’identitat, una de les nacions, siga alhora una part i el tot. És molt simple: Espanya-Castella (l’Espanya castellana o acastellanada) no es reconeix a si mateixa com a nació igual i diferent a la nació catalana o basca: es reconeix només com a nació espanyola coincident amb l’Estat. És una nació sense nom propi de part, només amb el nom de la “suma”. Quina síntesi, pluralitat o acord pot haver-hi quan una de les parts defineix el tot, i es defineix com a tot?
De manera que l’única nació espanyola, l’única Espanya, que hi ha és aquesta cosa “hecha por Castilla”. No n’hi ha d’altra. Que els catalans (o els bascos, i qui sap si també els gallecs, i els valencians...) es troben bé dins d’aquesta cosa o que s’hi troben malament, que la consideren pròpia o estranya, que s’hi acomoden de la millor manera possible, o que pensen a escapar-se’n si poden..., tot això ja és una altra qüestió. Però en qualsevol cas hom ha de tindre present que España és aquesta “cosa hecha por Castilla”, i no cap altra cosa. España ja està inventada. No es pot tornar a inventar. I aquell que s’hi sent identificat ha de saber amb quina cosa s’identifica. O bé continuar caminant cap al miratge d’una Espanya-síntesi, una Espanya “plural”, una Espanya “dels pobles”, una “nació de nacions” i altres visions en el desert. En un dels primers anys del meu batxillerat, en l’assignatura dita Formación del Espíritu Nacional, em van ensenyar uns versos que no he oblidat mai (no sé si els he recordat alguna vegada ací mateix) i que mire d’aprofitar de tant en tant: “Salve a ti, pabellón de Castilla, / pincelada de sangre y de sol: / quien no doble ante tí la rodilla / no merece llamarse español”. Aquesta és la doctrina, explícita i claríssima, i qui es deixa enganyar és perquè vol.
|