Joan F. Mira | El Temps, núm. 1590 | 02/12/2014 
 Pocs dies després del 9 de novembre, l’escriptor Andrés Trapiello publicava al diari El País un article desolat, desmoralitzat, a propòsit de la votació celebrada a Catalunya. Explicava que la vespra del 9-N va acudir com a protagonista “al primero y último acto político público al que he asistido y asistiré probablemente en mi vida”: l’acte, pot pensar el lector, devia ser tan important, tan transcendent i únic, que Trapiello va decidir fer una excepció vital, i acudir-hi com a protagonista. L’acte en qüestió, un fet singular de responsabilitat històrica, era aquest: “La lectura en la plaza mayor de Cáceres de un manifiesto a favor de la libertad e igualdad de todos los españoles frente a quienes al día siguiente iban a atentar contra una y otra en Cataluña.”
Andrés Trapiello és un escriptor molt considerable, alguns llibres del qual, novel·les i memòries, he llegit amb plaer. És, d’altra banda, un intel·lectual modern, d’enginy i cultura notables, llegit i admirat també –crec que en excés, però tant se val– per molts escriptors de casa nostra, joves i no tan joves, amants d’allò que se’n sol dir “literatura del jo”. Un escriptor important, europeu, un representant de primer rengle de la literatura, la cultura i el pensament espanyol contemporanis. Se suposa, per tant, que ha de tindre una intel·ligència equilibrada, un mínim de prejudicis, una certa equanimitat, i les qualitats pròpies d’un cervell il·lustrat i honest. Qualitats que, d’altra banda, també se suposa que haurien de tindre escriptors admirables, com ara Javier Marías o Antonio Muñoz Molina, i que també, com Trapiello, perden l’equilibri i el senderi en tractar la matèria catalana. Segons Trapiello, doncs, l’endemà de la seua lectura pública a Cáceres, a Catalunya hom (potser milions de persones) anava a atemptar contra la llibertat i la igualtat de tots els espanyols. Un atemptat, afegeix, que “se perpetraría al margen de la ley y de los dictámenes del Tribunal Constitucional. Lo que ni sabía ni podía sospechar nadie era que el atentado se llevaría a cabo no sólo con impunidad sino con jactancia.” El manifest, redactat per Fernando Savater, era, segons Trapiello, breu i clar, sense èmfasi i sense retòrica, i ell creu sincerament “que ningún demócrata hubiera dejado de suscribirlo”. Creença subjectiva: jo mateix, per exemple, tindria greus dificultats per subscriure’l i alhora considerar-me demòcrata. Deu ser qüestió de judicis, o de prejudicis.
En qualsevol cas, no devia ser tan clara la transcendència històrica de l’acte, ni la urgència de defensar públicament la llibertat i la igualtat dels espanyols contra l’atemptat imminent que anaven a perpetrar els catalans: “No digo que viajásemos mi mujer y yo a Cáceres pensando que acudiría una multitud a oír el manifiesto, pero no esperábamos aquello, que tenía algo de chaplinesco: los únicos que habían acudido al llamamiento eran dos muchachos de la Televisión de Extremadura, enviados por sus jefes”.
Tres persones més per ací, dos per allà, una altra que arriba a la plaça, afegeix Trapiello, i al final, entre tots, arribaren a tretze. En acabant, remata amb unes ratlles perfectes de bon escriptor: “Di la mano y las gracias a los congregados, uno por uno, antes de dispersarnos en silencio, abismado cada cual en estoicas misantropías”. La misantropia era encara més gran quan pensava que, a la mateixa hora i en la mateixa ciutat, el PP celebrava una reunió general molt important, i no envià ningú a la lectura del manifest històric. Ni tampoc hi va acudir ningú del PSOE, ni de cap altre partit polític o entitat cultural, universitària o professional “que quisiera sumarse a trece ciudadanos que pedían, a quienes se suponía tenían en su mano hacerlo, que se cumpliese la Constitución...”. Pobre Savater, pobre Trapiello, hauria de pensar el lector de la crònica, pobres i heroics defensors de la llibertat dels espanyols contra “quienes tratan de privarte de tu ciudadanía y de tus derechos de ciudadano (y de paso, si pudieran, de un 20% del PIB que es de todos)”. Una reflexió profundament ètica, política, profunda i democràtica: qui no es defensaria contra aquests catalans que volen privar els espanyols de la seua ciutadania i del 20% del PIB? I quin intel·lectual, estoic o misantrop, no s’espantaria “después de ver lo que sucedió en Cataluña el 9-N, donde el independentismo logró en doce horas lo que no logró el terrorismo de ETA en treinta años, liquidar el Estado”? El comentari dels textos, estimats lectors, el deixe al vostre criteri.
|
