Joan F. Mira | El Temps | 09/06/2009 
 Diguem que faré aquest article per una certa (certa no en el sentit d’indubtable o segura, sinó en el sentit d’indeterminada, o siga incerta) responsabilitat professional. Que no siga dit, en el temps present i en els temps futurs, que no he dedicat ni un comentari públic ni una ratlla al més gran esdeveniment de la primera dècada del segle i del mil·lenni, i qui sap si de moltes més dècades. Que l’equip de futbol que estén per l’univers sencer el nom de la capital de Catalunya ha guanyat en poc temps tres campionats, dos d’espanyols i un d’europeu, i això és un triomf insigne, una victòria històrica, que cap comentarista o columnista de premsa no pot deixar passar sense dedicar-li la glossa del cas. Ho faré, doncs, sense entusiasme, només per veure cap a on em porta la matèria mateixa de l’article. Si la matèria fóra només el futbol, no em portaria lluny ni enlloc. Comprenc que és un joc que té mèrit, tant com el bàsquet, el rugbi, l’handbol, o qualsevol altre en què dos equips es disputen una sola pilota. Una vegada, ja fa molts anys, vaig entrar amb un amic en un bar, a la tele hi havia un partit de futbol important, i l’amic jo vam començar a preguntar-nos en veu alta per què els jugadors tenien només una pilota, per què no els en donaven quatre o cinc i el joc podria ser més divertit. No cal dir que haguérem d’eixir veloçment del bar, abans que els renecs i les mirades dels parroquians passaren a les mans i als fets. Sóc capaç d’apreciar una bona jugada, els pocs minuts de bellesa que pot haver-hi en un partit, però generalment m’avorreix, no aguante l’hora i mitja sencera davant de la pantalla. Supose que aguantaria els noranta minuts si la meua passió per un club o per l’altre fóra forta i profunda. Però en aquesta matèria, els meus principis es redueixen a dos, o a dos i mig: que perda el Madrid, que guanyen el Barcelona i el València, i quan s’enfronten aquests dos, que guanye el meu, si pot ser (és a dir el de la meua infantesa i de la meua ciutat, que són criteris superiors a qualsevol ideologia). Em costen d’entendre les adhesions apassionades a clubs remots, i alguns ressorts que desconec deuen explicar, posem per cas, que a Corea, al Japó o a la Xina, a Austràlia o a Sud-àfrica, hi ha seguidors del Barça tan fanàtics com els del Baix Llobregat. En una ciutat de Nigèria, la nit de la victòria romana, hi hagué un avalot tant gros entre barcelonistes i manchesterians, que un d’aquests va envestir amb una furgoneta contra una colla dels altres i va fer tres o quatre morts. I d’altra banda, no sé quants amants suposats del futbol com a esport, seguidors fidels del Barça, són també espectadors habituals de partits entre equips poc coneguts o distants, diguem que de ciutats coreanes o xilenes.
Dubte molt, i molt raonadament, que la passió pel futbol siga amor desinteressat a un esport: potser sí que és amor, però un amor basat en l’interés. En l’interés suprem que és veure guanyar els nostres. Qui són els nostres, i per què, ja és una altra qüestió. Que pot ser fins i tot, quan correspon, una qüestió d’estat. Una llotja presidencial amb un príncep britànic i un rei espanyol, amb Zapateros, Berlusconis, Montillas, i tota autoritat que faça falta. Esperant que els jugadors propis (propis de club, de ciutat, de país o d’estat) juguen millor que els altres, però esperant sobretot que, passe el que passe, facen un gol més que els adversaris. Encara que siga de xamba, immerescut, en el darrer minut, de la manera que siga. Que guanyen els nostres, que és el principi suprem, el fonament de la moral, l’arrel de patriotisme, la base de la felicitat. Si a més a més han jugat bé, n’estarem molt pagats. I si no, tant se val, perquè l’èxit, el triomf, la victòria, és l’única cosa que compta. Després, quan veig, tal com he vist, la multitud enfervorida immensa als carrers i a les places de Barcelona rebent els triomfadors, i al gran estadi fent una festa de pura exaltació massiva, la meua perplexitat es consolida. És una forma de patriotisme, possiblement (la pàtria és molt elàstica), però veient el fervor desbordat, em permetran un dubte: no crec que siga tan gran ni tan fort ni tan efervescent el dia que es proclame la independència de Catalunya. Potser que Catalunya és menys que un club, al contrari que el Barça, qui sap.
|
