Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 692 | 18/12/2014 
Tal com ha recordat solemnement fa pocs dies el senyor president del Govern, el nacionalisme espanyol feliçment vigent és una ideologia liberal i pacífica, que té com a contingut i fonament la lleialtat constitucional. Aquest nacionalisme, per tant, no és verdader nacionalisme, no és dolent, sinó que és simple patriotisme democràtic, és bo: és patriotisme de la Constitució. El pensament de l’escola de Frankfurt, com si diguéssem, traslladat a l’escola de Madrid. Perfectament, no hi ha res a dir. Fa alguns anys, un dels més acreditats representants d’aquesta ideologia, Andrés de Blas Guerrero, catedràtic de Teoria de l’Estat (que ja és una càtedra ben impressionant, valga’m Déu!), publicava un article memorable, de títol Posible ofensiva secesionista del nacionalismo vasco, en el qual avisava sobretot que el patriotisme constitucional, reforçat per “un genuino nacionalismo español de signo liberal”, és sempre ben present i actiu, disposat a “arropar un eventual recurso a medidas de excepción proporcionadas al posible desafío nacionalista”. Això era en temps del lehendakari Ibarretxe (el “desafiament” del qual va ser efímer), però seria aplicable a aquests temps del president Mas. I a quines mesures es referia el catedràtic de l’assignatura? Recordem la història més recent, aclaria el teòric de l’estat:“España tiene un antecedente en la adopción de una posición de fuerza ante el desafío al orden constitucional por parte de un poder autónomo: Cataluña, octubre de 1934”. Que va ser quan el president Companys proclamà, no la independència, sinó “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola”, amb la fórmula de Macià. I el govern de Madrid, constitucional, patriota, proclamà l’estat de guerra, envià l’artilleria i les metralladores contra el Palau de la Generalitat, i va suprimir l’estatut d’autonomia. Dos mesos després, hi havia 3.400 detinguts polítics a Catalunya, centenars d’ajuntaments havien estat destituïts, els centres polítics clausurats i l’estat d’excepció era encara vigent. Companys i el seu govern van ser condemnats a trenta anys de presidi. Tot, diu l’expert, per tal d’”enderezar la actitud desleal de un amplio sector del nacionalismo catalán del momento”. Aquest és el precedent invocat pel professor De Blas, i qui no siga patriòticament constitucional, ja sap què li pot passar: artilleria i presidi. Artilleria democràtica, això sí. Presidi liberal. Ja poden començar a “enderezar la actitud”.Mentrestant, que els uns i els altres tinguen també unes bones festes.
|
