Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 697 | 12/02/2015 
 Rellegint una altra vegada l’Odissea (un cant o dos de tant en tant són un aliment incomparable) he tornat a constatar l’aspra i alhora delicada hospitalitat dels nostres antecessors en aquelles ribes orientals de la mar comuna, la repetició ritual dels seus convits. L’hoste que arriba en una casa –una casa aristocràtica, no cal dir-ho– és invariablement convidat, abans de tot, a menjar i a beure fins que el seu cor quede content. Quasi indefectiblement, el visitant arriba a l’hora del sopar o d’un convit en honor d’algun déu, i l’amo de casa ordenarà que li posen davant un cistellet de pa i un gran plat de carn rostida, i que li servisquen vi en una copa d’or. Barregeu el vi roig, o el vi negre, el vi de color fosc, i ompliu les copes, mana el senyor: serviu el vi dolcíssim, el vi com la mel. I si l’ocasió era extraordinària, o l’hoste especialment distingit, l’amo manava traure el vi més vell: majordona, vés al celler i obre les àmfores de vi d’onze anys, ordena un dels senyors. I la nimfa Calipso li dóna, a Ulisses, bots de bon vi per al viatge, quan ha de deixar-lo partir per ordre de Zeus. El vi ens ha acompanyat sempre, en aquestes riberes de la nostra mar, abans i tot que foren ocupades per ciutats i per regnes potents. Una miqueta més cap a l’est, ja bevien bon vi els més antics navegants de Fenícia o de Creta o de les illes gregues, i degueren portar peus de vinya per a plantar-los allà on arribaven. I una mica després els romans van ser grans comerciants de vi de moltes classes, grans bevedors de vi especiat i introductors de la vinya fins als últims racons de l’Imperi. Com en els convits dels herois homèrics, en cada dinar o sopar de les cases on entenen la vida com cal, hi ha a taula una botella de vi. Ja sé que es pot viure sense beure —sense beure vi—, però també sé que un got de vi cada dia millora la qualitat de la vida, i segons alguns estudis mèdics potser en millora també la quantitat, vull dir, la duració. La vida en solitari, i sobretot la vida en companyia, en aquestes terres a la vora del mar Mediterrani, ja fa molts segles que és més bona vida si l’acompanya el vi. Perquè la nostra història comença amb el pare Homer, i amb els seus herois grans menjadors de carn i bevedors de vi. Esperem que no s’acabe, justament ara que el vi és cada vegada més bo. I de passada, recordarem els grecs: els d’abans i els d’ara.
|
