Joan F. Mira | El Temps | 23/06/2009 
Primera part d'aquest article
No és segur que a Veracruz, a Lima i a Alcalà de Henares el gruix dels habitants compartisquen una mateixa cultura que supera oceans i muntanyes, ni tan sols que la llengua dels respectius barris populars siga mútuament comprensible, però sí que és segur que la gent aproximadament “culta” (els qui tenen uns anys d’escolaritat, els lectors de diaris...) comparteixen la mateixa literatura. I que només consideren seua una llengua literària: només una, i la mateixa. Cal recordar quina ha estat, durant alguns segles, la llengua literària que efectivament compartia la població aproximadament culta de Lleida, Barcelona, València i la Ciutat de Mallorca: era la mateixa que compartien amb els lectors de Caracas, Buenos Aires i Sevilla. La del premi Cervantes. I amb la llengua escrita, no cal dir-ho, vingueren moltes més coses: un sentit d’identitat assumida, de ser, d’alguna manera vaga o clara, la mateixa cosa que són els lectors i parlants d’aquella llengua, de pertànyer al mateix espai mental i de referències compartides, al mateix “territori moral”. Per concretar-ho: quan, a partir del segle XVI, la poca gent que al nostre país sap una mica de lletra comença a escriure, i sobretot a llegir, en castellà, això no significa només que entra en un “mercat espanyol” (el mercat dels editors o de les companyies itinerants de teatre, per exemple), sinó que entra també en un espai espanyol d’identitat (castellano-espanyol, per ser més exactes): d’identitat cada vegada més “nacional”, o presentada i assumida com a tal. Vull dir que llegir, i escriure, en castellà significà progressivament, i més com més gent llegia i escrivia, assumir com a propis els autors de la literatura castellana, pensar que Cervantes o Quevedo eren grans escriptors “nostres” –quants carrers i places els hem dedicat en els nostres pobles i ciutats?–, i ràpidament passar a considerar igualment “nostres” don Pelayo, el Cid Campeador, Hernán Cortés i Pizarro: torneu a repassar els carrers! I paral·lelament, inevitablement, es dissolgué a poc a poc la percepció d’una cultura en llengua catalana –catalana, valenciana– com a cultura pròpia, clàssics propis, models propis, literatura nacional pròpia i tota la resta que hi va lligat. No explique res que no siga perfectament conegut: no escriure, i sobretot no llegir, es va convertir en no saber, en no sentir. I perdre el referent dels escriptors propis, era ja una manera de començar a perdre el país propi.
Si alguna visió clara van tenir ja des dels inicis els homes de la Renaixença –alguns, no tots!– és justament la idea que Joaquim Rubió i Ors expressa, el 1841, en el pròleg als versos que publicà amb el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions..., però sí a la literària.” Independència literària, en efecte: una idea més revolucionària, i més “nova” i actual que no sembla. Després vindria una certa independència mental i moral, uns projectes d’independència cultural, i altres conceptes i programes per superar dependències diverses. Sembla que, com en tants altres casos comparables a Europa, calia començar per la literatura, per convertir la llengua en un “model conscient” de llengua. I ho deixarem en aquest punt, que és un punt oportú per tancar aquestes reflexions. Perquè els escriptors, a més de ser receptors i emissors de missatges en la societat en què escriuen (i eventualment fora d’aquesta societat), a més de ser elaboradors i difusors de continguts socials o ideològics, a més de ser testimonis d’una realitat contemporània o històrica o elaboradors d’una altra realitat literària, són conductors d’un vehicle molt particular, que és la llengua en què escriuen. Una llengua que, alhora, és molt més que un vehicle: és o pot ser, i en el cas nostre és sense cap dubte, la matèria i l’emblema en què es reconeix una societat. I l’escriptor, llavors, és també un demiürg, algú que “treballa per al poble”. Potser del seu treball depèn fins i tot la consistència i l’existència d’aquest poble.
|
