Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 704 | 16/04/2015   

Matèria de Grass

Fora d’Alemanya, ni se’n parla mai ni desperta cap simpatia, ni se li aplica la idea de “memòria històrica”, ni es coneix. El tema o matèria és doble. D’una banda, l’horror dels bombardeigs massius sobre tantes ciutats alemanyes, l’arrasament inútil de Dresden, les desenes de milers de cremats vius a Hamburg amb bombes incendiàries, un terror que no sé si va acurtar la guerra, però que certament va estendre a l’infinit el sofriment dels innocents. Passa en totes les guerres, però allà va passar molt més del que calia. D’una altra banda, l’altre horror oblidat: la ferocitat de les tropes soviètiques quan entraren en terra alemanya, la fugida de milions de civils dels territoris de l’est, les morts i violacions i destruccions salvatges. Entre dotze i quinze milions de persones fugiren de terres que havien estat germàniques durant segles i segles, de Prússia i de Pomerània, o de la terra dels Sudets, en la més gran migració forçada de la història moderna d’Europa. Però ja se sap que això s’ha de callar, perquè parlar d’aquells milions de fugitius miserables que van perdre la casa i la terra, és donar raons a la dreta i als sentiments de revenja. D’altres desposseïts es pot parlar, dels alemanys no. I contra això s’alçà la veu de Günter Grass, home radicalment d’esquerra, nascut i criat a Danzig, on ja no queden alemanys. La veu va recordar “com soldats russos violaven tantes i tantes dones alemanyes, després les mataven a colps i les clavaven a la porta dels graners. Tancs T-34 havien atrapat i esclafat fugitius”. I com el terror provocà “una fugida massiva que a mitjan gener, des del començament de la gran ofensiva soviètica, es convertí en pànic. Amb l’èxode per terra començà la mort a les cunetes. Sóc incapaç de descriure-ho. Ningú no n’és capaç.” Ni de descriure el final del Wilhelm Gustloff, enfonsat per un submarí soviètic el 30 de gener de 1945 , amb dotze mil persones a bord, estibades entre el fred i la misèria. I aquesta és la matèria de la novel·la Com els crancs, de Günter Grass, on el protagonista i narrador, nascut justament en l’hora en què sa mare escapà d’aquell naufragi, acaba patint per un fill adolescent, intel·ligent, i neonazi obsessiu. La moral d’aquesta història és que la història és la que és, i esquivar-la caminant de través com els crancs, pot resultar fatal. “Això no s’acaba”, conclou Grass. “No s’acaba mai.” Confie que allà dalt, al paradís, puga contemplar el món amb una mica més d’optimisme.