Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 706 | 30/04/2015 
Regirant entre retalls i papers vells, n’he trobat un de fa un bon grapat d’anys amb un article de l’historiador Seco Serrano, que es titulava “Nación de naciones”, i ara els explicaré què explicava. L’historiador Seco escrivia, en el diari ABC: “Al plantearse de nuevo la cuestión de los límites, o del posible desarrollo, de las autonomías españolas —el cual algunos, por fortuna escasos, quisieran llevar hasta el arriesgadísimo horizonte del federalismo— ha resurgido, ineludible, un tema capital: el del ser de España, el de la realidad histórica de España”. I informava que, davant d’un risc tan greu, la Real Academia de la Historia va dedicar quatre mesos de conferències “a cargo de eminentes numerarios de la ilustre Corporación, que pusieron luz sobre el tema desde todos los ángulos de visión posibles”. Després diran que som els altres, els que ells en diuen “perifèrics”, els qui patim obsessions pel “ser” i per la “realitat històrica”. Explica Seco que el cas d’Espanya és singular “porque parte de una realidad unitaria prenacional, cuajada en la Monarquía visigoda”. No és broma: Espanya és Espanya, una, perquè ja ho era en temps d’Ataülf, Wamba i companyia; i després tot han estat aspiracions i sospirs per la unitat perduda, per “la recuperación de una plenitud perdida” (plenitud visigòtica?), fins a la reintegració feliçment aconseguida amb els Reis Catòlics. Tesis modernes i empíriques, com es pot observar, en aplicació de les quals Espanya no és ara un Estat plurinacional, sinó una “realidad plurinacional, pero una realidad que se define inequívocamente como nación”: vejau misteri altíssim. Així, quan diuen “nació de nacions”, el primer terme vol dir nació de veritat, com les “normals”, i el segon significa nacions de mentida, regions amb un nom més prestigiós, entitats menors i substancialment subordinades: la il·lusió que amb una prestidigitació terminològica el tema ja està resolt per sempre. Tan poc resolt està, que el senyor Carlos Seco considerava bojos radicals, “por fortuna escasos”, els qui volen portar aquesta plurinació-nació “hasta el arriesgadísimo horizonte del federalismo”. Pobres nacionetes de la nació gran, que ni tan sols poden aspirar, sense riscos gravíssims, a un modest horitzó federal. “A Madrid”, deia Fuster, “tot és visigòtic”. Tenia més raó que no es pensava: els visigots, tal com afirmaven amb plena autoritat els acadèmics, són la base de la història nacional, i allunyar-se’n és arriscadíssim. Per tota l’eternitat.
|
