Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 18/06/2009 
 El personatge Silvio Berslusconi, que ocupa el Palazzo Chigi de Roma (palau de vells banquers, agents dels Borja i competidors dels Medici), té una tendència peculiar a la megalomania: no solament pensa que és “el més gran dirigent del món occidental”, vencedor dels poders infernals de l’esquerra, heroi que portarà el poble italià a un futur d’espectadors feliços, sinó que vol que ho pense tothom, a través de televisions, diaris i editorials pròpies o apropiades, a través de la publicitat, i a través de la presidència del govern. El polític Berlusconi és un demagog, capaç de prometre el paradís en la terra, impostos universalment baixos, i seguretat per tothom, si pot ser sense immigrats indesitjables, i amb una parafernàlia de reminiscències mussolinianes. El cavaliere Silvio Berlusconi té molt més de nou ric sense cultura que de cavaller: exhibicionista, pagat de si mateix fins a extrems de deliri (inclosos els deliris amb abundància de senyoretes llogades), que mostra la riquesa de manera descarada, i que ha fet bona part d’aquesta riquesa amb televisions que promouen la barroeria i la vulgaritat manera permanent i metòdica. Dit això, cal fer dues consideracions importants. La primera, que la major part dels electors –una petita major part, però suficient per salvar l’honor d’Itàlia– no s’ha deixat enredar pel cavaller. La segona, que no hem de pensar que el berlusconisme és una exòtica exclusiva italiana: els elements bàsics de la definició no són tan diferents dels que promou la dreta en aquest regne o país de València. Inflació de lideratge, megalomania, control dels mitjans de comunicació, descrèdit de la intel·ligència, mal gust institucional, nous rics d’aire dubtós en els cercles del poder, i alguns petits detalls més que Zaplana encarnava exemplarment, i que el seu successor perpetua. No sé si Berlusconi a Itàlia és o no és un fenomen històric. Sé que al País Valencià ja fa anys que s’ha instal·lat, amb èxit indubtable, una trista variant de berlusconisme civil, cultural i polític. I que, vista la inèpcia de l’oposició oficial, la passivitat dels intel·lectuals i l’acceptació del públic en general, té tota la traça de durar més que a Itàlia.
|
