Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 25/06/2009 
 El Vaticà i els bisbes sostenen una teoria segons la qual un microscòpic grumoll cel·lular és un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, asseguren, infon l’ànima espiritual en el moment que l’òvul rep l’espermatozou –no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i a partir d’aquell moment tenim ja complet un ésser humà perfectament batejable. Si cregueren realment en aquesta insigne collonada teològica, el Codi Canònic establiria que tot grumollet cel·lular aparegut viu a la llum per qualsevol causa, hauria de ser ràpidament batejat i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un embrionet gros com un cap d’agulla. Perquè un embrionet gros com un cap d’agulla encara no té ànima espiritual, no senyor, i aquesta ha estat la doctrina antiga de l’església, abans d’inventar-se les insostenibles teories que ara fan circular. El problema és que els bisbes –i la dreta espanyola– no llegeixen els clàssics cristians. Si almenys llegiren Dante, s’estalviarien aquests errors herètics que ara escampen. Dante, en efecte, bon coneixedor de Tomàs d’Aquino, de la doctrina dels sants pares i de la ciència del seu temps, exposa un esplèndid resum d’embriologia humana en el cant XXV del Purgatori. La llavor masculina dins del receptacle femení forma una mena de petit coàgul, que primer té una mena d’“ànima” vegetal (si fóra una planta s’acabaria ací el procés, suggereix Dante), després com d’animal elemental, i finalment serà capaç d’acollir una ànima racional: “Obre el pit a la veritat que ve, / i sàpigues que, en el moment que el fetus / ja té un cervell complet i articulat, / Déu, el primer motor, se’l mira, alegre / per tan gran art de natura, i li inspira / un esperit nou i ple de potències”, etcètera. A Déu Nostre Senyor, pensa Dante Alighieri, no se li acudiria inspirar un esperit, és a dir insuflar vida pròpiament humana, en un “coàgul” o en un embrionet sense “cervell complet i articulat”. És clar que als bisbes i al Vaticà sempre els queda el recurs de posar la Divina Comèdia a l’índex de llibres prohibits. No obren el pit a la veritat que ve, sinó a la burrera que va.
|
