Joan F. Mira | El Punt Avui | 13/11/2015 
 Vam celebrar el 2007, amb ben poca acció pública, els tres-cents anys de la batalla d’Almansa i de la destrucció institucional del país: qui se’n recorda? Espere que més recordaran, a Catalunya, les commemoracions del 2014, a pesar de tantes coses que han passat a penes en un any. Però més coses van passar llavors, i ara fa exactament tres segles, en 1716, nou anys després de l’abolició de les lleis del Regne de València, el capità general i l’intendent manifestaven, en un informe dirigit al rei, que “este territorio por muchos años necesita de que los que mandaren las Gobernaciones sean hombres de Guerra, y tengan como tienen hoy jurisdicción política y militar...” Per alguna cosa devia ser. Oblidar o minimitzar el “genocidi polític” és també habitual en la historiografia amb perspectiva espanyola. Però l’intent d’esborrar l’existència institucional del país ocupat arriba fins als noms i als emblemes: ja el 12 de setembre del 1707 un Reial Decret ordena que “sin instante de dilación se quiten todos los Tribunales que no fueren conformes a los que ay en Castilla”, i que, mentre es nomenen els nous regidors, els jurats que encara hi ha “se quiten las gramallas o otras insignias”, amb una supressió simbòlica completa. La claredat del projecte i del propòsit no pot ser més diàfana: ni institucions, ni signes, ni noms, tot ha de ser reduït al no res. Esborrat de la memòria, oblidat. I substituït, evidentment, per allò que és imposat des de fora.
Quant a la llengua, des del principi, es va imposar de manera directa l’idioma de les noves lleis i dels nous governants, del capità general fins a l’últim dels escrivents municipals. El professor Brauli Montoya trobà unes Instrucciones de la Real Chancillería, del 7 de setembre de 1707, on “Don Phelipe, por la gracia de Dios Rey de Castilla... a vos, qualesquiera nuestros jueces y justicias de todas las ciudades, villas y lugares de nuestro Reyno de Valencia... sabed que... a consulta de nuestro Consejo de Castilla, fue acordado lo siguiente... Mandará convocar los notarios que huviere en dicho pueblo... Y (després d’excloure els que no han acreditat fidelitat borbònica) les advertirá han de actuar en adelante en lengua castellana y que, para su más fácil instrucción, se está imprimiendo un libro que se llama Melgarejo de escritura y que le hallarán impreso todo este mes a muy moderado precio...”
El ‘Melgarejo’, aquesta és la qüestió. I encara és la qüestió tres-cents anys després. L’absorció completa en l’Estat Castellà, no és una impressió que ara tenim retrospectivament, sinó una idea que llavors existia de manera ben explícita i clara. L’any 1724, quan Felip V abdicà en el seu fill Lluís, el capità general de Catalunya va rebre l’ordre d’alçar penons en nom i honor del nou rei. Consultada la Cámara de Castilla si la cerimònia s’havia de fer cridant “Cataluña por el rey Luis Primero”, respongueren que no, sinó “que en Barcelona y demás ciudades y villas del Principado se alcen los pendones por V.M. y en su Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña”. Castella: aquest és el fons de la matèria, abans i ara.
I un escriptor valencià, resident a Madrid, molt celebrat pel seu enginy, escrivia fa pocs dies, al diari on publica una columna setmanal: “¿Qué pasará? En medio de esta deliberada confusión metafórica, una palabra fatídica revolotea como un cuervo sobre la aventura soberanista. Está en la mente de todos (no en la meua, i no sé si en la d’algun dels lectors...) pero nadie... se atreve a pronunciarla.” Ni el president del govern, ni cap polític, ni cap comentarista, ningú. I quina és la paraula que tots pensen i ningú pronuncia? Ah, vejam, potser encara existeix un bon català burgès, pactista, intel·ligent i educat (això diu: “puede que exista”) que, escoltant mentre dinava la proclamació de la República Catalana al Parlament, va ser capaç de pronunciar la paraula fatídica: Sarajevo! On un bon dia, després d’unes Olimpíades d’Hivern el 1984 (tan exemplars i pacífiques com les de Barcelona el 1992, diu el columnista), els habitants “que una semana antes se pedían el perejil o un poco de sal, sin saber la razón, comenzaron a sacarse unos a otros los ojos con un tenedor”. Una frase enginyosa, en efecte, una comparació penetrant, i una previsió molt encertada. Ara bé, ja que aquest és el futur immediat de Barcelona, l’escriptor de Madrid hauria d’haver explicat qui seran els qui, com a Sarajevo, instal·laran l’artilleria a Montjuïc i al Tibidabo, i des d’allà dispararan durant prop de quatre anys contra qui vulga travessar la Diagonal o passejar per la Rambla.
|
