Joan F. Mira | El Punt Avui | 11/12/2015 
 És possible, almenys és possible, que la paraula haja fet la cosa. Com, d’altra banda, ha passat també amb alguns altres conceptes i mots: què era o significava societat o ciència o economia, posem per cas, abans de l’ús de les paraules que se suposa que denoten aquestes realitats incertes? I, en tot cas, és ben probable que l’ús creixent del mot, en aquest cas, haja desenvolupat la consciència de la cosa, la creença que aquesta cosa té una consistència clara. En aquest temps que en diem contemporani, almenys això és cert: tothom, i més o menys pertot arreu, sap que la cultura existeix, que hi ha una cosa genèrica i vaga que s’anomena cultura, i que a més a més hem de creure que és molt important. Tothom sap també (creu que sap!) què és un músic, un artista, un actor, un poeta, un creador, el valor que té per a la societat i per al seu país, la importància que tenia i que potser lamentem que ja no té, el paper que se li hauria de reconèixer, etc.: però què és allò que tothom sap realment?
Anem a la ‘cultura’, que és la mare dels ous, tot i que cal no oblidar un fet fonamental: que només podem parlar ara de cultura de la manera –de les moltes maneres– com en parlem, perquè en un moment determinant del segle XVIII europeu hom (qui tenia poder, com sempre: poder per adoptar o imposar un mot o una idea) va carregar de continguts i referents nous una paraula llatina que abans no els tenia: abans volia dir simplement cultiu, com en agricultura. Sembla bastant sorprenent que la historicitat –la semàntica i els segles– d’un terme que ara veiem com a necessari i etern depenga d’un temps i d’un lloc molt concrets, però és així. Perquè cultura –Kultur– és sobretot un invent dels il·lustrats alemanys, de Herder en primer lloc, recollit i elaborat per la filosofia idealista del segle següent; la qual, d’altra banda, estén i aplica veloçment l’invent i, animada per la transcendència d’una troballa tan substanciosa, arriba a propugnar l’Estat de cultura –Kulturstaat– com a màxima expressió de l’esperit o de la història humana: la cultura (que algunes dècades abans era impronunciable, no existia), convertida en missió i manifestació més alta del poder! I això en un país concret, Alemanya, on els científics, pensadors, escriptors, polítics (tots amb una educació superior clàssica i sòlida...) es veien com a encarnació de l’estadi superior de la civilització en el seu Kulturstaat!
Però l’’invent’ –paraula més que concepte–, amb filòsofs o sense, es va escampar ell mateix de manera rapidíssima, i al llarg del segle XIX i, més encara, al llarg del XX ha ocupat tota l’extensió terminològica ocupable, que és molta, i una part de la que hauria semblat lògicament impossible d’ocupar: ¿quin il·lustrat del segle XVIII, quin filòsof idealista del segle XIX, hauria pogut concebre una cultura d’empresa o una cultura de partit, i tantes altres aplicacions del terme cultura (cases de cultura, ministeris i conselleries de cultura, cultura física, així fins a l’infinit) que fa només un segle i mig eren del tot impensables? Però fa un segle i mig tampoc era pensable definir algú, o definir-se, com a intel·lectual, posem per cas. I, tanmateix, és llavors, al llarg del segle XIX, quan els que ara definiríem com a tals (filòsofs, escriptors, pensadors, i també músics: pensem en Wagner o en Verdi...) apareixen com a expressió, veu, encarnació, de la seua cultura nacional, del seu país, del seu poble...: el geni nacional (i ací tenim un altre mot o concepte arbitrari) se suposa que és definit sobretot pels creadors de cultura i de pensament... justament nacionals: i què vol dir ací nacional? Ah, qualsevol cosa que encaixe i que convinga...
Tornem al principi, doncs. Fet i fet, abans d’emprar el mot cultura amb aquest sentit expansiu i modern, ningú no en parlava, de la cosa: ni de cultura grega, ni de la cultura, ni de res cultural. És a dir, ningú no hi pensava, ni amb aquest terme ni amb cap altre d’equivalent: i ningú, simplement, no podia parlar de cultures diverses, estranyes o pròpies, nacionals o no! Llavors, és que la cosa no existia, o eren tan obtusos i tan curts de vista que no la veien? O vol dir que nosaltres la veiem només perquè algú li va posar un nom? Són preguntes absolutament crucials, però de molt difícil resposta, sobre les quals es podrien escriure una pila de pàgines. I, tal com sol passar i passa, no servirien de res.
|
