Joan F. Mira | El Temps, núm. 1644 | 15/12/2015 
 Els darrers dos mesos, per insensatesa meua (considerant que, com diuen en castellà, “ya no estoy para estos trotes”) he acceptat invitacions massa nombroses d’extrem a extrem d’aquest territori que d’una manera o d’una altra considerem nostre. Així, un dia em podia trobar a Alacant parlant sobre la llum en el Paradiso de Dante, pocs dies abans a Amposta o a Badalona, pocs dies després a Pedreguer, la setmana següent a Figueres parlant sobre la traducció dels grans clàssics, i en acabant a Sueca predicant sobre tot això i allò. És una mica pesat, però estimula i, sobretot, en el col·loqui després del sermó, permet copsar les inquietuds o els interessos d’un públic sempre atent i no tan minoritari com sembla. Doncs bé, a tot arreu, en cada lloc, després de parlar de mística o de literatura, la pregunta inevitable i recurrent era la mateixa: què pensa vostè sobre la situació a Catalunya?, com acabarà el procés? (paraula ambigua que m’agrada poc). I jo, invariablement, responc que no ho sé, que no ho veig clar, i que pense que no va ben encarrilat, que no va bé. No sóc competent per avaluar els actes i les declaracions dels polítics que propugnen una independència imminent, en pocs mesos, en un any i mig, convençuts que les condicions interiors i exteriors són tan favorables que el resultat positiu del “procés” és cosa garantida i segura. Potser difícil, amb alguns entrebancs i problemes, però segura. Per tant, només cal mantenir fermament la convicció, fixar la data de la independència, proclamar-la i, com qui diu, ja estarà fet. La resta són només elements accessoris i detalls. I doncs, jo no ho veig tan clar, i ja m’agradaria, però no ho veig. Per evitar sospites gratuïtes, afirmaré que la independència de Catalunya em produiria la més gran de les satisfaccions, que Catalunya hi té dret per tantes raons que en podríem omplir pàgines i pàgines, que desitge i confie que un dia o altre hi arribarà, i fins i tot que serà un gran dia també per als valencians. Dit això, no veig clar i diàfan el present, no sé si els partits que es proposen aquesta independència veloç (dirigents, militants, i una gran part dels votants) han encetat el camí amb prou garanties per arribar tan ràpidament al final. Tinc la sospita que han comès alguns errors de càlcul o de percepció, han fet passos potser precipitats, no han mirat prou atentament a terra, i inevitablement han ensopegat amb més d’una pedra grossa, i qui sap si poden caure en algun clot perillós que haurien d’haver vist abans.
Per exemple, no és ni serà prou guanyar un plebiscit, dissimulat o explícit, amb un pèl més del 50%. Seria prou a Escòcia o al Quebec, on Gran Bretanya o Canadà acceptarien aquest resultat mínim. Pot ser prou quan l’Estat no s’hi oposa: quan s’hi oposa frontalment, com a Espanya (o com seria en qualsevol altre Estat d’Amèrica o d’Europa, que en això no n’hi de tan democràtics com Canadà o Gran Bretanya), el resultat del plebiscit ha de ser contundent i indiscutible, diguem que almenys per damunt del 60%. I aquest no és encara el cas a Catalunya. Obtindre un 48% com en les darreres eleccions, no és de cap manera un triomf, és un resultat insuficient. Del tot insuficient. I no serà superat fàcilment en un futur immediat. Entre altres raons, perquè la creença confortable que “tothom que viu i treballa a Catalunya”, en la frase famosa, forma un sol poble català, amb una sola identitat catalana comuna, encara no passa de ser això: una creença confortable. No s’ha de dir en veu alta, és doctrinalment incorrecte constatar-ho, però és real. La nit del 27 de setembre, quan les televisions connectaven amb la seu de Ciudadanos a Barcelona, l’únic eslògan o crit triomfal que jo hi vaig escoltar era “Cataluña es España, Cataluña es España!” i l’únic himne que vaig sentir cantar era aquell “Yo soy español, español, español...!”. I l’endemà, observant i comparant, per municipis i fins i tot per barris, els resultats dels Ciudadanos espanyols, la coincidència entre el seu ascens espectacular i els llocs amb predomini de població castellanoparlant, és a dir, procedent de la immigració del segle XX (una altra idea incorrecta), era molt més que aproximada: era gairebé perfecta. Vostès mateixos poden traure les pròpies conclusions: que seran, en efecte, incorrectes, que els politòlegs rebutjaran per parcials i simplistes. Però que almenys fan cavil·lar si no caldria una mica de prudència, i qui sap si també repensar les urgències. I de moment, en tot cas, aquestes consideracions i algunes més em fan concloure que això, realment, no va bé. O almenys no tan bé com jo voldria. I seré molt feliç si el futur demostra que jo anava errat.
|
