Joan F. Mira | El Temps, núm. 1645 | 22/12/2015   

El món d’ahir

Una casualitat afortunada ha fet que, pocs dies després d’haver rellegit El món d’ahir. Memòries d’un europeu, de Stefan Zweig (la primera lectura va ser fa tans anys que ni me’n recordava), m’ha arribat justament a les mans El món d’ahir de Joan Estelrich, un volum de textos sobre l’explosiu escriptor i home públic mallorquí, a càrrec de Xavier Pla i editat per Publicacions de la Universitat de València (editorial que tot bon lector hauria de conéixer i seguir...). Estelrich, recorda Valentí Puig, va ser “un home d’estratègies internacionalistes, poliglot sempre exuberant, membre eminent d’aquella elit cosmopolita d’entreguerres que avui no existeix”. Un home per al qual, com per a Zweig, “el món d’ahir” era infinitament millor que el món d’avui. Tal com ara mateix, quan se suposa que vivim enmig d’una rara etapa o situació que en diem “crisi”, gravíssima condició per a la humanitat (la humanitat europea, sobretot: no sé si es pot dir el mateix per als xinesos o els indis, i no sé si als països islàmics li donen aquest nom...), un buit o forat fosc entre un temps que imaginem feliç, amable i pròsper, i un altre temps que vindrà però no sabem ni quan ni com. Doncs bé, això mateix –però immediatament després de la primera Gran Guerra, no després de més de seixanta anys de la segona–, va passar a l’Europa dels anys 20 i 30 del segle passat. I l’arribada dels totalitarismes i de la Segona Guerra encara ho va fer sentir pitjor. Pensant en l’ocupació nazi de París, Stefan Zweig escrivia: “No és tan sols París que pateix avui; tampoc la resta d’Europa no tornarà a ser durant dècades allò que era abans de la Primera Guerra Mundial. Una mena de tenebra no s’ha evaporat del tot des d’aleshores sobre l’horitzó d’Europa abans tan clar... no hi ha cap nació en particular al nostre petit món d’Occident que no hagi perdut una part immensa del plaer de viure i de la despreocupació d’antany...”. D’acord, però deu anys abans tot era tan terrible? Parlant justament d’aquesta imatge pessimista, Jordi Amat afirma, al llibre sobre Estelrich, que “el món d’ahir”, burgès, confortable, ordenat i pacífic, va ser una visió idealitzada, resultat del fracàs que sentiren “notables escriptors i intel·lectuals conscients de la tragèdia que havien viscut i que, malgrat comprometre’s més o menys a fons en la reconstrucció d’una Europa il·lustrada, no aconseguiren evitar el progressiu debilitament de l’Estat liberal, l’ascens i consolidació dels totalitarismes”. I en aquesta Europa on la immensa majoria de la població té ara uns nivells de salut, educació, benestar i vida llarga i bona infinitament superiors als dels seus avis de fa mig segle i als besavis o rebesavis de fa un segle sencer, de què parlen realment els que parlen cada dia dels horrors de la crisi? I amb quina perspectiva en l’espai i en el temps? Amb quina època ens hem de comparar, per concloure que som tan dissortats.

Tenia raó Stefan Zweig quan, fa poc menys d’un segle, es lamentava: “Potser res no demostra més palpablement la colossal caiguda que va patir el món des de la Primera Guerra Mundial com la limitació de la llibertat de moviments i la reducció del seu dret a la llibertat. ... Tothom anava on volia i s’hi quedava el temps que volia”. I quan enyorava un temps en què es podia viatjar lliurement, sense controls ni passaports, mentre que poc després, “totes les humiliacions que s’havien inventat abans només per als criminals, ara s’infligien a tots els viatgers abans i durant el viatge”. Això mateix que, perfeccionat i augmentat, ens passa a nosaltres d’ençà de pocs anys: d’ençà que uns grapats de canalles fanàtics s’atribueixen el dret –i fins i tot el deure– d’amargar l’existència a milions i milions de persones. No és un fet accessori o un detall: és símptoma d’un mal que ens afecta, i que pot arribar a ser greu. Com l’ascens dels totalitarismes violents, que no pareixia un perill fins que es va fer mortal. I com una renovada desconfiança en la unitat d’Europa (l’hostilitat antieuropea dels Le Pen, la d’Orbán a Hongria, la de Kaczynsky a Polònia, o la d’una certa esquerra ací i allà...), la mateixa unitat per la qual van parlar i actuar intensament escriptors “humanistes” tan diferents com Stefan Zweig i Estelrich. El primer des d’una perspectiva cosmopolita i liberal (pertanyia a aquella meravellosa burgesia jueva il·lustrada de Viena, irrepetible), el segon des d’un elitisme forçadament classicista, tan prop d’Eugeni d’Ors com d’Ortega i Gasset (que no eren certament vienesos...), i amb un punt de fascinació per la violència feixista: “Cal viure, posseir, i dominar, sia com sia, material o espiritual, però dominar”, afirmava, i això no ho haura escrit mai Stefan Zweig.