Joan F. Mira | El Temps, núm. 1650 | 25/01/2016 
 Sovint, llegint algun missatge o al·locució del papa Francesc, tan poc recargolat en matèria de complicacions teològiques, recorde amb una mica de nostàlgia els meus anys de “doctrina” infantil a la parròquia, quan a la pregunta “¿Qué es ser cristiano?” responia “Ser cristiano es ser discípulo de Cristo”. No sóc d’aquests deixebles, tot i que sovint m’agradaria ser-ho, només per creure en alguna cosa sòlida, però en tot cas aquesta resposta elemental és la tesi del teòleg Hans Küng, exposada en El Cristianisme, un patracol de mil dues-centes pàgines, que vaig llegir fa pocs anys i que m’agrada fullejar de tant en tant. Per defensar això tan simple, per dubtar de la consistència de les subtilitats extremes, de les fantasies conceptuals i de les jerarquies, el cardenal Joseph Ratzinger, ara papa jubilat després d’haver patit uns anys poc feliços de papa en actiu, el declarà inhàbil per ensenyar la doctrina de la fe. És clar que jo no hauria de parlar d’aquestes coses, que no són pròpies de cap dels meus oficis, i els teòlegs de professió o d’afició segurament em podrien rebatre paraula per paraula. Però tinc la sensació que la història de la cristiandat, que és tant com dir de la nostra part d’humanitat, hauria estat més pacífica sense tanta espessor de teologia. Llegint Hans Küng resulta, per exemple, que això que l’Esperit Sant siga una “persona” no és cosa del tot clara, amb perdó de les autoritats en la matèria. No és clara, entre altres coses, perquè l’alè diví, la respiració sagrada, l’aire que expira Déu (spiritus o pneuma), difícilment podia ser entès com un subjecte personal, un individu, en els textos evangèlics, i que els lectors creients em perdonen l’atreviment doctrinal. Ni és evident, als textos primitius, la relació de tal esperit, alè o hipotètica persona amb el Pare i amb el Fill amb majúscules ni, per tant, és visible del tot la Santíssima Trinitat mateixa. No és que no estiga clar perquè és un misteri impenetrable, tal com afirmen les esglésies i com expressa bellíssimament Dante al final del Paradís, sinó perquè la Trinitat no apareix enlloc als Evangelis, i els ho puc assegurar, després d’haver-los traduït sencers... Ni Jesucrist ni els deixebles van parlar mai de “tres persones en una sola substància”, entre altres raons perquè segurament, com que no eren grecs ni romans, com que no havien estudiat filosofia, no haurien pensat mai en termes de “substància” i de “persona”. La de Küng era una afirmació ben grossa, sí senyor.
I el protagonista original d’aquesta gran i meravellosa història, dit Jesús de Natzaret, fuster d’ofici, no va dir mai que ell mateix era la segona persona d’una única substància divina que en té també una tercera. Parlant de coses més simples, tampoc apareix enlloc en aquella història que el protagonista fóra virginalment engendrat de donzella per obra de la tercera persona que procedeix misteriosament de la primera i la segona, ni res de tot això: el miracle era que l’engendrà l’alè de Déu que dóna vida, i és una imatge ben potent. Ni l’apòstol Pere va ser el primer bisbe de Roma, si hem de ser una mica seriosos, ni està clar en realitat què era un bisbe, i molt menys encara què era un papa, si ens atenem al Nou Testament i a l’església dels primers cristians. I la papolatria és un invent d’època moderna, que en temps recents arribà a un punt tan extrem que els deixebles de Crist se n’haurien espantat plens d’horror. Quant a les fórmules del Credo (el Credo de Nicea, resultat de compromisos i de pressions imperials), hi ha frases com “Déu de Déu, llum de llum, Déu verdader de Déu verdader”, que no són sinó subtilitats neoplatòniques que no entenien ni els qui les van fer aprovar, gent que havia llegit massa filosofia i que eren capaços de dividir cabells en quatre. Això sí, a penes la santa església romana o bizantina tingué el poder material de fer-ho, començà la persecució dels heretges de cada moment, sovint per qüestions tan impalpables i abstruses com el conflicte que divideix encara l’església ortodoxa i la llatina, enfrontades sobre un fet tan profund com és si la tercera persona procedeix només de la primera o també de la segona: si l’Esperit procedeix només del Pare, ex patre i o també del Fill, filioque. Per haver afegit el fill al Credo, segons un pamflet que em va vendre un monjo malcarat en un monestir grec, el papa de Roma és l’Anticrist i els catòlics cremaran a l’infern. Cosa que mostra que els humans, civils o militars, eclesiàstics o polítics (com alguns que tenim ben prop), han estat i estan permanentment disposats a barallar-se, i a matar-se si cal, per un sol mot o un concepte remot, per un filioque. Quant al meu esperit, poc sant, no sé, finalment, on anirà a parar.
|
