Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 09/07/2009 
 Era un xicot de vint-i-pocs anys, vestit de negre, amb jaqueta de vellut i jersei de coll alt, com era propi dels joves rebels dels primers anys seixanta. I vestit així, amb una veu profunda, ens va llegir una primera obra dramàtica seua, crec que Els condemnats, a un grup molt reduït d’oients, a València, en l’estudi d’un pintor conegut. No he oblidat mai aquella primera imatge de Baltasar Porcel: diferent, amb un pèl d’altivesa, un home que volia ser, per damunt de totes les coses, un escriptor de debò, un gran escriptor, i que havia de dedicar tota la vida, tots els dies de la vida, a aquesta passió inexhaurible i funesta. Després, llegint les seues novel·les, de les primeres a les últimes, vaig comprovar que els déus li havien atorgat el do més necessari: el do de la fabulació, la capacitat de crear personatges que s’encadenen i que encadenen històries i faules i més històries i més personatges. Tothom enveja allò que no té i que voldria tindre, i jo li he envejat sempre aquesta capacitat fabulatòria que ell tenia en grau insigne i jo en proporció ben modesta. Que em perdone ara aquesta enveja noble, que hauria hagut de confessar-li en vida, com una forma d’admiració. Unes altres enveges que ell hagué de patir, no són, certament ni tan nobles ni tan confessables, però això formava part del seu destí d’escriptor poderós. I conclouré aquest homenatge mínim amb unes frases seues, pronunciades en ocasió solemne, i que són tota una doctrina: “No crec en els profetes dels persistents apocalipsis; siguin els desnaturalitzats, que ignoren que ciència i naturalesa corren plegades, o els monoteistes, que imaginen que la mort infon la vida. D’ací la meva fe en la literatura, en la incitació estètica i en l’ànsia passional, en l’estrella polar de l’aventura, i és que cadascú ha de poder, ha d’intentar, traçar el seu propi destí! Ho va endevinar Heràclit, en el seu petit regne convuls, situat a les costes avui de Turquia, com ningú no ho ha fet amb tanta clarividència: Sempre passa el mateix riu, i sempre les seves aigües són diferents.” En el riu dels llibres de Porcel, les aigües no sempre eren diferents: eren plenes d’aquella vida que només pot crear la fe apassionada en la literatura.
|
