Joan F. Mira | El Temps | 21/07/2009   

Calvinistes, predestinació

El dia 10 de juliol de l’any del Senyor 1509, ara fa cinc segles, va nàixer a Noyon, a la regió de Picardia, Jean Chauvin o Cauvin, dit Calvinus, Calvin o Calví, un dels més grans teòlegs i reformadors del cristianisme, i pare, amb Martí Luter, de la major part dels qui se’n van dir protestants, és a dir d’uns sis-cents milions de creients en l’esperit i la lletra de la Bíblia. A la república de Ginebra, primera pàtria de la fe calvinista, han començat ja les celebracions, a còpia de reflexió teològica, de consideracions històriques, i d’intents, tal com diuen per allà, “de redorar el blasó d’un gran home que no va deixar únicament bons records”. Veurem com ho fan perquè els bons records i els dolents tinguen la coherència que cal, quan es tracta d’una herència intel·lectual que és encara viva arreu del món. Perquè el fet és que hi ha més calvinistes que no sembla, i no solament els qui en porten el nom. Solen ser gent que –com Luter i Calví– creuen en la salvació per la fe més que per les bones obres, que posen per davant de tot la lectura dels textos sagrats (sota la guia dels elegits, mestres, pastors o ancians de la congregació), i que es creuen predestinats a la preservació d’alguna veritat i, si pot ser, d’algun capital adquirit, siga ideològic, material o polític. Jean Calvin defensava de manera implacable i extrema aquella vella doctrina de Sant Agustí, segons la qual Déu, en la seua saviesa perfecta i eterna, sabia perfectament qui havia de salvar-se i qui s’havia de condemnar; i no solament ho sabia sinó que ell (Ell) mateix ho havia decidit des dels inicis amb un acte de justícia que els pobres humans no som capaços d’entendre. La predestinació calvinista, més radical que la luterana, és coneguda com a «doble predestinació» , ja que Déu ha elegit lliurement qui anirà al cel i qui anirà a l’infern, i aquesta decisió és infal·lible i no es pot evitar per cap mitjà. La diferència entre els elegits i els rèprobes no rau en ells mateixos, ja que uns i altres no tenen cap mèrit, sinó en la decisió sobirana i divina de tindre misericòrdia dels uns i dels altres no. Déu, per tant, ha de decidir doblement: qui condemna i qui salva. La cosa és complicada, els arguments de Calví són del tot discutibles (i discutits), i les aplicacions en la pràctica poden ser ben curioses.

Segons una interpretació de la doctrina, com que de les decisions divines no podem saber res (¿estem condemnats sense remei o estem salvats?: ah quina angoixa...), els únics indicis de favor diví els hem de buscar en aquesta vida, en la rectitud (no en el mèrit) de les nostres accions, en el treball seriós, en la conducta severa. Calví, per tant, quan aconseguí controlar el poder a la ciutat de Ginebra, hi va imposar un règim teocràtic rigorós, un model d’estat cristià més sever que qualsevol de les monarquies catòliques. I més dur i implacable en qüestions de doctrina : Miquel Servet, el gran metge i teòleg de Vilanova de Sixena, hi va ser condemnat i cremat per un punt de discrepància en matèria de teologia trinitària. I en ple segle XVIII, la república calvinista va fer cremar públicament, amb fons de tambors, els llibres del seu compatriota més cèlebre, Jean-Jacques Rousseau. És cert que, segons que explicà Max Weber en el llibre famós, L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, aquella actitud seriosa i responsable, de treball i d’estalvi, etcètera, va produir efectes benèfics notables i quantificables. No és tan cert, però és probable, que la creença en la predestinació, en altres latituds mediterrànies i càlides, haja donat personatges com el nostre Francisco Camps, sovint seriós d’aspecte, de cara passablement calvinista, i tan pagat d’haver estat elegit pel dit de Déu que qui sap si no acabarà en un trist judici humà i no en la glòria divina.