Joan F. Mira | El Temps, núm. 1683 | 13/09/2016 
L’art de parlar en públic pot ser, com totes les arts, estèticament atractiu o del tot desagradable, entretingut o pesat, molt bell o molt lleig (els debats parlamentaris d’aquests anys: quina pobra loquacitat sense elegància!), o allò que vostès voldran. En qualsevol cas és un art molt antic, consubstancial amb l’espècie social i parlant que som els humans (els àngels parlen poc: més aviat canten himnes i fan música a les altes esferes o a la capella major de la seu de València). Dels molts invents dels grecs, la retòrica i la política no haurien de figurar entre els menors, encara que l’ús que en feien no era sempre exemplar. L’invent de la política vol dir l’invent de la ciutadania, del que ara en diríem “sobirania popular” i d’alguns detalls més que defineixen allò que solem anomenar democràcia. I això funcionava a través d’assemblees amb poder decisori en matèria de lleis, de càrrecs públics, de guerres i paus o de conflictes jurídics (l’“assemblea ciutadana”, la van inventar els grecs antics, no els modernets poc il·lustrats de Podemos: la diferència és que els grecs la practicaven, i els de Podemos no). Sempre sobre la base de l’habilitat de qui parlava per convèncer els oients, que eren també els votants. Dit d’una altra manera: la democràcia funcionava (i funciona encara, si funciona) amb els instruments de l’art de la retòrica. És a dir, sobre l’habilitat per parlar en públic, amb un discurs eficaç i persuasiu. La retòrica va ser també l’instrument de la república romana, de la pràctica judicial, i de l’educació dels joves de casa bona des del temps de Demòstenes fins al de sant Agustí, i més endavant des dels segles XIV o XV fins ben entrat el segle XX. Saber parlar en públic és, des dels grecs i els romans, una alta qualitat humana.
L’orador, l’home que parla bé en públic, és un dels models ideals, antics i permanents, de la història social i cultural d’Europa. O era: escolteu, ara, els discursos dels polítics i els d’alguns suposats “professionals”. Ciceró parlant davant del Senat de Roma ha estat per a innombrables generacions d’escolars europeus una mena d’exemple suprem, de number one de la paraula pública. No exactament per allò que deia, sinó per l’estil. I l’estil, en els discursos públics, pareix que també s’ha acabat. Exposar tesis, encadenar amb mètode idees i fets, utilitzar amb art i amb ordre els arguments adients, i en definitiva transmetre el propi pensament als oients i si pot ser convèncer-los. És l’art de l’expressió i de la persuasió, un dels més valorats i més activament influents en la història europea.
Fins i tot quan l’efecte persuasiu fallava, per excés de retòrica (i després d’escoltar l’eloqüent orador sagrat el fidel podia comentar allò de “no hi he entès res, però ha parlat molt bé”), aquest aparent fracàs manifestava el valor superior de l’art de la paraula: l’admiració que desperta –que despertava, ai, en un temps segurament ja passat...– el fet mateix de “parlar bé”. Però fa temps que aquest art ja no s’ensenya enlloc. “Saber parlar” formava part, durant generacions i generacions, de les qualitats que havia de tindre la persona plenament acomplerta, des dels grecs fins als fills de la burgesia industrial, educats per a una vida professional que volia dir també vida civil, vida social i vida pública. Fins i tot quan s’insultaven en públic –com ha estat pràctica immemorial al Parlament britànic–, ho sabien fer amb una certa qualitat retòrica. És clar que aquesta educació arribava només a les elits, i que –fora del camp eclesiàstic– només els membres d’aquestes elits “sabien parlar” en públic, i per a un públic que estava compost igualment per membres dels mateixos grups socials. I és clar també que tot això canvia, o comença a canviar, quan l’ús de la paraula pública és un element central de les revolucions burgeses, i després dels seus derivats, els moviments populars i proletaris. La democràcia de masses, que d’una manera o una altra s’enceta amb la Revolució francesa, i continua al llarg del segle XIX i del XX, a Europa i fora d’Europa, no representa només una expansió del discurs parlamentari, sinó sobretot l’aparició d’un fenomen del tot nou o radicalment renovat: el míting de sala, de carrer o de plaça. El fet és nou, perquè en el míting ja no es tracta sobretot de “parlar bé” amb els recursos i els referents de la retòrica clàssica (és a dir, de parlar bé davant d’un públic elegit i expert), sinó de moure a la convicció i a l’acció un públic popular, compost per gent que no ha tingut cap contacte amb un llenguatge i amb uns conceptes propis de la cultura d’elit. Continuarem, i dispensen tanta història de la cultura en aquest pantanós final d’estiu.
ℵ
Convèncer i moure a l’acció els assistents a un míting de masses ja no serà, doncs, resultat de la claredat i l’ordre de l’exposició, ni de l’elegància oratòria i la precisió de les idees: en el míting, el desordre i la improvisació, la invectiva directa, l’atac personal, l’insult o la burla, i sobretot l’adequació a allò que l’orador percep com a desig i expectativa dels oients, poden constituir recursos molt més eficaços que els de l’antiga retòrica clàssica. Així, el domini d’aquests recursos clàssics (ordre, argumentació racional, mètode, elegància i estil...) no és condició per a l’exercici de la “nova professió” de la política: qualsevol, doncs, sense cap preparació diguem-ne “tècnica”, pot aspirar a l’èxit, convertir-se en un líder –en un “líder de masses”, o en un “líder d’opinió”: conceptes nous–, arrossegar la gent amb discursos abrandats, guanyar una elecció, dirigir un moviment polític, sindical o social. De tal manera que, en l’activitat política entesa o practicada com a activitat demagògica (però si “demagògia” vol dir moure o arrossegar el poble, hi ha cap polític que no la practique?), i en l’activitat intel·lectual, periodística o simplement social que s’hi relaciona de prop o de lluny, el discurs públic té necessàriament com a objectiu incitar a l’acció: de la pacífica i modesta acció de votar, a la revolució violenta. Es pot parlar, per tant, dient molt poques coses i mal dites, i tanmateix tindre un èxit notable, si els oients queden confusos i enganyats, però disposats en favor de qui parla i en contra dels seus adversaris: és, exactament, el sistema dels debats televisius (i dels líders inflats que fabriquen), i algun dia en parlarem...
A la mort de Pèricles, Atenes va ser dirigida, catastròficament, per una mena d’homes nous que sabien arrossegar el poble i l’assemblea amb discursos virulents: homes com Cleó, mercader de cuiros, Eucrates, cordeller, o Hipèrbol, fabricant de llànties. Perquè aquesta és també una antiga tradició, portada a la seva màxima esplendor els nostres dies: Hitler, com sap tothom, era només un mal pintor barat, i demane disculpes als pintors. Quan les condicions de la vida política permeten –com ha de ser– que tothom puga parlar en públic davant de tothom, la confusió general n’és un dels resultats inevitables. El “problema” (només és problema allò que té solució possible...), és que l’expansió del dret universal a parlar en públic –i de les oportunitats d’exercir-lo– ha anat acompanyada del descrèdit o la desaparició de la retòrica, de l’art de “parlar bé”. Amb els funestos resultats que se’n deriven, des de la paraula política fins a la paraula radiofònica, televisiva o de qualsevol altra espècie de sermons. Perquè l’art de la retòrica implicava l’existència d’una posició, una “tesi”, alguna cosa, idea o principi, que calia exposar i expressar ordenadament: calia donar forma a una matèria, per tornar a una altra fórmula ben clàssica. I quan es perd la forma, hi ha el gravíssim perill que la matèria es dissolga també en el no-res. I sense matèria i sense forma, ja m’explicaran què en quedarà, de tot plegat.
Robots sense esme, parlant amb langue de bois, com diuen els francesos: amb llengua de fusta, reiteracions sense convicció ni contingut, sense gràcia, sense res. Llengua de buròcrata o de profeta sense profecies. Aquests mesos passats, primavera i estiu de l’any olímpic 2016 (per no parlar d’anys anteriors), si vostès han seguit els parlaments, declaracions i discursets dels grans líders polítics d’Espanya (inclosos els valencians i catalans, tot s’ha de dir), potser conclouran, com jo, que les raons dels uns i dels altres no són proporcionals a l’eficàcia persuasiva amb què s’expressen. Això, suposant fins i tot que les raons diverses siguen realment raons, és a dir, racionals i raonables. Sense oblidar –lamente haver de dir-ho– que en el marc incomparable de la política espanyola, quan el parlament era obert i els parlamentaris parlaven, Mariano Rajoy, comparat amb els seus antagonistes, pareixia sovint un Ciceró gallec. Vull dir que, si hom recorda els discursos dels bons temps d’un Miquel Roca, un Guerra o un Felipe González, Rajoy i la resta semblen a penes aprenents ineptes, però enmig de la companyia present don Mariano pot arribar a semblar un clàssic. En tot cas és un professional i, encara que molt parcialment, controla un art perillosíssim si qui l’ha de combatre apareix apagat, ineficaç i trist, buit i reiteratiu. Les raons, sense retòrica, poden ser veritats impotents. I això els valencians ho sabem massa bé: repassem, per no oblidar-ho, la trista història dels últims trenta anys, o quaranta.
Article publicat originalment en dues parts a El Temps, números 1.682 (06/09/2016) i 1.683 (13/09/2016).
|
