Joan F. Mira | El Temps, núm. 1687 | 11/10/2016   

Marx: des de Roma a València

Si als amables lectors no els molesta, aprofitaré una mica més les entrevistes aproximadament biogràfiques que comentava la setmana anterior. Això era, doncs, que en la meua més tendra joventut jo volia ser pare escolapi, com els del meu col·legi de València, i vaig passar tres anys al monestir d’Iratxe, explicava a l’entrevistador, “...estudiant matèries diverses i sobretot filosofia, i com que devia ser una miqueta espavilat, em van enviar a Roma, a continuar allà els estudis fins al final, a acabar la llicenciatura de filosofia i fer després la teologia, i vaig estudiar filosofia a la Universitat Gregoriana. Els escolapis tenien, i tenen encara, el que se’n diu Casa Mare, la casa original de Sant Josep de Calassanç, el fundador de les Escoles Pies, al costat de Piazza Navona. Des d’allí, cada dia anava a la Universitat Gregoriana, que era la universitat de més pedigrí de les de l’Església, a càrrec dels jesuïtes, molt internacional, hi havia estudiants de tot el món. I aquells mesos, jo anava pel carrer, i veia les xiquetes a Roma, devia ser l’any 59, que començaven a portar faldetes curtes... em vaig posar una miqueta nerviós, i resulta que ja no em veia amb ganes de ser capellà: me’n vaig anar a casa, i vaig tornar un altre any a Roma, però pel meu compte, vivint en pensions de mala mort, per acabar la llicenciatura i poder-la convalidar després.” “O siga, que a Roma ja havies acabat, però després hagueres de convalidar?” “Perquè el títol em valguera a Espanya, havia de fer les assignatures espanyoles, literatura espanyola, història d’Espanya, etc., per aconseguir la llicenciatura de filosofia i lletres, i jo ho vaig fer l’any 61 i 62, que ja era a València. Encara no havia arribat la burrera de l’especialització des del primer dia, que és un disbarat: una carrera de filosofia i lletres eren tres anys que en deien comuns, història universal, història antiga, medieval, contemporània, història de l’art, història de la filosofia, literatura, geografia..., i això tres anys, i els altres dos anys eren d’especialitat, però en eixos tres anys tenies la formació sòlida que havies de tindre. Cosa que continuen fent en els estudis seriosos, com per exemple enginyeria...” “Em parlares que a Roma vas fer, no sé si era una assignatura d’antropologia filosòfica. O era a València?” “A Roma. L’antropologia filosòfica era una de les assignatures de la carrera de filosofia, igual que estudiaves cosmologia, psicologia, metafísica, lògica, no sé què, etcètera. Encara tinc ahí manuals ciclostilats dels cursos de la Universitat Gregoriana en llatí.”

“Estudiàvem història de la filosofia en sèrio... Hi ha un detall, que quan li ho he contat a algú no s’ho ha cregut: jo tenia una assignatura que es deia Filosofia Marxista, i tenia un professor jesuïta, alemany, que casualment, ara me’n recorde, tenia la mateixa cara de Lenin, tirant a calb i en la barbeta eixa, i el tio, que era una autoritat, ens explicava el materialisme dialèctic, el materialisme històric... el que feia falta saber: no feia propaganda anticomunista, no, no, explicava filosofia, la filosofia bàsica ben explicada, i clar, quan arribe ací, i la gent començava a descobrir el marxisme, jo dic: ‘Macho, yo ya lo tengo estudiao eso, ya sé lo que es’. Era molt bèstia aquella formació.” “No em vares contar que era alemany...” “Sí, sí. Allí hi havia professors alemanys, francesos, anglesos, italians, espanyols, alguns sud-americans, per exemple el de psicologia era argentí, i havia sigut psicoanalista i director d’un hospital psiquiàtric de Nova York o no sé què... El de cosmologia era el director de l’observatori vaticà de Castelgandolfo, que és un dels centres històrics d’investigació astronòmica, eren tots primeres figures mundials. I llavors, passava que cadascú parlava llatí a la seua manera: els francesos parlaven llatí fent agudes totes les paraules, i els anglesos amb fonètica anglesa, i en fi, era molt divertit, però ens aclaríem. La llengua de relació entre la gent de diferents països, o era una miqueta d’anglès que encara no tenia la universalitat d’ara, o l’italià.” “A València, planteges fer la tesi de llicenciatura al catedràtic d’Ètica i Sociologia.” “Sí, al Pare José Todolí, dominicà. El qual em va tirar al carrer i ja està. Em va dir: ‘Fora!’, i ja està. Què vols que et diga? Era una altra època, jo hi vaig anar tot innocent, però ell era molt animal, era immensament reaccionari i ja està, era així. Com si haguera anat a San Valero, catedràtic d’Etnologia i Prehistòria, d’ideologia super blavera, dels que diuen que els íbers ja eren valencians i som descendents directes seus i bestieses d’estes. Pues imagina’t que jo vaig a San Valero i li dic que vull fer una tesi sobre la repoblació catalana o sobre l’estructura social medieval de la repoblació catalana del Maestrat, m’haguera dit: ‘Foraaaa!’, i m’hauria tirat al carrer...”.
 

O siga, que quan li vaig fer la proposta de tesi de llicenciatura, el pare José Todolí, de l’Orde de Sant Domènec i catedràtic d’Ètica i Sociologia de la Universitat de València, em va tirar al carrer. –“Però al pare Todolí què li plantejares exactament?” –“Que volia fer una tesi justament sobre el concepte de l’home en les obres de joventut de Marx, que eren les que a mi m’interessaven. Les obres de joventut de Marx no són les doctrinals, ni les economicistes... Marx encara no havia llegit història econòmica, encara no vivia a Anglaterra mantingut per un industrial burgés com Engels, o siga un explotador de la classe obrera que mantenia al senyor Karl Marx, el qual per cert va fer la seua tesi doctoral en llatí sobre uns filòsofs grecs. Llegia grec; cada any, una de les coses que feia era llegir una tragèdia grega en grec, poca broma. Però quan se’n va anar a Anglaterra es troba la revolució industrial en el màxim esplendor, les fàbriques terribles, la situació de la classe obrera que era una cosa miserable absolutament, era una explotació sense misericòrdia. Bé, pues com varen veure aquella situació tan terrible, els xiquets treballant a les mines, aquella nova classe obrera industrial, i aquella explotació sense misericòrdia i tal, ho va veure tan en directe que allò ho va haver d’explicar d’alguna manera, i es va dir: ‘Pues a estudiar història econòmica’. Abans d’això ell tenia una formació filosòfica. Marx era un filòsof.” “A tu t’interessava la part filosòfica.” “I a més humanista, estan ací totes les seues primeres obres sobre això...” [L’entrevistat porta un llibre de la seua biblioteca]. “Sí, el concepte filosòfic de comunisme.” “Concepte de consciència, per exemple. La consciència humana, en què consisteix la consciència. Tot això és antropologia filosòfica. El fet de la consciència. D’on procedeix la consciència que tens de les coses. Quan tu penses això, tens una consciència, és a dir, un reflex sobre tu mateix, que això és estrictament humà. I la crítica de la religió...”. “Fa crítica de la religió?”. “Sí, sí, en el famós text de la qüestió jueva, Marx era jueu evidentment. La idea d’emancipació, emancipació religiosa, emancipació política, dels jueus i de qui siga. La relació de la propietat privada amb la identitat humana. Veus?... [Està llegint les seues pròpies anotacions al llibre que va comprar a Alemanya fa més de cinquanta anys, anota l’entrevistador]. Tot això són temes que estan ací. La idea de l’alienació. En estes obres filosòfiques inicials ja apareix sovint l’alienació, que és una idea d’antropologia filosòfica”.

“L’individu s’aliena, és a dir, deixa d’identificar-se ell mateix per si mateix, i s’acaba identificant com una cosa diferent d’allò que realment és. Tu deies: ‘Què és antropologia filosòfica?’, ahí tens una sèrie de mostres, mostres soltes”. “Fins i tot està apuntat Düsseldorf 1962...”, observa l’entrevistador. “Sí, sí, ahí estan les notes. No podran dir que el senyor Mira s’ho ha inventat després: ‘No, perdone vostè, no s’ho ha inventat, que està ahí en estes notes...’. L’essència humana, la humanitat, es pot estudiar com un objecte natural? O no? O d’una altra manera? Tot això són reflexions, tu t’has interessat per què és l’antropologia filosòfica. Ací tens mostres de per on va. Tot en la perspectiva a partir de les primeres obres: són ‘Els escrits primerencs’, Die Frühschriften. Comença des del principi, mira, una carta a son pare de 1837, parla de la seua dissertació doctoral. Punts nodals del desenvolupament de la filosofia. Ara, la crítica de la filosofia de l’Estat de Hegel”. “Clar, donant-li voltes a Hegel”. “I açò són articles d’una revista. Dels dietaris alemanys-francesos, intercanvi de cartes sobre la qüestió jueva, sobre Bruno Bauer que era un gran filòsof i teòleg de l’època, tot això eren anotacions seues. Economia nacional i filosofia. L’autoconsciència. La religió. El coneixement absolut, últim capítol de fenomenologia.” 

Tot això quan el jove Karl tenia vint-i-pocs anyets... De manera que un servidor, molt jovenet també, va rebre les primeres –i sòlides– nocions de filosofia marxista a la molt pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. El mateix servidor va anar completant aquestes nocions –especialment les més, diguem-ne, humanistes i purament filosòfiques– a partir de certes lectures alemanyes, i després hagué d’abandonar tota pretensió especulativa quan va ser protagonista passiu d’una escena memorable on un frare corpulent i violent, en una universitat no de l’Església sinó de l’Estat (español, por supuesto), l’expulsava d’un possible camí cap a l’antropologia filosòfica. Expulsió que, d’altra banda, em va obrir tots els camins d’una altra antropologia, social o cultural, a la qual he dedicat tants anys i tants esforços. Déu escriu dret amb ratlles tortes, etc.

Article publicat originalment en dues parts a El Temps, números 1.686 (04/10/2016) i 1.687 (11/10/2016)