Joan F. Mira | El Temps | 28/07/2009 
Vaig ser un dels centenars de milions de persones que, un dia de juliol de fa quaranta anys, es va quedar vetlant davant de la pantalla en blanc i negre la nit que aquell bon home amb escafandra va posar el peu en la superfície polsosa de la lluna. Ara, quatre dècades després d’aquell estiu del 1969 (quaranta anys ja són prop de mig segle), no sabria reviure ni explicar els sentiments que em provocaren aquelles imatges, ja remotes però presents de tan repetides i tan vistes. Aquella visió, pel que en recorde, no em provocà emocions intenses íntimes o personals, però sí que vaig rebre la sensació de ser testimoni d’un moment especial i novíssim en la història de la humanitat. Tres homes, per primera vegada, eixien del planeta terra, volaven moltíssims milers de quilòmetres, i caminaven per un cos celestial diferent del que els havia engendrat. Al planeta terra, milions i milions d’anys d’evolució havien produït un tipus d’éssers vius capaços de paraula, de pensament ordenat, de consciència i de ciència, i de fabricar aparells que els portaven fora del seu lloc en el cosmos immens. No sé si la mateixa cosa s’ha donat en alguna altra part de l’univers, però sembla altament improbable, i ser testimoni directe d’aquest pas no era una circumstància banal. Eren anys (la dècada anterior, la posterior) d’una fe positiva en els avanços de la humanitat –aquell “gran pas” de la frase famosa– , sobretot en la progressió veloç d’uns aparells i d’una tecnologia que ens havia de permetre en poc de temps navegar pels espais entre els planetes, i qui sap si més lluny encara. Els viatges amb coets velocíssims, els transports en naus prodigioses, l’exploració de Mart i de llocs més remots encara, semblaven a punt de passar de la fantasia desbocada a la realitat efectiva. Quan contemplàvem (alguns, com jo, més d’una vegada), aquella pel·lícula esplèndida que es deia 2001, una odissea de l’espai, no pensàvem en Ulisses el grec navegant vint anys per mars de color de vi volent tornar a casa amb la dona i el fill: pensàvem en un futur ben pròxim (l’any 2001 ja era molt a prop!) en què l’aventura d’aquells navegants no seria només imaginària. El film va aparèixer el 1968, un any abans del viatge a la lluna, i els fets, per tant, confirmaven la proximitat dels temps futurs: si un any després de la fantasia de Kubrick la realitat portava homes a la lluna, era clar que en pocs anys més en portaria als planetes propers, i després als remots, i després, qui sap si a aquells llocs desconeguts que ràpidament aparegueren en successives “guerres de les galàxies”. Allò era el futur, i no solament fantàstic.
Però el futur es va acabar molt més ràpidament del que pensàvem. Hi hagué alguns viatges més a la lluna, amb il·lusió decreixent, fins que una altra dimensió de la realitat –econòmica, tècnica o política– es va imposar sobre la superfície de la terra, i la lluna tornà a quedar-se sola, com sempre, i sense visitants. L’exploració dels espais exteriors, lunars, planetaris o més remots encara, ja va ser cosa de màquines, d’electrònica, de telescopis en òrbita, d’aparells delicadíssims que fan els viatges que ja no fan els humans. Les navegacions tripulades cada vegada més lluny, els viatgers instal·lats en naus confortables i autònomes, les colònies en altres planetes, tot allò que presentava el cinema amb imatges magnífiques, s’havia tornat a quedar, justament, en el món de la imatge. Vam deixar de pensar que, en un futur molt pròxim, aquells primers viatges fora del nostre planeta tindrien continuïtat abundant, tal com després de Colom centenars i milers de vaixells arribaren a les terres d’un “nou món”. I tot d’una, no se sap com, aquella visió del futur ja era cosa passada. Han passat quaranta anys, i la lluna continua tan poètica, pàl·lida, romàntica i solitària com abans: sense viatgers ni turistes, ni poblacions humanes, ni ciutats sota esferes de vidre. Sense que ningú, a hores d’ara, tinga gaire interès a tornar-la a trepitjar i a deixar-hi petjades i frases famoses. Passats quaranta anys, doncs, allò que llavors semblava un futur cert és ja un passat puntual, imatges sense cos, fantasia remota i només evocada. Els puc assegurar que, aquell juliol del 1969, no imaginàvem que arribaria aquest futur tan buit.
|
