Joan F. Mira | El Temps, núm. 1693 | 22/11/2016 
De tant en tant, amb ganes o sense, sembla obligat escriure algun comentari sobre allò que se’n sol dir “actualitat política”, siga exterior o interior (domestic, en diuen en anglès, i inevitablement tradueixen com a “domèstica” molts dels innombrables ignorants que en aquest país circulen per la premsa escrita o parlada), o una cosa i l’altra alhora. Com ara mateix, no cal dir-ho, l’exòtica matèria trumpiana i si cal, i paral·lelament, les curioses comparacions amb la matèria berlusconiana que aquestes setmanes i dies també han rebut bona cosa de consideracions públiques i privades: són Trump i Berlusconi dos variants d’una mateixa categoria de fenòmens?, anunciava ja l’empresari, showman i polític italià èxits futurs dels seus equivalents nord-americans, europeus o de qualsevol altre lloc?, tot això (més Marine Le Pen a França, Farage al Regne Unit, la Lega de Salvini a Itàlia, Orbán a Hongria, Putin a Rússia, i, si em permeten estirar la comparació més del que cal, Erdogan a Turquia i, fins i tot, cap a un altre extrem i mutatis mutandis, personatges com Maduro, Beppe Grillo i algun més en qui vostès estan pensant) és l’expressió d’una forma nova i diferent d’allò que durant tant de temps n’hem vida política? Sembla que no es tracta d’una simple impressió circumstancial o frívola (com la que, al País Valencià per exemple, alguns han fet entre Trump i l’anterior alcalde de Xàtiva i president de la Diputació, Alfonso Rus, que més aviat recorda al cantant Torrebruno...), sinó d’una realitat molt més seriosa.
Si bé es mira, el passat president del Govern italià i el pròxim president del nord-americà són tots dos homes de negocis riquíssims, amb empreses especulatives que presenten sovint aspectes tèrbols, com ara evasió metòdica i massiva d’impostos o comptes foscos i opacs. Tots dos han basat el seu èxit en el camp polític en l’èxit previ i espectacular en el camp econòmic i en una imatge d’empresari triomfador... fet que no els ha impedit presentar-se com aliens al “sistema”, i enemics (i fins i tot víctimes) de les elits i de l’ordre establert. “Nosaltres –o jo– ho capgirarem tot”, aquest és l’eslògan o l’ham amb què sedueixen tanta gent, “jo tinc experiència d’èxit, jo resoldré els problemes, jo us tornaré el benestar perdut”. Forza Italia és el nom del partit de Berslusconi, però era abans i sobretot el crit dels tifosi de l’equip nacional, el crit de la victòria, l’honor de la pàtria. Make America Great Again és l’equivalent en el trumpisme, la nova grandesa, el redreçament, i menys mal que ara hi ha Donald, menys mal que hi ha Silvio: “Meno male che c’è Silvio”, cantaven amb fervor els seguidors –i més encara les seguidores– del líder permanentment rejovenit.
A pesar del que sempre pensem els benpensants, ni els escàndols ni les relliscades i disbarats verbals els han representat cap problema ni descrèdit real; ans al contrari, la seua popularitat sempre en sortia reforçada. John Foot, professor d’història moderna italiana, escriu al diari The Guardian, recordant Berlusconi: “Per a molts, el missatge era atractiu: sigueu com jo, no pagueu els vostres impostos, aprofiteu la vida i prospereu, i digueu el que vulgueu, que no us passarà res. Tot això us recorda algú?”. Ens recorda, per exemple, quan Donald Trump afirmava en un míting que podia pegar-li un tir a algú en plena Quinta Avinguda i encara creixerien els seus seguidors. O quan afirmava que els seus immensos i continuats fraus fiscals eren simplement una demostració de la seua habilitat com a empresari. “Vint anys de berlusconisme”, continua l’historiador anglès, “han tingut un efecte devastador sobre la política italiana i la seua cultura democràtica, i les ferides no s’han tancat encara”. Com a mostra, el fet que més de la meitat dels ciutadans són seguidors de la Lega del xenòfob Salvini, o de Beppe Grillo i del seu Movimento 5 Stelle (no “partit”, per favor, com no és “partit” un altre que tenim a casa nostra, basat en els conceptes de la casta i la gente, i en el funcionament a base de cerchi i de programes informàtics...). “Trump ha transformat profundament la forma del discurs polític”, continua John Foot, “de l’organització política, i de la manera de fer campanya. Tal com va ser el cas amb l’era Berlusconi, res no serà com abans... Oposar-se a fenòmens com Trump i Berlusconi amb les armes de la raó és inútil. Si hem entrat en l’era de la post-veritat (i ja ho hem fet), el comportament de l’elector no es regeix pel pensament lògic”. Desolador.
|
