Joan F. Mira | El País | 06/01/2017   

Tancs

Això era, pocs dies abans de cap d’any, una entrevista a Iñaki Anasagasti en un diari digital de Barcelona. El senyor Anasagasti, durant molts i molts anys diputat i senador i la cara més visible del PNB a Madrid, és un polític amb llarga experiència, raonable, molt ben informat, i amb un admirable sentit de la mesura. Ara, lliure de càrrecs públics, també pot dir amb més llibertat allò que pensa (cosa que, d’altra banda, no havia deixat mai de practicar). Així, en l’entrevista, quan li pregunten si veu possible que Catalunya siga independent a curt termini, contesta: “Ho veig molt difícil. No pas per la voluntat catalana [en això, jo discreparia: de “voluntat catalana” potser no n’hi ha tanta, de moment...], sinó per la voluntat espanyola.

“Quan vaig anar a Madrid, Xabier Arzalluz em va dir que em fiqués en la Comissió de Defensa i que, si podia, anés a fer un tomb pels quarters. I efectivament ho vaig fer. Quan el vaig tornar a veure em va preguntar: has vist els tancs que tenen? I les armes? Vull dir amb això que Espanya existeix”. La resposta pot escandalitzar un lector civilitzat, espantar els qui venerem la democràcia, o reforçar la nostra fe en la impossibilitat de certes decisions i accions. També ens pot fer dubtar d’aquesta fe, i d’algunes altres. L’entrevistador, per tant, pregunta: “De debò creu que enviaran els tancs?” I el polític experimentat respon: “Els tancs jurídics, sí. I la Brunete mediàtica, també. Els altres tancs, serà difícil. Potser... No ho sé”.

Fa molts anys, en temps del govern de Felipe González, sí que ho sabien. I això era que el meu gran i enyorat amic Alfons Cucó, llavors senador socialista i vicepresident de la Comissió d’Afers Exteriors, conversava amb amistat i confiança amb el ministre del ram, Francisco Fernández Ordóñez, i li va fer la mateixa pregunta: en cas que Catalunya es proposara de manera imminent i formal la independència, què faria el govern espanyol, hi enviarien els tancs? “Evidentment”, va respondre el ministre, persona de llarga i acreditada trajectòria democràtica, liberal exemplar, adherit al Partit Socialista i un bon ministre d’Exteriors, no hi ha res a dir. Però enviarien els tancs, era una obvietat. El senador Cucó li preguntà (ja imaginava la resposta) si això dels tancs no era un acudit o una broma, si ho deia seriosament: la Brunete, digué? I tant que sí, la Brunete, va afirmar sense la mínima ironia el ministre.

El meu amic Alfons Cucó, després de quinze anys fent (o intentant fer) política a Madrid, coneixia certes realitats, intimitats i doctrines potser tan bé com ara les coneix Anasagasti. I sabia que, tal com afirmava la Llei Orgànica de l’Estat del 1966, hi ha principis que són “por su propia naturaleza inalterables y permanentes”. Dit això, tinguem els millors desitjos, i pacífics, per a aquest any 2017. I per als següents, si pot ser.