Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 26 d'abril de 2024
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 11/12/2008   Imprimir

L'home del llibre

El mateix dia que, a la ciutat santa de la Meca, milions de pelegrins vestits de blanc veneraven el lloc sagrat i recitaven i llegien l’Alcorà, a la ciutat no tan santa d’Alacant ens va deixar l’home que dedicà part de la vida a posar al nostre abast el Llibre. Mikel de Epalza, que no era català de naixement, ens ha fet un dels més grans regals que ningú ens podia oferir: posar en les nostres mans, en una llengua meditada i rica, en un text ple de ritmes subtils i de poesia, el llibre sense el qual l’islam no existiria; sense llegir el qual mai no podrem entendre una religió –i una cultura, i un món sencer– que tenim tan a prop i que rarament ens molestem a intentar comprendre. Que en aquest regne i país dels valencians, on tant de temps l’islam va ser l’única fe, i després la religió dels “sarraïns” o mudèjars, i després la fe amagada dels moriscos, que en aquest país no hi haja hagut una sòlida escola d’arabistes, ni una tradició acadèmica d’estudis islàmics, ni res de semblant, és una més de les paradoxes tristes de la ignorància universal en què hem viscut i en gran mesura encara vivim. Ens podríem aplicar, en això i en més camps sense cultivar, el verset de l’Alcorà que diu: “Hi ha una gent que discuteix sobre Al·là, sense tenir coneixement, ni qui els  guie, sense tenir un llibre sant que els il·lumine”, Sura 22, Al-Haj (El pelegrinatge). Això afirma el Déu Únic, el Compassiu, el Misericordiós. Però, si podem meditar sobre aquestes ratlles i sobre totes les altres del Llibre, si ho podem fer en la llengua pròpia i en una versió rigorosa i esplèndida, és per obra del gran Mikel de Epalza que, per alguna raó que no sé, va triar el nostre país i el nostre idioma com a lloc de treball i com a vehicle. Fa pocs anys, jo formava part del jurat del Premio Nacional de Traducción, i a Madrid els il·lustres col·legues no entenien la meua insistència a favor de l’obra magna d’Epalza. Em va costar convéncer-los, ho vaig aconseguir, i el premi va ser seu. Sé que va rebre una alegria molt gran. Sé, també, que les institucions valencianes no reconeixeran mai el treball d’aquest gran home. Com no han reconegut el de l’immens Robert Burns, que també ens ha deixat fa pocs dies. País insensat, ingrat i miserable.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS