Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 13/11/2008   

Bàrbara Babilònia

Una foto al diari, fa pocs dies, amb l’enginyer arquitecte, el perfil d’un altre pont miraculós i l’estructura enorme d’una cosa que s’ha de dir Àgora. Remat final, pareix, d’una ciutat d’artifici dita de les Arts i les Ciències. Espais que contemplava, en una novel·la, un professor d’història: “Van passar pel costat de grans basses o estanys quadrangulars plenes d’aigua químicament transparent i verdosa, devia ser aigua industrial, per caminals i esplanades de ciment entre clapes de gespa del mateix color químic verdós, entre edificis excessius que exhibien sense pudor els ossos i nervis de la seua estructura de closques de crustacis gegants de costellams o esquelets d’altres planetes ajaguts, d’una grandària descomunal no amb el propòsit d’elevar-nos al pensament del cel com les grans catedrals, va pensar, sinó amb la voluntat de fer sentir als visitants la pròpia estatura insignificant de lil·liputencs reduïts i aclaparats per aquella grandesa, però ací no es devia tractar d’un efecte de la pura grandària o magnitud sinó de la intenció mateixa d’aclaparar l’espectador, temples monumentals sense esperit, bàrbara Babilònia d’enginyers, o era també un resultat d’aquella exòtica insultant insuportable exhibició de buidor que alguns en diuen modernitat extrema, l’espai en blanc després de la modernitat antiga i que ningú no sap encara com omplir, aquesta ideologia de la banalitat presumptuosa repetida de ciutat en ciutat, quan sembla que ja l’única cosa que importa és convertir-ho tot en espectacle o en escenari caríssim on no es representa cap obra: no és una malaltia puntual, va pensar, no és un episodi accidental, no és una catàstrofe que afecte únicament ciutats suïcides com València, és una desgràcia universal que ens porta a no se sap quina vida urbana, a quina estètica monòtona i plana, o a quin sentit de la ciutat mateixa: les ciutats han caigut, sembla que per designis implacables, en la xarxa maligna de la moda, on quasi tot és destinat a la desfilada efímera, als fullets per a turistes i a satisfer la vanitat estúpida dels seus propis veïns, ja no ciutadans, ja només habitants, ja ells mateixos turistes en la seua pròpia casa.” Ací s’acaba el passatge: això pensava el professor, i jo també.