Joan F. Mira | El Temps | 23/12/2008 
L’elevació i la distinció de les classes “superiors” es reforça perquè posseeixen aquella cosa superior anomenada “cultura”, i això justifica i consolida el seu dret a l’exercici hegemònic del poder. És un procés ben clar, al llarg de tot el segle XIX: una evolució en la percepció dels mateixos “fets” de la cultura, el naixement o creixement de les institucions adequades, l’expansió del poder polític i de l’Administració a funcions fins aleshores fora del seu camp, etcètera. És, ja, el món de la cultura i de la política que nosaltres hem heretat. I de retruc, l’apropiació de la “cultura” per part de les classes “altes” (altes en diners, en poder, o en “superioritat” intel·lectual), va devaluar tot allò que havia estat produït pels estaments més “baixos”, “incultes”, rurals o populars, definit com a culturalment inferior; simple material per al folklore o l’etnografia, que també apareixen com a disciplines “científiques” en aquest mateix període. I el “folklore” o els seus derivats seran només, a tot estirar, matèria digna de curiositat o de protecció benèvola de la gent “culta” i de les seues institucions. Però mai seran “verdaderament” art o literatura, mai tan importants com la verdadera cultura: mai, o només en un grau molt limitat, seran mereixedors de l’interès, de les institucions, els edificis i els diners del pressupost, que aquesta cultura “alta” sí que mereix sense reserves. En realitat, la cultura que s’ha fet lluny del poder (del poder polític, econòmic, ideològic) no era considerada, per aquest mateix poder, com a verdadera cultura. I no parle de conceptes o actituds del segle XIX: vénen del segle XIX, o del segle XVIII, però arriben amb plena vigència fins a finals del segle XX, i continuen. Pensem només en les inversions que, en les últimes dècades, s'han dedicat als museus dits “d’art contemporani”, comparades amb les que ha rebut la preservació i exhibició de la “cultura popular” o equivalent. Deuen ser cent vegades més diners públics dedicats exclusivament a una sola manifestació de les arts plàstiques (aquells objectes, pintures, escultures, etc., definits com a “art contemporani” per l’autoritat competent), que a totes les manifestacions (a tots els objectes) de la producció plàstica i material “popular” que l’autoritat competent no reconeix com a obres d’“art”, i la contemporaneïtat de les quals no s’estén a uns pocs anys sinó a uns pocs segles.
 No parle per parlar. Al principi dels anys vuitanta, a València, es va crear ex nihilo, per iniciativa meua i amb l’esforç extremat i anònim d’algunes persones, el Museu d’Etnologia. Immediatament després, va ser creat, al costat mateix, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). El Museu d’Etnologia va costar, en tot i per tot, una quantitat ridícula de pessetes –potser uns trenta milions–, incloent-hi les obres de condicionament de les sales i la localització, adquisició, transport, neteja, preparació i catalogació d’uns cinc mil objectes, alguns del tot excepcionals. Un cost irrisori, que només s’explica per una vocació suïcida (la meua pròpia, per exemple) i per la modèstia física d’aquelles instal·lacions provisionals. L’IVAM va costar tres o quatre mil milions, si no vaig errat: almenys cent vegades més que el Museu d’Etnologia. L’IVAM ha estat una institució exemplar, eficacíssima per als seus propòsits, per a la ciutat i per al país. Res a dir: al contrari. La qüestió no és si ha estat un museu útil, necessari i ben dirigit, fet del tot indubtable, almenys en les primeres etapes. La qüestió és que, per als poders públics, el conjunt de les expressions materials –en forma d’objectes transportables i exhibibles– de la “cultura popular”, valia menys d’un 1% del grapat d’objectes exhibibles definits com a “art contemporani”. No igual, ni la meitat, ni un pobre 10%. I, vist el cost d’altres museus ben coneguts inaugurats al Regne d’Espanya el darrer quart de segle, el valor (pressupostari, polític, publicitari) que hom ha donat a l’“art contemporani” i a la “cultura popular” deu estar en unes proporcions semblants: en proporció de cent a u. Llavors els caps polítics de la cultura al País Valencià –intel·lectuals d’esquerra, socialistes– em deien antiquat perquè jo no acceptava aquesta forma monstruosa de classisme. I dic classisme com diria racisme: menyspreu de qui és vist o pensat com a inferior. Això era, això és.
|
