Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 25/09/2008 
 En la geografia del batxillerat, fa molts anys, ens explicaven que un país era ric, almenys ric en potència, quan tenia minerals i terra fèrtil. En segon lloc venia la producció d’objectes, màquines i aparells, cotxes, teixits, productes químics: un país ric de fet, no en potència, era un país industrial. I només en tercer lloc venia el sector sense substància material, dit vagament de “serveis”, que no sabíem molt bé si era només faena d’oficinistes i de cambrers, però en tot cas semblava una mica paràsit dels altres. Passats els anys, els entesos en la disciplina (?) econòmica explicaven, amb gran còpia de teoria, que això era cosa del passat: que justament la immaterialitat era el secret de la prosperitat il·limitada. Que una economia moderna havia de dedicar-se massivament a la producció d’èter sense matèria, a transaccions abstractes, a intercanviar-se informacions sobre el no res, a les finances impalpables. Al Regne d’Espanya, aquest entusiasme es combinava amb l’amor immoderat a la construcció d’habitatges, cada any més cars i per tant prova d’una prosperitat perpètua que omplia d’orgull els ministres, els presidents del govern i els ciutadans, i omplia de milions els constructors i els venedors. Érem feliços. Però això no s’aguanta, dèiem alguns, perquè a l’univers hi ha coses immutables, com ara alguns principis cosmològics: només Déu Nostre Senyor pot crear realitat del no res, i encara així només una vegada i amb moltes dificultats. I perquè l’il·lusionisme, la fantasia financera, la fascinació dels polítics, no poden eliminar totalment la naturalesa de les coses. No està gens clar, vam dir per tant els antics. I ens deien els moderns: no enteneu res, la riquesa futura és aire i flatus vocis, no és matèria sinó derivats financers, circulació aèria del crèdit, coses així. Fins que s’ha vist la trampa: eren simplement una estafa, en el millor dels casos, i en el pitjor eren una fe destructiva. Eren el paradís entre núvols: ara, per a molts, si no són ja l’infern són un malson i un purgatori. Tot per no recordar que oikonomía, en grec, vol dir bona administració de la casa. I fantasia vol dir pura aparença. Qui oblida el grec va a la catàstrofe, que vol dir capgirament, gran rebolcada.
|
