Joan F. Mira | Avui | 08/09/2006   

L’insultador

Ara suposem que jo escric una novel·la, i que un dels personatges parla o pensa –dirigit per l’autor, com és inevitable– sobre les condicions del seu país, nació o Estat, i diu, posem per cas, coses com les que seguiran. Suposem que ho he escrit jo, o que ho podria escriure. Diu, doncs: Si el lector de diaris obre el diari ja de matí, aquest lector es fa malbé ja de matí l’estómac i el dia sencer i a més a més la nit següent, diu, perquè es veu enfrontat amb un escàndol polític cada vegada més gran, amb una marranada política cada vegada més gran, això diu. El lector de diaris no llegeix en aquest país als diaris, ja des de fa anys, res més que escàndols, en les tres primeres pàgines els polítics i en les pàgines següents la resta, però no llegeix res més que escàndols, perquè els diaris d’aquest país no escriuen més que d’escàndols i de marranades, i de res més. Els diaris d’aquest país han arribat a un grau tal d’abjecció que també això és un escàndol, digué ell, no hi ha diaris al món més baixos ni més innobles ni més repel·lents que els d’aquest país, però al capdavall els diaris d’aquest  país són necessàriament tan espantosos i tan abjectes és perquè aquesta societat, i sobretot la societat política d’aquest país i precisament aquest Estat són tan espantosos i tan abjectes. Final de citació aproximada, i a continuació en vindran més. El lector il·lustrat ja deu haver comprès, per l’estil de la prosa i dels insults,  que l’autor d’aquests paràgrafs ha de ser Thomas Bernhard, i que allà on jo he posat “aquest país”  cal llegir “Àustria”, o “austríac”.

Continuem, perquè afirma que el país, la societat, l’Estat, són una perfecta vergonya, i tanmateix ningú no ho considera així, ningú no s’hi rebel·la. Perquè, això diu, l’austríac ho ha acceptat sempre tot, fóra el que fóra i encara que fóra la més gran atrocitat i la més gran abjecció i encara que fóra la més monstruosa de les monstruositats, això deia. L’austríac és qualsevol cosa excepte revolucionari, perquè en general no és un fanàtic de la veritat, l’austríac viu ja des de fa segles amb la mentida i s’hi ha acostumat, això deia, l’austríac s’ha aliat ja des de fa segles amb la mentida, amb qualsevol mentida, això deia, però amb la mentida estatal de forma més profunda i primordial. Els austríacs viuen de forma totalment natural la seua innoble i abjecta vida austríaca amb la mentida estatal, digué ell, i això és el que resulta repel·lent en ells. Etcètera. I més encara, del mateix color, i afegiré: els austríacs només?

O tornem endarrere, quan Bernhard destrossa un escriptor de Linz: Al capdavall seria impensable que de Linz, aquest poblatxo provincià i petitburgès, que des de l’època de Kepler ha continuat sent un poblatxo provincià que, realment, clama al cel, i que té una òpera on la gent no sap cantar, i un teatre on la gent no sap interpretar, pintors que no saben pintar i escriptors que no saben escriure... Etcètera. I si es tracta de la bella regió del Burgenland: Els vienesos convencen sempre la gent del Burgenland que el Burgenland és un país bellíssim, ja que els vienesos estan enamorats de la brutícia del Burgenland i de l’estupidesa del Burgenland, perquè consideren romàntiques aquesta brutícia del Burgenland i aquesta estupidesa del Burgenland, perquè al seu estil vienès són perversos.

I no acumularé més textos, estalviaré al lector les llargues consideracions de Bernhard sobre l’estupidesa dels vienesos mateixos, la perversitat de Viena, la brutícia de les cases de Viena i especialment dels seus lavabos públics i privats, i altres delícies de l’alta literatura, siga dit sense ironia i amb el més gran dels respectes. Els textos estan trets de la narració, no sé si verdaderament novel·la, Mestres antics, crec que l’última que va escriure l’autor. Podrien ser d’algun altre dels seus llibres, on metòdicament esmicola el seu país i els seus conciutadans, Àustria i els austríacs, sense pietat, sense un pèl d’humor. I dit això, diré també que em fa una gran enveja, no solament perquè és un grandíssim escriptor sinó pel coratge, just o injust, de provocar de manera tan dura la seua pròpia gent. Com qui neteja una ferida amb un fregall d’espart, amb alcohol rabiós, amb vinagre i sal.