Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 26/06/2008 
 No és del tot cert que, tal com pretén la cançoneta que rodava pel món, “Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del color”; que en alemany, recorde vagament, deia “València, amb les flors i les taronges”, o una cosa semblant. Bé, potser la llum sí que és certa, però quant a les flors i al color els paisatges urbans mediterranis són més aviat tristos i apagats, comparats amb els nòrdics. Si voleu terres de flors als carrers i als balcons, i cases pintades de colors llampants, comenceu a mirar de Baviera o de Suïssa cap amunt. El passat 21 de juny, la plaça de la catedral de Riga, capital de Letònia, era plena de paradetes multicolors on venien tota mena d’articles de confecció domèstica, brodats, vestidets, collars d’ambre, i sobretot una varietat infinita de formatges. Però la plaça era plena, sobretot, de grups de dones de totes les edats, jovenetes i iaies, que confeccionaven corones de flors delicioses, rams de floretes silvestres, barrets perfectes de fulles verdes tendres, i altres articles vegetals i florals. Fulles i flors per la plaça sencera, rogles i rogles d’adolescents rosses entre flors, senyores rialleres vestides de colors trenant corones de flors, i flors i verdor cobrint tota la plaça. Una banda tocava una música alegre, i hi havia un escenari vegetal preparat per celebrar-hi una competició de flors. Era el dia més llarg de l’any, em va explicar una cambrera atenta, en anglés molt correcte, i la nit més curta, i els letons ho celebren en massa amb corones de flors. Vestits de molts colors, amb barrets verds i coronats de flors, a la nit fan fogueres discretes, i això és el Iani, la festa del juny. A migdia en punt, tal com és habitual en tantes esglésies de ciutats bàltiques i escandinaves, hi ha un concert d’orgue a la catedral. Aquest país i els seus veïns, després de tants anys de grisor soviètica, després de tanta russificació forçada, ara presenten una nova civilitat nacional i europea, netegen la brutícia acumulada, somriuen al viatger, preserven el passat, prosperen, repinten de colors les façanes, i en arribar el bon temps s’omplen de flors. La llengua pròpia, tan petita com és, és l’única visible, van oblidant el rus, i els cambrers i els taxistes ja parlen anglés.
|
