Joan F. Mira | El Temps | 04/08/2009 
 Una o dues vegades per any, faig la meua visita regular al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, lloc sagrat i d’intenses i extenses devocions. L’indret, tal com vostès deuen haver comprovat (i si no, no esperen més temps a visitar-lo), és del tot excepcional, i no solament pel paisatge i per l’emplaçament, enmig de boscos intactes, que el foc miraculosament respecta. Abans, potser fins a mitjan segle XX, els devots de la comarca i de comarques veïnes el visitaven en grups familiars, hi feien pelegrinatges regulars (queda la meravella dels Pelegrins de les Useres, un altre miracle incomparable), veneraven el sant amb pregàries i misses, i s’allotjaven a l’hostal adjunt que ara acull visitants de diumenge i excursionistes curiosos. Devia ser un espectacle fascinant, propi d’una fe molt antiga, de creences arcaiques que s’han mantingut al llarg dels segles en alguns racons privilegiats de muntanya. Com al santuari de la Balma, potser és més impressionant encara, amb rituals d’endimoniats, amb la cova, amb les danses que encara cada any pel setembre recorden la lluita primària entre el bé i el mal, Llucifer finalment vençut per Sant Miquel. A Sant Joan de Penyagolosa els pelegrinatges no tenien ni tenen aquell dramatisme: són més modestos i potser més continus, més dirigits a la conservació d’aquelles coses elementals de la vida, com són la salut, la faena, els diners i una miqueta de felicitat. I tal com ha sigut sempre, continua: la vida dita moderna, la ciència, la secularització general, l’allunyament de creences vistes com a poc racionals o supersticioses, no han fet decréixer la vella fe en els petits miracles i en la intervenció de mitjancers celestials. Sant Joan, ací recordat en la festa de la Degollació, encara atorga favors tan bàsics com fa mig segle o un segle o tres o quatre segles. Encara la seua imatge rudimentària, i les escenes dels murals de l’església, conserven la força que tingueren des dels inicis. Encara Salomé, representada amb indumentària i pentinat a l’estil de Madame Pompadour, rep el cap del Baptista en una safata i se’l mira amb displicència. I encara els devots del sant acudeixen regularment a demanar-li petits o grans favors, i després hi deixen com a testimoniatge els exvots d’agraïment i de memòria. Una cambra n’és plena, al costat de l’altar, i el visitant curiós o atent –turista de diumenge, excursionista en família o etnòleg d’afició– pot passar revista a l’evolució física de les ofrenes: una pràctica tan antiga com els inicis de la nostra civilització, dels temples grecs als santuaris ibèrics, tot n’està ple.
En un principi, ací, eren les figures de cera que representen el membre del cos que ha rebut curació: el cap, el braç, la cama, només un peu o una mà, o el cos sencer, sovint d’una criatura. La cera es fa vella i groga, al costat s’amunteguen imitacions de parafina o de plàstic, i tot junt cobreix una paret extensa. En una altra paret, els exvots són vestits dels fidels que han rebut el favor: bolquers d’infants, vestidets de comunió, vels de núvia, peces de roba militar, formen un altre munt penjat que va omplint-se de pols i completant-se amb peces més recents. I finalment, la part ara més abundant, hi ha els papers escrits agraint la intervenció del sant, fotos de casament, fotos d’accidents de trànsit, temaris d’exàmens aprovats, retrats de parelles, de joves, d’infants, cartes i notes que expliquen els favors infal·libles de sant Joan. Els exvots van posant-se al dia, en material, en contingut i en aspecte, i també es van multiplicant. Aquesta fe tan antiga no disminueix, sinó que augmenta i s’escampa. Fins fa poc temps, al costat de l’altar hi havia una tauleta on es podia deixar un paper escrit amb el favor que es demanava, encendre una llàntia, i tornar passat un temps si el sant s’havia portat bé, per deixar-li l’exvot de record. Ara la tauleta no hi és, i la sol·licitud es pot deixar escrita damunt dels exvots. L’últim favor demanat, en forma de fulleta de bloc, enganxada amb una pinça de roba, demanava, amb data del 7 de juliol: “Te pido, San Juan, que perdamos de vista a Zapatero. Gracias.” La fe arcaica es modernitza, mai no havia vist un escrit d’aquesta mena, i no arribe a imaginar quin exvot penjarà aquest devot si el sant li atorga el favor que demana.
|
