Joan F. Mira | El Temps | 18/08/2009 
Primera part d'aquest article
Els cristians han estat una força i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres i moltes d’altres, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, al Pakistan i en la major part del món que solem definir com a islàmic. I en temps recents, els cristians de l’Orient Mitjà han estat una força vital i activa: protagonistes (per bé i per mal) en l’economia i la política del Líban, dirigents destacats dins del moviment nacional de Palestina, presents en gran nombre a les universitats i a les professions liberals de l’Iraq, influents en les esferes dirigents d’Egipte. Però sembla que aquesta presència, aquesta convivència antiga, pot acabar-se en poc de temps. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. A l’Iraq, posem per cas, les darreres setmanes, set atacs a esglésies en el curs de 48 hores, amb els morts i ferits corresponents. La por, les amenaces, els atacs i les bombes, han reduït en pocs anys a la meitat la població cristiana. “Som un blanc fàcil”, deia fa poc l’arquebisbe de Kirkuk, “no tenim cap milícia, no estem armats.” Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2.000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país, justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants. Però en segons quins llocs, en segons quines terres, hi ha qui no tolera (després de tants segles!) la presència de cap altra religió que no siga la seua: i no ho tolera no únicament de paraula o amb lleis, sinó a la força, amb bombes, assassinats, esglésies cremades.
 A Turquia, país tan europeu, fa un segle hi havia milions de cristians (la major part grecs, expulsats en el drama dels anys vint), i ara n’hi ha a penes 150.000, i amb el cap baix, dissimulant. El nacionalisme (àrab, palestí, iraquià, egipci...), ha deixat pas veloçment a l’islam com a font i substància d’identitat, militància i definició de l’enemic. I, tal com escriu un columnista del diari libanés Al Nahar, “Si no hi ha un gir cap al secularisme al món àrab, no crec que els cristians hi tinguen cap futur.” Palestina, i sobretot Gaza, en són un exemple ben clar: la religió defineix la identitat, i els membres de Hamàs són ben explícits. A Jerusalem, en 1948 la cinquena part de la població era cristiana: ara en són només el 2%. A Betlem, on durant segles els cristians eren el 80%, ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia...), i els atacs als infidels són una realitat també nova i creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (si la llista fóra més completa, serien més incòmodes encara), que explicar aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, a pesar que alguns, o molts, afirmen cada dia el contrari, de paraula i d’obra. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol ni protesta, ni entre el gruix dels ciutadans dels països islàmics (ni entre la major part dels seus dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes...), ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que solem dir cristians. És un fenomen molt estrany. Molt estrany. Estranyíssim.
|
