Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 29 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps | 25/08/2009   Imprimir

Mirar la mar

És una cosa que faig regularment, llargament, els mesos de juliol i d’agost, des de fa més de quaranta anys. Mire la mar cada dia, des d’una certa altura, a la terrassa de casa (de casa d’estiu), contemplant la ratlla de l’horitzó quan es dibuixa clara separant l’aigua de l’aire, a primera hora del matí, quan el sol tendre fa que la mar plana tinga també un color de blau clar i suau, potser encara una resta del color de l’aurora de dits de rosa, filla de l’alba, com en els versos d’Homer. Passa alguna vela matinera aprofitant que encara no han caigut les calmes meridianes, i allà lluny cinc o sis vaixells grossos passen el temps ancorats fora del port, esperant alguna càrrega o descàrrega. Al fons, mirant al sud que és com jo mire, els dies clars es dibuixa remot el perfil de la muntanyeta de Cullera, o la Safor, o més rarament, i més remotament, si l’aire és d’una netedat perfecta, s’endevina l’extrem del cap de Sant Antoni, que tanca el golf que els romans en deien Sinus Sucronensis i nosaltres en diem de València. D’estiu, la mar matinal vista des de l’altura pareix un camí de trànsit dolç, una plana de vies infinites, de calma blava i suau, sense cap traïdoria: els camins que et podrien portar a totes les illes, a Mallorca, a Sicília i a Creta i al santuari de Delos on va nàixer Apol·lo als peus d’una palmera i així va fer que l’illa, abans flotant, quedara ferma per sempre. Homer no es cansa de repetir que les illes són terra envoltada d’aigua, que els camins de la mar són il·limitats, que la mar és estèril mentre que la terra és productora de blat i alimenta els humans, i que allà en els extrems d’allò que no té límits hi ha l’Oceà, que és un corrent misteriós i profund, com un riu immens que ens rodeja. L’oceà no és la mar, o almenys no és la mar nostra, i això se sap si hom el contempla des dels límits atlàntics d’Europa, des de Galícia o Bretanya, o des de les costes de Nova Anglaterra: l’oceà és gris i agitat, és tenebrós. I el Pacífic tampoc no és una mar, mirat des de Califòrnia: és una agitació d’ones llargues i grosses, verdoses o d’un blau massa fosc. I la mar Bàltica és blanca i molt quieta a l’estiu, i la mar mexicana és de color d’escuma espessa i de verd de maragda. Tot molt bonic i molt impressionant, però no són la nostra mar. No tenen aquesta certesa de les illes que des d’ací imaginem com a escales en una navegació mil·lenària, des dels fenicis buscant fer negoci, des dels mariners grecs buscant algun benefici modest o un lloc on establir-se, des dels romans amb grans flotes de trirems i amb naus mercants de panxa grossa plenes d’àmfores d’oli o de vi. Ací, mirar la mar no és geografia ni contemplació del paisatge, és tornar a imaginar la història.

De vesprada, a última hora, quan el sol ja és a punt d’amagar-se del tot darrere dels pins, mire la mar des de la vora mateixa, en un extrem de la cala, al costat d’una punta de roques, en un racó per on no pot passar ningú a interrompre la visió. Llavors, ajupit a la manera clàssica, amb el cul a menys d’un pam de l’arena, per on arriba, sense banyar-me, l’extrem de la llepada de les ones, amb els colzes damunt dels genolls i el cap a menys d’un metre de terra (la postura és antiga, i no cansa si hom hi té una miqueta de pràctica), mire la mar des de la seua altura: mire la mar a ran d’aigua. Llavors la mar no és història, ni geografia ni viatges ni navegacions, és pur miratge, és especulació en el buit, és metafísica. Si està encalmada, perquè més enllà de les ones petites i llargues, sense escuma, silencioses, suaus, hi ha un centelleig continu, reflexos de llum infinits. Si les ones tenen més moviment, perquè la seua arribada incessant, des de lluny, seguint-les amb la vista fins que trenquen a pocs metres dels ulls amb un mica d’escuma i de soroll, són l’emblema de les agitacions incessants de l’univers, del moviment etern que ningú no ha pogut ni podrà mai aturar. La terra és quieta, la mar es mou, la terra és sòlida i la mar és líquida, i això tan elemental i tan infantilment obvi, pot ser la base de moltes filosofies. Filosofies d’estar per casa i de perdre el temps, que són les que, en aquests països de voramar, tenen algun valor permanent. Almenys mentre dura l’estiu.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS