Joan F. Mira | El Temps, núm. 1670 | 14/06/2016   

Quatre qüestions d’amor?

Serà pura literatura oral, o material etnogràfic: transcripció recuperada d’enregistraments de fa quaranta anys en un lloc del Maestrat, quan jo rodava per pobles i viles comprovant que no hi ha res nou sota el sol, nihil novum sub sole, abans i ara. “Hi havia una xica que li deien ‘la peona’. I va fer-se vella i no va poder festejar, hasta que va eixir-li un nòvio cego. I no és que el volia, no, és que com tenia moltes moltes finques en rústiques i en urbana, pues van arribar a casar-se vells, això era cap a l’any 29 o 30. Per cert, que van estar uns quants anys sense família... la gent ja malpensava. Total, que van arribar a tindre família, i van tindre un xic. I esta dona se va casar pels béns: ella sí que deia que el volia a d’ell, però si ella no haguera sigut pobra no s’haguera casat. Después van anar-se’n cap a Castelló, van comprar un pis, van vendre ací primer les finques, i vivien prou bé, però si no haguera sigut perquè tenia moltes finques, ella no s’haguera casat. Ara resulta que es mor ell, i ella no va tindre més remei que vendre finques i ara s’ha posat en amo, a fer faenes, i esta xica avui dia ha de guanyar-se el jornal com abans de casar-se en eixe senyor...”

“I una que es posa en un xic, també tan ric o més que ella i es comprén que els dos buscaven les herències... i van arribar a casar-se... Però tanta desgràcia tenen l’un com l’altre, que no poden tindre família : què faran en estos béns de l’un i de l’altre? Es van casar pels béns, i lo que tinguen no ho poden disfrutar, perquè no prenen ni un cafè per no gastar-se cinc pessetes...: que és lo que fan en tota esta hacienda? Tota se perdrà perquè no hi ha hereus pel dia de demà... És que jo no entenc per què arriben a casar-se... en lo bonico que és casar-se en voluntat, conforme em vaig casar jo en la meua dona, tindre fills, donar-los als fills lo que poguéssem, i més i tot... però este matrimoni no sé lo que han de fer, ahorrant tota la vida diners, sense poder tindre fill...”

“Pues ja voràs, un xic d’ací volia a una xica que era d’una casa que tenia prou bona hacienda, però el xic era pobre. I ells dos se volien prou, i eixe xic s’haguera casat en ella perquè la volia, però a l’enterar-se els pares d’ella ja li volien llevar del cap la idea, perquè eixe xic era massa pobre per a d’ella. Però com ella el volia, ja li parlava tan prompte podia. Hasta tal punt que va un dia ell a acompanyar-la a casa, i son pare d’ella que volia pegar-li en una cadira al cap, i allí se va armar l’u de maig... Des d’aquell dia que van tallar la relació, perquè clar... al renyir en els pares, aquell xic va dir ‘deixem-ho estar, perquè ja que no me volen els teus pares, per a viure tota la vida amargats...’ I ara que li ha eixit a ella un nòvio que té prou diners i tot, pues ara se’ls acomode als pares d’ella, i ara ja no li diuen res, que fa poc de temps que ja el deixen entrar a casa i ja és tot una bassa d’oli.”

“Va ser un home que en la joventut d’ell se’n va anar de M., potser a l’estranger, i va fer-se molt ric, i va comprar una fàbrica a València. Va arribar a casar-se, sense família, es mor la dona, i es queda viudo. I ací a M. venia molt perquè tenia família. I hi havia una xica ací, que per cert va arribar a delegada de Falange, ella, i siga que ella li buscava els diners, siga lo que siga, es van posar a festejar. Es posen a festejar, que tots ho miraven estrany perquè era massa la diferència, perquè ella deuria tindre uns 32 anys i ell uns 71 o 72, de quaranta anys i pico segur que li guanyava, i ell se volia casar lo antes possible en ella. I jo els vaig vore moltes vegades per la plaça, festejant a deshora de la nit, que aquell home no tenia aliento ni per anar... però tenia molts duros i ella havia d’aguantar en ell. Total, que jo li preguntava a d’ella ‘però Maria C., tu el vols o és que li busques lo que ens fa falta a tots?’ I ella deia que es volia casar perquè el volia, però això no ens ho podia fer creure a ningú perquè una xica de 32 anys casada amb un home de 72 anys i viudo que havia de portar-lo passejant... Ell venia a M. a festejar, i un viatge de tants, quan se’n va anar a València, perquè allí tenia els interessos, als tres dies es mor. Es va quedar la nòvia ací en molt de dol, i no va poder arribar-se a casar. No és que ella el volia, buscava els diners, tenia molts duros i moltes fàbriques, que si s’haguera arribat a casar ella ho hauria heretat tot...”

Efectivament, des dels matrimonis dels dinka i dels nuer a base de comptar caps de bestiar (pobres nuer, pobres dinka, que ara en comptes de matar-se amb llances es maten amb kalàixnikovs...) fins a Berlusconi o Donald Trump, hi ha poques novetats sota el sol.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1669 | 07/06/2016   

Europa: diversitat, migracions i cultures, i 3

He d’aclarir que les reflexions d’aquests tres articles procedeixen d’un debat (Cultural Diversity and the Construction of Europe) organitzat fa pocs anys a Barcelona per la Fundació Bofill, on em tocà discutir les ponències de dos autors de renom internacional, Ralph Grillo i Jef Verhueren. Rarament, en aquesta matèria, m’he trobat en desacord tan profund amb autoritats de tal nivell. Vaig haver d’insistir, per exemple, que em semblava analíticament i metodològicament difícil de sostenir l’associació entre “raça” i “cultura” com a conceptes que poden rebre el mateix tractament. I que, per tant, és una fal·làcia afirmar que igual com no hi ha “clearly separable races”, no hi ha tampoc “clearly separable cultures”: no sé en quin sentit caldria entendre ací els conceptes de “claredat”, “separació” i sobretot “cultura”.

I hauríem de concloure que totes les cultures són confusament inseparables, a més de ser aèries, flotants i extraterritorials? No hi ha, per exemple, una cultura turca a Turquia que puguem distingir clarament de la cultura flamenca a Flandes? O potser no existeix cap cultura, i per tant no cal que en parlem? Però llavors tampoc no podrem parlar de països, nacions, pobles, etc.: no podrem parlar de res, perquè no existeix res fora dels individus singulars, que és on anaven a parar els dos autors. Una idea que, si l’apliquem amb un mínim de rigor, ens portaria inevitablement a conclusions estúpides i absurdes. Tampoc em semblava sostenible la dissociació radical entre territori i cultura, com si els processos de formació d’allò que anomenem cultures (que també són productes socials: no “naturals” ni eterns, evidentment) no foren obra de societats establertes històricament en territoris concrets. Territoris que, d’altra banda, poden adquirir uns valors simbòlics afegits: però l’ordre simbòlic és precisament el propi de la construcció cultural. I com que això és real, el resultat és que aquesta Europa nostra –en construcció, en paràlisi o en crisi– és una Europa dels Estats que es continuen definint bàsicament com Estats-nació, els quals preserven gelosament la pròpia identitat com a àmbits de referència substancial (i sovint ben “essencialista”!) de les identitats culturals. Això és així, però al costat dels esforços dels Estats per homogeneïtzar les pròpies societats (model francès i derivats...), hi ha també la realitat de graus i formes variables de diversitat dins dels Estats històrics d’Europa: les diferències nacionals (mai no reconegudes com a Espanya, reconegudes a partir de mitjan segle XIX com a l’Imperi austro-hongarès), lingüístiques, o religioses, són també part de l’experiència europea.

No tots els Estats europeus han tingut l’homogeneïtat com a model efectivament aplicat o efectivament reeixit. O, quan el tenien, hagueren d’acceptar un cert grau de tolerància fins i tot institucional: la diferència –lingüística, religiosa, etc., i en última instància cultural– no sempre pogué ser anul·lada o destruïda, i per tant d’una manera o d’una altra calia fer-la encaixar en el model, encara que només fóra en termes de “regionalisme”, folklore, cultura tradicional, etc. I en tot cas, quan ens preguntàvem “quina mena d’homogeneïtat està en la base del model europeu?”, el que preteníem era constatar l’existència o no d’aquest model –o models–, i potser els diversos enfocaments, històrics o “doctrinals”, de la mateixa idea d’homogeneïtat. Perquè sense comprendre i analitzar el significat d’aquesta idea, i de quina manera ha estat pensada, institucionalitzada i aplicada (amb “èxit” o sense) en la història recent d’Europa, difícilment podrem entendre les possibilitats reals de la diversitat en la història present i futura. És cert que, com recordava Grillo, durant els darrers dos segles “les nacions-Estat d’Europa s’han basat en nocions d’essencialisme cultural i en polítiques de nacionalització i assimilació” fins al punt de “considerar la pertinença cultural com un acompanyament necessari de la integració política”. Són aquests mateixos Estats els primers responsables de la confusió, i per tant haurien de ser els primers a donar institucionalment exemple en sentit contrari. Que és exactament allò que no fan. A França, model en aquesta història, la simple possibilitat de reconèixer l’existència d’un “poble cors”, o l’ensenyament regular en català, cors o bretó a l’escola pública, es consideren, ara mateix, fets incompatibles amb la substància mateixa de l’Estat. Dit d’una altra manera, l’égalité política dels ciutadans ha de ser sinònim d’identité cultural. És també l’ideal espanyol, i no sembla que això canviarà en el futur pròxim. Amb els resultats visibles que vostès ja coneixen i pateixen.

Parts primera i segona d'aquest article

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1668 | 31/05/2016   

Europa: diversitat, migracions i cultures, 2

Recordem, per continuar, que els grans moviments migratoris intraeuropeus de sud a nord, massius durant el tercer quart del segle XX, comencen a ser extensament complementats –i en alguns casos substituïts– per moviments d’est a oest, no solament de l’est d’Europa sinó sobretot de l’“Orient” asiàtic i nord-africà, és a dir, dels països musulmans: migracions de volum i d’impacte creixent, i no sé si les poblacions europees estan preparades per acceptar, entendre i assumir aquesta nova font de diversitat. És a dir, preparades per assumir unes formes d’heterogeneïtat interna molt més radicals i profundes que les anteriors, i que no corresponen a la pròpia experiència històrica: pensem, per posar un exemple massa conegut, en el barri de Molenbeek, a Brussel·les, ja quasi rigorosament estrany dins del cos de la ciutat. La història recent d’Europa, en qualsevol cas, inclou extensament l’experiència de la diversitat i del canvi: no és una història de rebuig i de tancament, de societats estàtiques i bloquejades, sinó de molt importants moviments interns de població, i de molt extensos processos de contacte entre migrants i “societats receptores” de llengües, models i codis culturals diferents. Els resultats d’aquesta història han estat processos diversos d’assimilació en una primera etapa, i d’integració més o menys reeixida en la segona: cal tindre sempre present la distinció entre els dos conceptes i les dues situacions que expressen o impliquen, amb totes les aplicacions “polítiques” d’aquesta distinció. El problema és si en els anys més recents –diguem que a partir dels setanta o els vuitanta del segle passat–, i sobretot a partir d’ara mateix, aquests processos històrics són repetibles o si és previsible que puguen encara prolongar-se en el temps. La resposta és que probablement no, o almenys no amb els resultats que els processos d’assimilació havien tingut fins a mitjan segle XX o poc més. El resultat, abans, era la renovació permanent de la societat receptora com a societat bàsicament homogènia: una mica alterada o eixamplada, però amb els nous elements integrats com a part d’un tot únic que potser s’havia fet així més complex i més ric. El resultat, ara, i amb tota probabilitat en el futur, ja no podrà ser el mateix, previsió perfectament realista, com a mínim, prescindint de consideracions ètiques o ideològiques que certament comparteixen molts lectors.

Ara bé, el fet que l’homogeneïtat diguem-ne tradicional o històrica no siga ja reproduïble en els mateixos termes, no significa que aquesta idea, realitat o percepció –en aquest terreny la realitat val tal com és vista o pensada– fóra una mena de prejudici malèvol propi de la gent de les societats europees: el fet de compartir idealment un mateix model cultural, codi, sistema, etc. (en el sentit extens i antropològic del concepte, que va de la llei fins a l’estètica) és una realitat pràcticament universal, no una simple pretensió reaccionària d’algunes societats europees o dels seus sectors més conservadors. Siguem seriosos, per favor, i siguem seriosos amb els usos i els sentits del concepte de cultura. No caiguem en la trampa que de vegades sembla que ens prepara malignament el pensament de l’extrema dreta (no n’estic tan segur: si l’extrema dreta pensara racionalment, ja no seria extrema dreta; o potser sí: potser som massa optimistes sobre els usos de la raó humana). No em sembla molt intel·ligent imaginar que, com que “ells”, els “conservadors”, pretenen usar amb fins perversos el concepte de cultura, “nosaltres”, els destruirem l’argument afirmant que la cultura no existeix! No és un invent meu, és una afirmació ben real entre alguns suposats experts molt “progressistes”. Però el mètode és ben perillós, a més de ser injustificable: també termes i conceptes com democràcia, llibertat, nació, socialisme o classe obrera han estat emprats de manera funesta, i no per això hem de suprimir-los com a conceptes per ells mateixos inútils o perversos! Sembla, però, que dins de l’extens camp de les ciències socials, fa temps que és moda afirmar que les cultures no existeixen en cap sentit substancial: afirmació arriscada, que es pot estendre a pensar que cap realitat social –cultura, país, nació, classe, o fins i tot “societat”– tampoc no existeix en cap sentit sòlid i del tot real. Però no cal buscar en l’“essencialisme” un enemic massa fàcil, perquè és un enemic inexistent, almenys en el terreny de les idees serioses (en el terreny de les ideologies polítiques, seria potser una altra cosa: l’extrema dreta no té idees serioses, però sí una ideologia que cal prendre molt seriosament). Continuarà.

Joan F. Mira | El País | 29/05/2016   

Oci, negoci, cultura

La cultura de l’oci, l’ocupació del temps que no es dedica al treball productiu, és un valor de presència creixent, una mena de necessitat dominant, implacable: la cultura és lectura, ràdio, televisió, cinema, viatges, teatre, música, museus o esports, és ja gairebé tot. I així, gran part d’aquest oci, més de la que sovint pensem, s’identifica amb cultura, o amb activitats o amb productes que porten aquesta etiqueta.

La cultura (amb cometes o sense, en cursiva o en rodona, en majúscula o minúscula) no és un valor en alça: és un valor total, és una invasió dels espais dedicats a qualsevol funció de la vida personal, comercial, civil o política. La Cultura, “cultura” o cultura és ja gairebé tot, present a tot arreu, matèria d’oci i de negoci, de les vacances, de cada cap de setmana, objecte i ocasió de consum, funció coberta de prestigi: hi ha res més prestigiós, més valuós, que un polític inaugurant un museu? En aquest món del negoci, l’oci cultural és un valor creixent, qualsevol que siga la seua substància o realitat.

Si calen exemples d’aquesta associació, en posaré un de ben gros, un exemple emblemàtic que de tant en tant algú vol imitar: a la ciutat de Las Vegas —capital mundial de l’oci, si tal capitalitat existeix—, alguns dels hotels casino més prestigiosos estan fets a manera de reproducció de monuments o ambients antics, com ara palaus romans, piràmides egípcies o la plaça de San Marco de Venècia. Un d’ells, el Bellagio, conté una notable col·lecció de pintura —clàssics moderns, autèntics— per al gaudi i contemplació dels clients de la casa. De manera que vostè pot sopar en un restaurant de l’hotel —gastronomia i vins francesos: cultura superior— en presència d’un retrat de Dora Maar de Picasso, d’unes banyistes de Cézanne, unes ballarines de Dégas o el Diàleg dels insectes de Miró. I després, ja pot continuar jugant a les màquines escurabutxaques, per matar el temps lliure i per assegurar els beneficis de l’empresa que ha comprat les pintures.

El negoci de l’oci va començar amb quatre mafiosos de segona fila en un lloc perdut del desert, augmentà amb la gran màfia, amb els casinos i amb la passió del joc, i esclata ara triomfant i universal amb l’afegit de la història de l’art, de la cultura. Com un lloc fascinant de pelegrinatge universal, com una nova Roma feta, amb paradoxa novíssima, del joc d’atzar, de l’oci radical i d’un immens simulacre de museu. El triomf de Trump és ja una realitat, i no sols a Las Vegas.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1667 | 24/05/2016   

Europa: diversitat, migracions i cultures, 1

He d’advertir l’hipotètic lector que el tema que encetem ací serà una mica llarg, potser una mica avorrit, no sé si massa prolix o massa conceptual, però és en tot cas una matèria que, ara mateix, tal com s’acumulen les informacions que rebem cada dia, és part d’una realitat que hauríem d’observar amb atenció, i reflexionar-hi amb prudència i amb calma. Per començar, no hauríem d’oblidar mai que Europa, o almenys Europa “occidental”, és certament un espai d’una considerable homogeneïtat històrico-cultural (tots som o hem estat cristians, quasi tots parlem llengües indoeuropees, tots hem tingut feudalisme, arquitectura gòtica, humanisme, il·lustració, romanticisme, etc.), però el pes de les cultures regionals i tradicionals, el poder dels Estats-nació (o autodefinits com a tals), la potència real i simbòlica dels territoris etnolingüístics o etnonacionals, els ressorts emocionals i les construccions mentals de les ideologies nacionals (de nacions-Estat o de nacions sense Estat), els models culturals, els codis i sistemes de valors que condicionen les relacions personals en diferents països, societats i territoris, i més factors que ara no tenim espai per detallar, han produït històricament un espectre de varietat prou ample i obert dins d’Europa mateixa per provocar sovint sensacions i percepcions molt intenses d’“estranyesa” i “estrangeritat” entre les seues parts, pobles o societats. Les cultures existeixen, en aquest sentit, en tant que models propis experimentats com a “naturals” per la gent d’un territori més o menys delimitat històricament, models que sempre es transportaran a un altre “territori cultural” amb alguna incomoditat per totes dues bandes (immigrant i receptora), i habitualment amb la sensació que una de les parts es troba en posició d’inferioritat i l’altra de superioritat, tot i que aquestes posicions no sempre són previsibles: durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, molts dels components –amb un mínim d’instrucció escolar– del bloc massiu d’immigrats castellanoparlants a Catalunya es podien percebre ells mateixos com a “superiors” culturalment en tant que “transportaven” la llengua i les icones (el Cid, el Quijote, la Hispanidad, el flamenco...) de la cultura oficial de l’Estat, però es trobaven en posició d’“inferiors” davant de la “cultura receptora” –la de la societat catalana– en moltes altres dimensions, començant per l’econòmica; i ara mateix, els alemanys rics que compren propietats a Mallorca, o els holandesos i els noruecs que en compren a prop de Benidorm, i s’hi instal·len de manera permanent, exhibeixen sovint unes formes de “superioritat” que comencen ja a provocar reticències i conflictes.

Vull dir, amb tot això, que, fins i tot sense eixir de l’anàlisi de la diversitat cultural produïda per les migracions intrauropees, el camp és molt ric i complex, i no l’hauríem de reduir, ni conceptualment ni com a base d’uns eventuals “models”, al cas de les minories del proletariat o subproletariat (si aquests mots encara representen el que abans representaven), immigrades o transmigrants, d’origen extraeuropeu. I deixeu-me afegir, en relació a la suposada novetat del fenomen “transmigratori”, que la condició de “transmigrant” (l’immigrat que manté vincles estables amb la seua societat d’origen) ha estat una experiència massivament compartida, com a mínim, per molts milions d’europeus del sud al llarg dels anys cinquanta, seixanta i setanta del segle passat: d’alguna cosa ens hauria de servir aquesta experiència, si més no per pensar retroactivament quins “models” ha seguit aquest procés i quins resultats ha produït, una vegada que aquell moviment migratori massiu s’ha acabat, però no els seus efectes. Potser resultaria útil observar quina és la condició present, trenta o cinquanta anys després, dels andalusos emigrats o transmigrats a Catalunya, els sicilians a Llombardia, o més àmpliament els portuguesos, espanyols o italians que es van instal·lar a França, Holanda, Alemanya o Suïssa. Seria útil, perquè la seua experiència no va ser tan radicalment diferent (religió a part, que certament és molt: l’islam és vist molt realistament com una “barrera” i molt lamentablement com una “amenaça”) del procés per on passaren fa pocs anys els turcs i per on passen ara mateix els sirians o els magribins, i certament té molts punts de contacte amb la immigració actual procedent de l’Europa de l’Est. La qual, per cert, és un fenomen d’amplària creixent, des de la “caiguda del Mur”, però amb precedents molt importants en l’Europa de finals de segle XIX i primer terç del XX. Sembla, però, que a pocs sociòlegs, economistes, polítics o periodistes els interessa la història.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1666 | 17/05/2016   

Àfrica, encara

Fa anys i anys, i un bon grapat de dècades, que sembla que tot Àfrica és un immens desastre inacabable, que a penes apareix als diaris i a les televisions. Només de tant en tant, quan l’horror és excessiu o ens pareix insòlit. Tota l’Àfrica que piadosament o racistament en diem Subsahariana per no dir Àfrica Negra (com assumint que “negre” és concepte inferior, i per això no el volem gastar...). En altres llocs i ací mateix he escrit més d’una vegada sobre l’escàndol i la tragèdia d’Àfrica, que jo estime tant, i mai no n’he tret cap ressò: és parlar en el buit, per al buit. Sovint fa l’efecte que Àfrica no té gens d’interès, si no és per als membres d’alguna ONG, per als documentals sobre animals salvatges i sobre infants que es moren de gana amb els ulls plens de mosques. Ara mateix les notícies d’Àfrica són terribles, com tantes vegades, i no en fa cas ningú, com sempre. Notícies sobre l’autodestrucció del Sudan del Sud, on grans ètnies o tribus, com els dinka i els nuer (protagonistes de monografies clàssiques dels grans antropòlegs britànics) s’exterminen implacablement, no a colps de llança com feien abans, sinó amb kalàixnikovs molt més mortífers. Notícies de noves amenaces de fam a Etiòpia on, després del règim destructiu i marxista de Haile Mariam, les coses començaven a anar bé. O mostres diverses del desastre de Zimbabwe, país que conec personalment una mica i que hauria pogut funcionar sense un dictador boig i sense destruir la minoria europea. O del desastre còsmic de Nigèria, on els xicots fanatitzats per l’islamisme violent de Boko Haram competeixen en destruccions, assassinats i violacions amb els seus companys de fe de l’Orient Mitjà. O de Guinea Equatorial, que també conec, on el petroli només ha servit per alimentar la dictadura implacable i la cleptocràcia com a forma de vida. No és només l’autodestrucció de societats senceres, l’infern de la misèria, la sida, els polítics brutals, els exèrcits convertits en sangoneres, la violència omnipresent, l’absència d’una mínima civilitat que faria possible algun avanç. Fa anys que les tribus del nord-est del Congo es maten entre elles per antigues venjances, per terres i ramats, pels metalls rars o pel que siga, i el món sencer està molt ocupat, justament indignat, per la catàstrofe de Síria, pels avanços i les reculades del nou califat del Daesh, pel perill cert de fanàtics suïcides a Europa, per Veneçuela, pel futur de la Unió Europea, pels disbarats que amolla cada dia Donald Trump, pel conflicte insoluble d’Israel i Palestina, pels refugiats que acollim o no acollim a Europa, o pel que siga: coses molt dignes de preocupació, certament. Però d’Àfrica no s’ocupa ningú.

Sobre les desgràcies d’Àfrica no hi ha ni conferències internacionals, ni alta diplomàcia viatgera, ni gairebé res de res, com si la vida de centenars de milions de persones (els veiem realment com a persones?, com a iguals que nosaltres?: té el mateix valor informatiu i emocional la mort d’un europeu que la mort d’un africà, és a dir, d’un “negre”?) ens importara en realitat ben poc, com si allò fora la tenebra exterior, un altre món que no és cosa nostra. No era cosa nostra, posem per cas, el Congo, un immens territori, que fa poc més d’un segle explotaven sense misericòrdia traficants de marfil i de fusta, en benefici, entre altres, del rei Leopold de Bèlgica. Un territori sense sentit com a país o Estat (com tants altres d’Àfrica), que els belgues abandonaren quan administrar-lo costava ja més que el benefici que en podien traure. I que a partir d’aquell moment ha estat la història d’una catàstrofe sense pal·liatius. Ho conec una mica: tinc amics que hi han viscut molts anys. Hi havia mines, interessos poderosos, intervenció dels soviètics i dels americans, Lumumba assassinat, les guerres d’ells entre ells, el sergent Mobutu convertit en una mena d’emperador grotesc, acomboiat pels xinesos i pels russos, manipulat pels nord-americans, espoliant el país fins a extrems inconcebibles (el luxe obscè en què vivia, l’exèrcit innoble, els palaus, les presons, la tortura i l’assassinat dels adversaris, els milers de milions de dòlars que es va endur). Deixà un país de selva, sense carreteres, sense res, tornant lentament a la pobresa primitiva. Els europeus, mentrestant, miràvem cap a un altre costat. Com ara mateix, que ningú pensa en Àfrica: estem massa ocupats en afers més importants. I la nostra consciència, ben tranquil·la. Pensar-hi és complicat, intervenir és difícil. Deixem-ho córrer, doncs, deixem que es moren o es maten. Uns milions més o menys de morts a l’Àfrica no interferiran mai en les nostres eleccions, mai no eixirem, per ells, als carrers i a les places d’Europa.