Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 29 de març de 2024
<<  <  [6]  [7]  [8]  [9]  [10]  [11]  [12]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1675 | 19/07/2016   Imprimir

“Bequetase!”

“I quines han estat les claus de l’èxit del secessionisme lingüístic...?”, em preguntà l’entrevistador, fa alguns anys. “Perquè el PP sembla que ha assumit alguns postulats del secessionisme i de l’anticatalanisme, no?”. L’entrevista era per a una revista seriosa, que tracta d’història i de temes semblants, i l’entrevistador volia saber què en pensava jo, de tot plegat: del País Valencià i dels seus habitants, de la llengua, dels Països Catalans, i una mica també del futur que ens espera. El periodista, com tanta gent, devia pensar que això del “secessionisme lingüístic” era una invenció molt perversa i moderna, i que a més havia triomfat clarament. Però aquesta doble suposició era justament la que fallava, ja que el secessionisme lingüístic valencià ni és un invent contemporani, ni ha tingut l’èxit que tanta gent suposava o temia. “Jo ho diria al revés,” vaig respondre per tant. “És a dir, quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país?”. Perquè en la societat valenciana fa cent cinquanta anys, o cent anys, o seixanta, ningú –a banda d’una mínima minoria il·lustrada– no pensava que el català i el valencià eren la mateixa llengua. I jo mateix recorde perfectament que, en la meua infantesa, el català era percebut com una cosa potser pròxima, però estranya i diferent.

A la parròquia del barri de la Torre, municipi de València, funcionava un teatret rudimentari en un local annex que era com un magatzem a mig fer. Una colla de joves, membres més o menys actius d’Acció Catòlica o de les Filles de Maria (de què podien ser membres, si no?), i representaven obretes populars, comèdies i sainets, sovint en valencià, sense més substància que la distracció pròpia i dels espectadors locals. En un d’aquells sainets valencians, no recorde quin ni de quin autor, apareixia un personatge clarament caracteritzat com a català, i en un moment de l’escena deia una frase que a mi em sonava així: “Home, bequetase!”. Jo, infant innocent, d’aquesta frase entenia “home”, i això volia dir que aquell català parlava en part com nosaltres, però “bequetase” era incomprensible, i per tant devia ser una llengua diferent. Pocs anys més tard, ja amb una mica d’instrucció, vaig comprendre que el personatge volia dir “Home, bé que ets ase!”, i que la llengua sí que era la mateixa, però amb algunes formes i expressions que els valencians no gastem. Descobriment adolescent, fàcil d’entendre i d’assimilar. Però descobriment d’una cosa –la unitat de la llengua– que jo llavors no sabia ni pensava.

Amb tot això vull dir que, ateses les condicions històriques, i la percepció popular d’una “llengua valenciana, no catalana”, l’any 1900 o el 1930 o el 1960 no era gens previsible l’èxit de la idea d’unitat, fora d’alguns petits cercles lírics o erudits. En casos com aquest, l’èxit de la filologia universitària sol ser del tot incert, però en cas valencià ha estat espectacular. Qui pense que, en aquesta matèria del “valencià” i el “català”, veníem d’un passat de llengua sempre percebuda i vista com a una i la mateixa, i que només la maldat dels enemics va desfer aquesta unió en temps moderns, vol dir que ignora el curs històric, o que en té una visió perfectament il·lusòria. La llengua ha estat sempre una, certament, des de la seua arribada al regne i país dels valencians. Però feia segles que la massa de la gent ja ho havia oblidat, ja no ho sabia, o pensava decididament el contrari. Precisament si oblidem aquest fet, si l’ignorem, és quan no podrem entendre la meravella de la unitat recuperada. Si jo fóra “blavero”, els assegure que em sentiria bastant desesperat (i més, després d’alguns esdeveniments recents, més o menys “acadèmics”...).

Mentrestant, vostès deuen recordar que, fa pocs anys, el Govern de la Generalitat Valenciana, per boca de la portaveu Sánchez de León, va qualificar d’“intolerable i injustificable” que el senyor José Montilla (feroç imperialista pancatalà, com sap tothom), haguera afirmat en públic que la llengua que es parla al País Valencià és català, que els valencians tenim tot el dret d’anomenar-la valencià, i que no per això es trenca la unitat de l’idioma. La consellera exigia “una immediata rectificació de les declaracions efectuades”, ofensa greu als valencians. Reacció ben grotesca, sobretot venint d’una portaveu i d’uns polítics que, de la llengua, i de l’honor valencians, se’n fotien quotidianament, fora de la retòrica. Com si no hagueren descobert encara allò que jo vaig descobrir quan era encara un adolescent ingenu. Pensant-ho bé, “bequetase”, en valencià ben popular, en realitat es diu “m’a que eres burro!” I la burrera té mal remei: és la bêtise, l’estupidesa, resistent a qualsevol tractament mèdic.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1674 | 12/07/2016   Imprimir

L’armadura, els robots i l’amor

“Sota els murs vermellosos de París, estava format l’exèrcit de França”, comença la narració bellíssima. Un Carlemany de llegenda, no d’història, havia de “passar els seus paladins en revista...” I així un darrere de l’altre, tot de noms tan altisonants com, segles més tard, els adversaris o companys del nostre gran Tirant. Tots amb armadura completa, en aquella vesprada d’estiu, sentint-se dins de l’acer “com dins de cassoles a foc lent”. L’emperador anava preguntant els noms, un a un, noms d’herois de grans gestes, fins que arribà davant d’una armadura tota blanca, i des de dins del bacinet tancat, amb una veu com si no vinguera d’una gola sinó del metall mateix, amb un lleu ressò com un eco, es va sentir una veu: “Io sono Agilulfo Emo Bertrandino dei Guildiverni e degli Altri di Corbertranz e Sura, cavaliere di Selimpa e Fez!”. Carlemany va fer un “Aaah”, i va preguntar: “Com és que no mostreu la cara al vostre rei?” “Perchè io non esisto, sire”. L’armadura, la veu, i la resposta eren l’única realitat material del cavaller. De les altres realitats, valor, cortesia, victòries, viatges i aventures, pensaments i emocions, està feta la novel·la d’Italo Calvino (disculpeu que torne a citar, en tan poc de temps, un dels meus escriptors més estimats), Il cavaliere inesistente, una delícia literària, una joia impagable. I la més deliciosa de les aventures, una de les últimes, m’ha vingut a la memòria llegint en un diari, no fa gaires dies, un article o reportatge sobre un neologisme que desconeixia, la robofília, amb un titular gros “La perspectiva del sexo con robots abre dilemas morales”. Sobretot si pensem, amb temor, que “El apego y las experiencias con las máquinas alterarán las relaciones entre humanos”. Temors i dilemes que em resulten una mica difícils de compartir, ja que les relacions humanes –com a concepte general, i en les seues manifestacions variables i particulars– són ben rarament alterables en profunditat, fins i tot quan es tracta de la matèria del sexe. L’autora de l’article assegura que ningú no dubta que en poques dècades hi haurà al mercat màquines d’aparença humana programades per cobrir les apetències sexuals del propietari o usuari. Tot i que ací hauríem d’afegir “propietària” i “usuària”, perquè la ciència i la tècnica progressen veloçment, i de les nines realistes de silicona, perfectament dotades d’anatomia femenina practicable (supose que n’hi ha en versió masculina, igualment practicable i pràctica, no sé...) passarem en poc temps a ninos i nines que seran companyes i companys amables i eficaços en els jocs més gustosos del sexe.

El problema, pensen els qui pensen en l’ètica, és que tal relació amb un ésser no humà podria, justament, deshumanitzar la relació. No sé si ja passa ara amb les figures de silicona, i no sé tampoc si en el passat (i en el present) passava en les relacions amb éssers no racionals, com ara cabres, ovelles, someres o cavalls, tal com apareixen en els dibuixos de la ceràmica grega, en alguns cèlebres temples de l’Índia o en les pintures murals de Pompeia: una extensa tradició clàssica, per tant, activa en les més altes i insignes civilitzacions. 

Dilemes morals, llavors? Qui sap, almenys jo no en tinc notícia. I així arribem al dia que el cavaller Agilulfo dei Guildiverni es presentà en un castell de meravelles, habitat per una dama famosa pels seus dots de seducció irresistible, però que, com la maga Circe, portava a la ruïna els seduïts. Agilulfo, després dels honors d’un bon sopar (ell es limità a desfer amb els dits de ferro unes engrunes de pa), després de músiques i danses, acompanyà la castellana a la cambra reservada, al llit d’amor. Va omplir la dama de compliments, li va desfer els cabells, la dama es despullà i el cavaller, parlant de les diferents espècies i condicions de l’amor, es va gitar amb ella, delicadament, amb tota la seua integritat de metall buit. L’endemà, després que havia partit, les donzelles preguntaven, encuriosides i ansioses: “Com ha estat, senyora, com ha estat?”. “Una cosa, si sabéreu, un home, un home...”. “Però digueu-nos, conteu, com és?”. “Un uomo, un uomo, una notte, un continuo, un paradiso...”. “Ma che ha fatto, che ha fatto?”. “Come si fa a dire? Oh, bello, bello...”. No sembla, doncs, que aquella nit d’amor amb una armadura d’acer –no sabem del cert si tan activa al llit com en les batalles, tot i que Calvino suggereix que no– va ser una relació poc o gens humana, tal com és possible que siga amb els robots programats. En qualsevol cas, però, Agilulfo era un metall buit, però una buidor intel·ligent, educada i sensible, i amb una gran cultura literària. Coses que, ben mirat, fan una gran diferència amb els robots.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1673 | 05/07/2016   Imprimir

Els anglesos contra Europa?


A penes coneguts els resultats del lamentable referèndum britànic sobre l’eixida de la Unió Europea, una tropa sencera de dirigents polítics, ideòlegs diversos i columnistes de diari, d’Espanya, França, Itàlia o Grècia, més en el camp de l’esquerra que en el de la dreta, s’han afanyat a oferir les explicacions que devien tindre ja pensades: la culpa de la decisió dels bons ciutadans de la Gran Bretanya, la tenen les polítiques d’austeritat imposades pels buròcrates de Brussel·les, el Banc Central Europeu o el pervers Wolfgant Schäuble, Bundesfinanzminister a les ordres de la implacable Frau Merkel, si hem de fer cabal de les afirmacions del senyor Tsipras, per exemple, del seu ex-amic Varufakis o dels seus abundants admiradors en aquestes terres de ponent. Deixem de banda que, si fóra cert, voldria dir que els votants menors de 40 anys, i els ciutadans d’Escòcia, del Gran Londres o d’Irlanda del Nord són quasi massivament masoquistes i l’austeritat els agrada. A més d’això, l’argument de l’austeritat té un petit defecte: no és, en absolut, el raonament bàsic que han fet servir el molt peculiar Boris Johnson i els conservadors més conservadors, o Nigel Farage i els xenòfobs de UKIP, o la premsa més dretana i populista.

Els predicadors del leave, els propagandistes de l’out, han explotat els recels i les pors, les emocions elementals, les frustracions que provoca una època de canvis massa ràpids entre la classe mitjana més tradicional o entre els obrers industrials, l’aïllacionisme insular (vostès deuen recordar aquell vell acudit en forma de titular de diari: “Boira al Canal: el Continent aïllat”), els prejudicis històrics davant del “Continent” i sobretot davant dels immigrats, i una forma perfectament reaccionària d’orgull nacional i de patriotisme negatiu. Un patriotisme quasi estrictament anglès (fins i tot sota el lema de Britain first): tan clarament anglès que els escocesos no s’hi han sentit afectats o interessats, ans al contrari. És cert que no és únicament a Anglaterra on un mot i una idea, “Europa”, que hauria de ser emblema de seguretats, de lleialtats, de projectes i d’afectes, ha esdevingut massa sovint un símbol de burocràcies absurdes, de reglaments excessius, de polítics ineptes dedicats a interminables debats bizantins, de reunions inacabables que no resolen res, i així fins a semblar els responsables últims d’un malestar general, permanent, del qual és fàcil atribuir la causa a una estructura formal i distant.

Tot això és cert, i ha sigut explotat fins a la nàusea pels partidaris anglesos d’abandonar la UE. Però en el fons, a més d’actituds reaccionàries, xovinistes i hostils, hi ha una cosa molt pitjor, i no tan sols a Anglaterra: convertir la idea d’Europa, el nom d’Europa, i l’esplèndid projecte que encarna, en la causa i el fons de tots els mals: dels mals de cada país, sobretot, i de tot allò que no agrada a un grup social o un altre, a un grup ideològic o un altre. De la mateixa manera que “Europa” (encarnada en “Brussel·les”, en la comissió, o en la senyora Merkel) és la culpable dels dèficits i deutes dels Estats, de la ruïna dels bancs, del bloqueig econòmic, de les retallades visibles o invisibles, i de totes les fantasies del pessimisme irreal o real, proclamades a dreta i a esquerra per ideologies i partits que, precisament, atribueixen a la UE tots els mals: els de la pròpia nació, els de les classes populars, o l’un i l’altre alhora. Des de la dreta més extrema, fins a l’esquerra més radical, des dels filonazis fins als “anticapitalistes” i “antisistema” de tota raça i espècie, des de la Gran Bretanya fins a Grècia. Si vostès repassen els discursos i papers de Madame Le Pen, de Matteo Salvini de la Lega Nord, o dels seus equivalents holandesos, flamencs, austríacs, hongaresos, danesos o polonesos (i fins de Beppe Grillo en nom de “la gent” contra “la casta”), hi ha una part de la doctrina que és gairebé equivalent a la de l’esquerra més radical i extrema: la culpa la té “Europa”, “Brussel·les”, etc., al costat del BCE, del “capitalisme internacional”, i d’altres entitats abstractes o concretes, ens reals o ens de raó. Qui no em crega, que compare els discursos doctrinals dels uns i dels altres, autoerigits en els representants més autèntics del poble (dels obrers, els desocupats, els pagesos, etc.) contra el poder opressor de la banca maligna i de les multinacionals. Si hi afegim una immigració vista com a massiva i perillosa, un patriotisme conservador, una demagògia irresponsable i alguns altres ingredients, tenen vostès la recepta completa. No era “l’austeritat”, per favor.

 

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1672 | 28/06/2016   Imprimir

De la batalla al decret

Un dia de finals de primavera o de principis d’estiu, fa més de deu anys, en aquesta pàgina mateixa, jo recordava que, deu anys abans, ja havia hagut d’escriure les mateixes coses, repetint, fent memòria, passen anys i dècades, i la memòria no torna amb l’eficàcia que caldria. Recordava, doncs, que dos mesos després de la batalla, amb el decret mal conegut com “de Nova Planta”, el bon rei Felip V, avi dels Borbó d’Espanya feliçment regnants durant més de tres segles, va reduir el nostre país a la condició de vençut, conquistat, i condemnat a la inexistència. Recordava que, des de la primavera i l’estiu del 1707 i durant quasi tot el segle XVIII, el Regne de València va ser governat militarment en tots els òrgans i nivells de la justícia, les finances i l’administració: des del capità general com a autoritat absoluta del regne esdevingut “província”, fins als corregidores que controlaven directament els municipis. “Porque este territorio por muchos años necesita de que los que mandaren las gobernaciones sean hombres de guerra”, com deia un informe oficial anys després de la conquesta castellana. Segons alguns historiadors, sembla que això era el progrés, perquè abans de Felip V ací teníem lleis i administració poc avançades, és a dir, poc militars i poc centralitzades. Així, en virtut de dos principis moderníssims –“el dominio absoluto de los referidos reinos” que té el monarca, o siga l’absolutisme radical portat a l’extrem més perfecte, i “el justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas”, és a dir, la pura i simple força militar–, el bon rei Felip esborrava un país (sabrem tornar a posar-lo en el mapa?), declarava la seua mort política, la seua inexistència (més inexistent encara que la “Comunitat” que ara el substitueix), i com a aplicació dels principis tan moderns que hem apuntat decidia : “He juzgado por conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en sus tribunales, sin diferencia alguna en nada”.

No sé si les lleis de Castella eren tan lloables, i tan aplaudides per l’univers sencer, però és difícil trobar, en la història d’Europa, un cas tan rigorós de genocidi polític, d’absorció institucional tan radical, fulminant i completa d’un país per un altre. Això no ho van fer ni els tsars russos a Polònia, ni els sultans turcs a Bulgària o a Grècia. No els van dir mai: “Ja no sou polonesos, o búlgars o grecs, a partir d’ara només sou russos o turcs, sense diferència en res, les vostres lleis desapareixen sense rastre i fins a l’últim detall, només valen les nostres lleis i els nostres usos i costums, els vostres queden anul·lats, no són res”. Això ens van dir a nosaltres, firmat al Buen Retiro el 29 de juny de l’any 1707 i, pels efectes, sovint és com si ens ho continuaren dient cada dia: pels efectes, i per la ideologia profunda dels polítics que ens han governat i ens governen, i d’alguns (o molts) dels qui ens voldrien governar. Ja sé que parlar de tot això diuen que és molt antic, que els valencians no hem de ser “nacionalistes” ni pensar tant (?) en el passat, que cal mirar només les coses pràctiques, presents. Deu voler dir que ser modern és viure sense memòria i, per als valencians, fer com si no haguera existit mai aquell decret fundacional de l’Espanya unida, l’Espanya pàtria, l’Espanya Estat, aquella reducció expressa “a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales”. Sembla que aquest proper 29 de juny hi haurà, al Palau de la Generalitat, un acte més o menys solemne de recuperació de memòria, i d’exigència d’un retorn (mínim, en tot cas, adequat als temps moderns) d’algunes d’aquelles lleis, usos o costums que no eren castellans i per tant no tan “plausibles en todo el universo”, però eren nostres. De moment, jo recomanaria a les nostres dignes i noves autoritats que imprimiren, en bon paper, còpies ampliades d’aquell Decret del 29 de juny, els posaren un marc, les penjaren als despatxos oficials, i les tornaren a llegir cada dia. Qui sap si els vindria alguna idea interessant al cap.

 

Joan F. Mira | El País | 21/06/2016   Imprimir

Un 29 de juny

A finals d’aquest mes de juny, el dia 29, els valencians (i no només els valencians) podríem dedicar uns minuts a meditar sobre una de les veritats recurrents —i sempre relatives— de la Història: que un país, en tant que cos polític, pot ser condemnat a la mort o destrucció: però també tornar a la vida, també pot recuperar un projecte civil i comú per al present i per al futur. I la història moderna i contemporània d’Europa està plena de casos semblants, de morts i de resurreccions.

No és debades, per tant, que molts valencians mantinguem la memòria d’una batalla decisiva perduda, la derrota terrible d’Almansa, i que aquesta memòria s’haja convertit en fonament simbòlic d’una idea del propi país i de la seua existència renovada. Com en tots els països i en totes les fites històriques, ens movem entre el mite i la complexitat de la història, entre un record emocional de la repressió i el retrat invertit del primer rei Borbó al Museu de Xàtiva, entre la mort política del Regne de València i l’assimilació al Regne de Castella, i en definitiva entre el final d’una història i el principi d’una altra.

Però la data més real i menys simbòlica que marca aquest final i aquest principi no és la d’una batalla, el 25 d’abril de l’any 1707, sinó la d’un document, del 29 de juny del mateix any, que per als valencians va ser molt pitjor que el Decret de Nova Planta. Els fets d’armes, favorables o adversos, solen tindre més potència evocadora que els decrets firmats, però és un paper firmat a Madrid, no una batalla, allò que marca tota la diferència entre un abans i un després. En aquell cas, però, les armes vencedores van propiciar la destrucció de les institucions i les lleis, apel·lant sense restriccions al “justo derecho de la conquista”. Dret que, amb el més rigorós concepte de l’absolutisme reial, s’aplicà de la manera següent: “He juzgado por conveniente, así por esto [LA CONQUISTA], como por mi deseo de reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo...”.

Això, almenys, no és un mite ni un tòpic, i en l’aplicació rigorosa d’aquell “derecho” es fonamenta tot allò que ha vingut després: l’estructura estatal, legal i política que hem acceptat fins ara sense discussió. Com si els “drets històrics” del país conquistat aquell 1707 foren només una evocació sentimental i sense base, i els que es deriven de la conquista per les armes foren els únics que mereixen respecte i continuïtat. Coses que solen menysprear, oblidar o ignorar els historiadors, periodistes, polítics de tota raça i espècie, filòsofs, catedràtics d’ètica, i públic en general, d’arreu del Regne d’Espanya, i no solament els de la seua capital.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1671 | 21/06/2016   Imprimir

Respostes de l’escriptor

Com que aquest paper arribarà als lectors en una pesadíssima setmana d’eleccions, val més que s’entretinguen amb una escena que no hi té res a veure. Això és un escriptor, a la cuina, que es prepara el cafè i es diu, en veu alta: cada dia em dic que avui ha de ser una jornada productiva, i tots els dies passa alguna cosa que m’impedeix d’escriure. L’escriptor, que no sóc jo però podria ser-ho, pensa que han de venir a fer-li aquella entrevista, ha de preparar encara les respostes, té por que la seua novel·la tampoc avui avançarà massa.

Com jo mateix tinc por de constatar que el meu llibre creix tan lentament que sembla que no creix. L’escriptor que no sóc jo imagina que podria començar amb aquesta pregunta: s’ha avorrit mai en la seua vida? Sí, en la infantesa, després no. Cal dir que en la infantesa és un avorriment poblat de somnis, mentre que en la vida adulta l’avorriment està fet de repeticions, és continuar fent alguna cosa de la qual ja no esperes cap sorpresa. Jo del que tinc por és de repetir-me en el meu treball literari, pensa l’escriptor, per això he de trobar cada vegada algun desafiament, he de proposar-me alguna cosa que vaja més enllà de les meues possibilitats. Vejam una altra pregunta, a partir d’una citació de Nietzsche: “Si existeix l’art, si hi ha un acte estètic..., és indispensable una condició psicològica: la frenesia”. Puc contestar que no, que jo sóc sempre racional en allò que escric, que tot el que faig està sotmès a la raó, la claredat, la lògica: pensaran que estic cec sobre mi mateix. També puc respondre que escric sovint en estat de trànsit, arravatat, no sé com escric coses tan boges: pensaran que faig comèdia. Més val que conteste aquesta pregunta: què hi pose de mi mateix, en allò que escric? Hi pose la raó, la voluntat, el gust, la cultura a què pertany; i alhora hi pose també l’inconscient, els impulsos interiors, les meues neurosis, o siga, justament, la frenesia. Hi ha més preguntes, sobre la interpretació dels somnis, sobre Freud, que l’entrevistat llegeix perquè troba que ell també, Freud, és un bon escriptor, com un autor de novel·les policíaques que es llegeixen amb interès apassionat. Però les preguntes més interessants són les que parlen sobre l’escriptura. Com aquesta: creu que els escriptors escriuen allò que poden i no allò que haurien d’escriure? Podria respondre: els escriptors escriuen el que poden. L’acte d’escriure esdevé eficaç, només si permet expressar la pròpia interioritat. Un escriptor pot sentir-se obligat a escriure això o allò, però hi ha diferents tipus d’obligació. Hi ha les constriccions literàries, com el nombre de versos d’un sonet o les regles de la tragèdia clàssica. Formen part de l’estructura de l’obra, i al seu interior la personalitat de l’escriptor es pot expressar lliurement. Hi ha també les constriccions socials, que no poden ser imposades directament a l’obra, han de passar a través de l’interioritat de l’escriptor...

Preguntaran també: són mentiders els escriptors?, i si no ho són quina mena de veritat és la que conten? Vejam..., els novel·listes conten aquella veritat que es pot amagar en el fons de qualsevol mentida. Ja sabeu que per a un psicoanalista el fet que digueu una veritat o una mentida no és tan important, perquè també les mentides són interessants, reveladores, tant com qualsevol suposada veritat. Jo sent una certa desconfiança envers l’escriptor que pretén dir tota la veritat sobre si mateix, sobre la vida i sobre el món. M’estime més buscar aquell punt de veritat que es troba en l’escriptor que es presenta com un mentider desvergonyit. Quan escric una novel·la construïda sobre mistificacions literàries (Se una notte d’inverno un viaggiatore, diu l’autor que prepara les respostes; Els treballs perduts, diria potser qui les transcriu ací), el que intente és trobar per aquesta via una veritat que altrament no hauria pogut trobar. També li preguntaran per què no escriu poesia, i diu que en va escriure una mica de molt jove, i que tot és una qüestió de mecanismes mentals. Li preguntaran si pensa que Europa està submergida per la cultura angloamericana i contestarà que no, que ell no ho sent així, i li preguntaran encara més coses.

No cal dir que és Italo Calvino qui prepara les respostes, i que jo simplement les he traduïdes, una mica a la meua manera. Calvino escrivia tot això el 1983, i jo ho vaig llegir molts anys després, publicat per la revista MicroMega. Li vaig dedicar, no sé on, un article (més llarg que aquest) que acabava afirmant que ja sé que són coses que tenen ben poc interès per al públic, però que, si algun dia em feien preguntes com aquelles, jo prepararia també, probablement, respostes molt semblants. Com, efectivament, s’ha esdevingut al llarg dels anys: respostes calvinistes.

 

<<  <  [6]  [7]  [8]  [9]  [10]  [11]  [12]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS