Joan F. Mira | El Temps, núm. 1360 | 06/07/2010   

Amagar els cabells

La recorde perfectament, i fa alguns anys li vaig dedicar unes ratlles de diari. Li deien Mariam Shakebar, tenia setze anys, i una fotografia seua ocupava la primera pàgina a la premsa. Semblava una jove molt tranquil·la, conscient del paper que li havia tocat jugar, com a primera locutora de la televisió de Kabul després de tants anys sense tele, prohibida rigorosament pels talibans. I sobretot conscient del seu paper com a primera cara femenina visible després de cinc anys de cares obligadament tapades. Però portava un mocador al cap: la cara de la jove serena no era ja un perill per a ningú, però els seus cabells sí. Com ha estat sempre, pels segles dels segles, per a les dones de més de mig món, inclòs el nostre: els cabells femenins són una mostra impúdica de llibertat, són una arma del sexe, són un niu de serps com el cap de la Gorgona, que petrifica qui el mira. Supose que, als països on la llei, la religió o la tradició prohibeixen mostrar els cabells, deuen estar també prohibits aquests anuncis de pocions i cremes capil·lars on les models exhibeixen ondulacions voluptuoses de la cabellera, rissos plens de suggeriments, i agitacions mòrbides i magnètiques. És cert que les senyores de l’Europa renaixentista o barroca, o del segle XVIII, però només les grans senyores, portaven uns pentinats de perruqueria complicada, exhibien monuments capil·lars a la pròpia i refinadíssima noblesa, com les dames de Roma que encara poden servir de model als artistes del ram. Pels mateixos anys, els senyors portaven perruques en cascada de rínxols empolvorats, l’exemple insuperable de les quals eren les que lluïa Lluís XIV, o el nostre primer rei Borbó. Però les dones del comú, rurals o urbanes, botigueres, esposes de menestral o d’escrivent, a tot Europa es cobrien modestament el cap sense excepció, fins fa com qui diu quatre dies. A l’Horta de València, els anys cinquanta, les meues veïnes d’una certa edat no eixien de casa sense un mocador al cap, normalment negre; i alguna veïna meua de Xodos encara va pel carrer invariablement coberta. Llavors, pels mateixos dies de la locutora de Kabul, contemplava jo, en un despatx del Museu d’Etnologia, una foto ampliada de principis de segle. És una foto de la Plaça del Mercat de València, i de les set o vuit dones que hi apareixen comprant o venent a les parades (era abans de construir l’edifici famós) cinc porten el cap cobert amb mocador.

Sense integrisme islàmic, sense doctrines radicals, sense predicadors fanàtics: simplement, les dones s’han cobert sempre el cap, a l’Índia, a Egipte, a Rússia, a Alemanya o al País Valencià. I tenim la memòria molt curta –però això és mal general– si pensem que la glòria dels cabells femenins ha estat sempre, a les terres d’occident, tan lliure i democràtica com ara. Malgrat tot, i amb els aires que corrien i que corren per mig món, la jove Mariam Shakebar em va alegrar la setmana. Ha durat poc l’alegria, però, perquè si aquella jove representava alguna cosa, era la possibilitat, fins i tot en un país tan torturat pels fanàtics, tan sotmès al domini implacable del control masculí, amb doctrines que consideren pecat i crim punibles qualsevol forma d’autonomia femenina (inclosa l’escolarització de les xiquetes, repetidament i cruelment agredides només per anar a escola), bé, fins i tot allà semblava que corria una mica d’aire nou. Doncs, no: l’aire que ha corregut després, és molt vell i cada vegada més podrit. I ha arribat fins a nosaltres sota una forma perversa. No amb mocadors de cap com a part d’una indumentària tradicional i popular (anterior al procés contemporani d’emancipació femenina del control masculí), sinó amb una generació sencera de joves musulmanes que tornen (no continuen, sinó que tornen, quan moltes de les seues mares ho havien abandonat), a cobrir-se el cap sencer fins a deixar només visible una part de la cara. O a amagar la cara sencera, no només els cabells, cosa ben diferent. I amb la reclamació del dret a entrar en qualsevol espai públic cobertes amb aquesta presó tèxtil ambulant que només deixa veure els ulls, si els deixa. De portes endins ho fan en nom (falsament) de l’Alcorà. De portes enfora, a Europa, en nom de la llibertat. Així, la trampa és perfecta, i pareix que funciona. M’agradaria saber què se n’ha fet, d’aquella locutora de Kabul. I no sóc gens optimista, vista la dimissió-expulsió de cinc presentadores d’Al-Jazira: per una qüestió de centímetres de roba. O de cabells.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 521 | 01/07/2010   

L'obsessió

Això era ja fa molts anys, potser prop de vint-i-cinc, que amb Eliseu Climent i l’advocat i enyorat Rafael Mansanet vam eixir del Metro a l’estació Nuevos Ministerios, presidits per l’estàtua eqüestre del general Franco quan el PSOE ja portava un grapat d’anys governant. Admirable. Vam entrar a l’edifici del ram dels transports i comunicacions, crec que es deia, i el personal devia haver eixit a fer-se el cafè, perquè estava tot mig desert. Finalment, ens va rebre el senyor ministre, José Barrionuevo, després conegut per altres afers també amb relació al poder de qui té el poder, i vam parlar del cas que ens ocupava. El cas era, ja aleshores, la recepció de TV3 al País Valencià, a través dels repetidors d’Acció Cultural. Una qüestió d’Estat, segons semblava, i segons les informacions que el ministre havia rebut de Joan Lerma. El resultat de la resposta ministerial va ser la presència de la Guàrdia Civil i el tancament manu militari de les modestes instal·lacions. Les vam tornar a connectar subreptíciament i clandestina. I passaren els anys. Alternant indiferència i amenaces en temps de l’insigne estadista Eduardo Zaplana. Rebent promeses enganyoses del ministre José Montilla. Suportant l’hostilitat declarada, immutable, violenta, repressiva i mortal del senyor Camps i els seus col·legues de govern i de partit. Una obsessió permanent, una hostilitat incomprensible, irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell anticatalanisme espanyol, la seua miserable i virulenta versió valenciana. El menyspreu d’uns, la violència d’uns i dels altres. Abans, entremig i ara: deu ser una de les poques constants del darrer quart de segle. Ara l’amenaça odiosa ha arribat fins a Morella, i fins a les declaracions de la senyora Sánchez de León. Que els valencians no puguen veure la televisió catalana, que el ferrocarril entre València i Barcelona continue ofegat per una via única de fa segle i mig (deu ser l’única d’Europa occidental), que la llengua comuna, al País Valencià, no siga ni comuna ni respectada i usada pels polítics grossos. Que no valguen per a res, si poden evitar-ho, ni tan sols 650.000 firmes de ciutadans. Passen ministres, passen governs, passen partits. L’obsessió és la mateixa.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1359 | 29/06/2010   

Malestar, benestar

No cal que els ciutadans d’aquest país, i d’altres d’Europa, estiguen en la ruïna, que no puguen pagar la hipoteca, que hagen perdut la faena, ni cap altra catàstrofe grossa o petita. No cal res d’això perquè la massa humana, el poble, la gent o allò que en diem la societat, participe de manera ampla i extensa del sentiment de malestar, de decadència, de pèrdua, de tot això que solem considerar efectes de la crisi. Efectes psicològics, mentals o morals, o potser metafísics i tot. Com si, de sobte, en un temps molt curt, el benestar de què gaudíem, real o suposat, haja passat a ser un record remot, com si ara visquérem pitjor que mai de la vida, com si haguérem de retallar amb rigor i tristesa tot allò que fa l’existència agradable i raonablement segura i satisfactòria. Parlem d’aquest país, comunitats, regnes o principats en què vivim: deixem estar (cosa que no hauríem de fer) la humanitat africana, per exemple, on les coses de què ací parlem semblarien matèria d’un altre planeta. Fem una mica de memòria, doncs, i responguem honestament una pregunta: fa quatre o cinc anys, el 2005 o el 2006, vivíem més bé o més malament que ara? Més bé, contestarien molts, i tant que sí: eren els anys bons, els de la felicitat universal, el temps de l’optimisme i de l’eufòria, almenys en aquest Regne d’Espanya, on creixíem més que cap país europeu, la renda augmentava tant com els quilòmetres d’alta velocitat, construíem més cases que ningú del món i, en definitiva, aviat arribaríem a ser els primers entre els primers. Molt bé, mirem els números, que són la marca infal·lible per comparar: fa cinc anys, la marca del benestar, el producte interior brut per cap, era... el mateix d’enguany. O siga, l’any 2009 cada habitant de Catalunya, per exemple, havia produït béns i serveis (una altra cosa és si n’havia gaudit com a renda disponible, però això és igual cada any) per valor d’uns 26.800 euros, i en conseqüència ara té la sensació de ser molt dissortat. L’any 2006, si les dades que he llegit són correctes, n’havia produït per valor de 26.100, i se sentia molt pagat i satisfet. Deu ser més o menys igual a la resta de territoris, supose: la mateixa proporció, la mateixa sensació. Dit d’una altra manera, amb el mateix nivell de recursos produïts, la “moral” col·lectiva fa cinc anys estava pels núvols i ara està per terra. Vull dir la “moral” en el sentit d’aquells informes que invariablement enviaven des de les trinxeres de la I Guerra Mundial: “la soupe est bonne, et la morale aussi”. Ara doncs, la sopa és igual de bona que fa cinc anys, però la moral no. Vejats miracle.

Amb les mateixes xifres, llavors érem feliços i optimistes i rics, i ara som dissortats, pessimistes, desemparats i pobres. Sentiments dels quals només haurien de participar amb fonament els que han perdut la faena i el sou, que ara en són molt més que aleshores. Aquest és el drama real, o la tragèdia per a molts, i l’únic que cap govern, de l’estat o autonòmic, no sap com resoldre, i que no resoldrà amb proclames, ni amb decrets de reforma laboral de difícil comprensió i més difícil aplicació. El mal és més profund i, en realitat, ja ho era fa cinc anys, i deu i vint: Espanya sempre ha estat, en això i només en això, l’autèntic campió d’Europa. Però fora d’aquesta realitat que sembla indestructible i perenne, fora dels més de dos milions de persones que han perdut la faena (sumats als anteriors, ja en són més de quatre), la resta, de què es queixen tan amargament? Per què imaginem o sentim que hem passat de l’estat de benestar a l’estat de malestar? Com si ja no tinguérem un sou, i un cotxe o dos, i un pis, i un apartament a la platja, i roba per mudar-se (barata o de marca), i menjar abundant a preu raonable, i seguretat social i metges i hospitals, i escola per als fills, i més trens velocíssims encara, i bars infinits per fer un cafè o una cervesa, i vacances garantides, i tot això i allò que abans teníem i ara també. O és que tot això mateix que abans era tan gustós i satisfactori, ara és amarg i no fa gust de res? I malgrat tot, milions i milions de ciutadans ploren amb tristor existencial, per causa d’una crisi que els afecta poc o gens. Jo no. No senyor. Puc plorar per altres coses, per això no. Amb un PIB per cap de 25.000 o 26.000 euros, de què plorem, què ens falta? Per què fa quatre anys ens assegurava el benestar i la beatitud, i ara ens provoca el malestar, la malagana i la malenconia? Som una gent ben estranya, la gent dels països rics...

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 520 | 24/06/2010   

Déu i la bufanda

Això era que jo comprava el diari al meu quiosc-botiga habitual on, a més de diaris i revistes, tenen tota mena d’andròmines imaginables, i algunes que superen la imaginació més enfebrada. El comerç estimula la fantasia, és a dir la varietat de l’oferta, i això ha estat així des del temps dels fenicis i dels babilonis, com a mínim, grans venedors de quincalla. Això era, doncs, que jo comprava el diari, i damunt del taulell, al costat de petits artefactes de venda fàcil i complicada definició, hi havia un munt de banderoles i de bufandes, amb els colors de la bandera espanyola, i amb inscripcions patriòtiques dedicades a l’equip de futbol que representa la nació des d’algun lloc de Sud-àfrica. Representada en la derrota o en la glòria, això és una altra qüestió, no sé si substancial o accidental. Llavors, mirant el material patriòtic, veig que en una bufanda plegada apareix la paraula “Dios”. La desplegue, intrigat pel referent teològic, i la inscripció completa era la següent: “Con dos gotas de sangre y un rayo de sol / DIOS hizo una bandera y se la dio a un Español”. Jo comprenc que la nació i la teologia poden anar lligades de tant en tant, des de la Bíblia fins al Pilar de Saragossa (“La Virgen del Pilar dice que no quiere ser francesa”, etc., assegura la jota famosa). Comprenc que la metafísica hi pot jugar un paper important (“España estaba en la mente de Dios desde toda la eternidad”, afirmava el jove Primo de Rivera, o això m’ensenyaven a mi en el batxillerat). I comprenc també que això de la sang i del sol és un recurs ja clàssic (“Salve a ti, pabellón de Castilla, / pincelada de sangre y de sol. / Quien no doble ante ti la rodilla, / no merece llamarse español”: també aprés al col·legi, i origen de moltes cavil·lacions posteriors). Ara bé, amb aquesta bufanda n’han fet un gra massa. Ja va bé que tinguem a favor l’eternitat divina, la Mare de Déu del Pilar, els raigs del sol, les gotes de sang, i Castella sencera. D’acord: per als espanyols “no nacionalistes”, no està malament. Però que atribuïm al Pare Etern en persona la confecció de la bandera amb matèria sanguínia i solar, i el lliurament directe a un espanyol, ja resulta del tot excessiu. Sobretot en forma de bufanda.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1358 | 22/06/2010   

Noves glòries, encara

Tinc aquests dies, de la pell als budells al cervell, la sensació d’haver estat víctima dels efectes d’una nova batalla d’Almansa, d’un nou decret del juny de 1707 en virtut del qual els valencians quedàvem incorporats al Regne de Castella, “sin diferencia alguna en nada”, com deia el paper reial. Elemental, claríssim, expressat de manera crua i contundent, i generalment oblidat o dissimulat fins als nostres dies, tant per la dreta més granítica com per l’esquerra més suposadament humana i racional. Al llarg d’aquests tres segles, doncs, ens havia passat de tot, i tot continua passant. L’administració brutalment centralitzada i militar del segle XVIII, la destrucció de tot poder polític propi, fins a l’últim racó i l’últim municipi, l’onada de funcionaris, jutges, escrivents, tropes i oficials i clergues castellans que vingueren al nostre país i s’hi incrustaren per sempre, amb la ideologia nacional que transportaven. La marginació, prohibició i persecució de l’idioma, de manera constant, metòdica, i sense dissimulació. El permanent espoli econòmic amb impostos abusius. I en fi, el saqueig dels cervells i de les ànimes de les persones, desposseïdes de qualsevol senyal d’existència comuna que no fóra la castellanoespanyola imposada fins en l’últim paper, l’última església i l’últim racó del país. L’espoli moral estava fet, i la ruïna de les idees semblava definitiva. Tant, que al segle XIX els nous esforços econòmics, els nous grups de burgesia urbana o rural, fins i tot els nous industrials, no van saber o poder reconstruir una idea pròpia de país, una cultura sòlida sobre les bases de la història pròpia i de la modernitat europea, i sobretot no van poder o voler definir un marc de lleialtat nacional en termes propis. Espanya era la pàtria, la nació, l’emoció i la idea, no n’hi havia cap altra. I, tal com recordava fa pocs dies Vicent Partal, els primers versos de l’Himne Regional recordaven, ara fa un segle, quina era l’única ideologia acceptada i promoguda. Versos que, sota la presidència de Joan Lerma, les Corts Valencianes de majoria socialista van aprovar com a lletra oficial.

Això era, doncs: ofrenar noves glòries a Espanya era la missió regional, la finalitat per a la qual “nuestra región supo luchar”. Exactament la ideologia implícita i explícita, visceral i profunda, del senyor Francisco Camps i del seu partit. I, no sempre tan efusivament, però amb efectes equivalents, de la secció valenciana del PSOE, des de Lerma fins a Alarte. I passà el temps, s’instal·là l’anomenat règim o sistema autonòmic, inaugurat, en perfecta sintonia entre els uns i els altres, amb la liquidació del nom de País Valencià i, amb ell, de qualsevol idea de país no compatible amb l’ofrena de glòries. La irritació, la còlera, em fa recordar horrors que no voldria, crims nacionals i polítics no solament impunes sinó ben aprofitats pels qui els van cometre. Fins ara mateix, quan gran part d’alguna cosa que aquesta societat havia aconseguit precisament amb esforç i amb treball, unes institucions econòmiques pròpies, unes caixes per als estalvis, els crèdits i les inversions, tot això que era mínimament propi i producte de l’esforç propi, ha quedat anul·lat i liquidat en pocs dies. Tot el poder a Madrid, doncs, el poc de poder que quedava. I el govern de la Generalitat Valenciana, que de sobte presenta com a èxit i victòria allò mateix que deien fins fa pocs dies que rebutjaven vivament. I la seua premsa, i els seus dirigents empresarials, exaltant allò mateix que ahir consideraven anatema. Parlaren Zapatero i Rajoy, tocaren el xiulet, això per a tu, això per a mi, i els súbdits a obeir, sota amenaça, si cal, del Banc d’Espanya. I de sobte, tots els arguments financers, econòmics o bancaris que abans valien, ara no valen, i viceversa. Admirable. Començà fa tres segles, i encara no s’ha acabat. I mentrestant, infinits valencians suposadament fidels al país, intel·lectuals, periodistes, professors, activistes, sindicalistes, escriptors, i companyia, continuen sense voler entendre la urgència de donar suport a una força política pròpia i nacional. Sense política, doncs, ens faran sempre política els altres. Contra nosaltres. Fuster dixit, i la majoria dels seus hipotètics lectors, seguidors o admiradors, ho obliden cada dia. La penitència de tan gran pecat, és implacable.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 519 | 17/06/2010   

Ontinyent

Estic pensant, seriosament, a traspassar els meus comptes corrents, els meus pobres estalvis modestíssims després de tants anys de guanyar-me un jornal, i tot el que tinga relació amb la circulació dels meus diners, a la darrera institució bancària que encara podem dir pròpia i valenciana. És a dir a Caixa Ontinyent, si no estic mal informat (amb la premsa i amb la televisió, no se sap mai). No crec que em done mes beneficis, ni interessos més alts ni cap avantatge tècnic o pràctic, però seria un descans de l’ànima, un petit gest de resistència última, un mínim gest de patriotisme. Com els gals d’Astèrix, que sabien que el seu poble era l’únic que encara no s’havia sotmés a l’imperi global, al poder de Roma i dels seus generals, cònsols i procònsols, delegats, comerciants, concessionaris de vies públiques, canvistes i prestamistes, i tot allò que dóna substància i pes a la força dels diners i de les armes. Sé també que a la vila d’Ontinyent no deu haver-hi cap druida que fabrique la poció màgica que permet resistir en minoria les envestides imperials, però en aquest cas, i de moment, el valor del gest tindria un caràcter discretament històric. Escoltar i veure el senyor Francisco Camps presentant la rendició incondicional de Bancaixa com si fóra un èxit històric, com si fóra una victòria d’aquesta comunitat (comunitat de veïns mal avinguts, mal governats i pitjor pensats) ja ni tan sols valenciana, em feia sentir calfreds a les entranyes. Deu ser que els escriptors, fins i tot sense ser poetes, som sempre una mica sentimentals. O deu ser que els qui tenim el tracte amb les idees com a part de l’ofici, tenim les fibres del cervell massa sensibles. O siga, que s’ha acabat. Començà amb la liquidació del nom del país, acordada pels uns i pels altres. Continuà amb la marginació i el menyspreu de l’idioma propi, compartida. Continuà encara amb la destrucció entusiasta del patrimoni urbà i natural, igualment repartida. I es consuma amb la renúncia a qualsevol poder de decisió en el camp financer, i per tant econòmic, indiscretament pactada. S’ha acabat. Comencem de zero. Fent literatura, i fent, si pot ser, una miqueta de política. Si pot ser. O portant a Ontinyent els pocs diners que ens queden.