Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 1 de novembre de 2024
<<  <  [105]  [106]  [107]  [108]  [109]  [110]  [111]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps | 11/05/2010   Imprimir

Les cares dels jutges

Vostés els deuen haver vist, en la foto magnífica que van publicar els diaris. Honor al fotògraf que, tal com passa de tant en tant en els moments decisius de la història, va captar la instantània màgica, la que revela més que cap altre document o explicació la realitat profunda de la qüestió, del problema, temps, país, guerra, pacte, institució o societat. Espanya, senyors, i la seua ideologia més fonda i el seu tribunal més alt, i la seua substància nacional, i un grapat de coses més, inclosa l’antiga i mai no resolta “qüestió catalana” vista pels espanyols, es veu clara i sencera en les tres cares de la foto. Jo comprenc que aquests tres jutges del Tribunal Constitucional, esgotats, fatigats de tan llarga i feixuga faena, després de més de quatre anys de llarguíssimes sessions diàries treballant durament sobre alguns dels articles del text d’un estatut d’autonomia, necessiten un descans, una expansió, pobres senyors. Com aquell ministre de justícia, fa pocs anys, socialista, que necessitava anar a matar animals en una cacera confortable, i fer-se la foto amb les bèsties exposades per terra. Comprenc que l’esforç mereix recompensa, que el treball mereix descans. Els jutges constitucionals, enllestida ja la faena, es relaxen, doncs, drets darrere la barrera d’una plaça de toros, contemplant allò que se’n diu també “la faena” del toreros, mestres del gran art de la tauromàquia, part de l’essència de la cultura nacional. El periodista Enric Juliana, que d’altra banda no crec que desperte gaire entusiasme entre una part dels lectors d’aquest setmanari, descrivia la imatge com “una foto extraordinària del casticisme espanyol”, i també felicitava el fotògraf que “aconseguí captar els tres magistrats clau en la deliberació de l’Estatut de Catalunya, ubicats al carreró de la millor plaça de toros d’Espanya”. I afirma, amb una precisió que jo no podria superar: “Aquesta foto haurà de figurar en totes les edicions de la Història Contemporània d’Espanya. D’esquerra a dreta, Guillermo Jiménez, l’amfitrió retret i una mica distant, abstret per la complexa redacció de la ponència estatutària; Manuel Aragón, l’azañista Aragón, segurament el més valent dels tres, sanguini, impetuós, segur de si mateix i amb ganes d’escriure un fulminant epíleg a La velada en Benicarló (l’obra de teatre amb què un deprimit Azaña passà comptes amb les febleses i contradiccions de la Segona República), i Ramón Rodríguez Arribas, amb el semblant més preocupat, com si alguna cosa no li acabara d’agradar (segurament algun lance de la corrida).”

És perfecte. Un text de valor constitucional com el nou Estatut de Catalunya, mesos de debats i discussions al Parlament català, aprovació al Congrés dels Diputats i al Senat del Regne d’Espanya, negociacions polítiques, referèndum, la relació possible o assumible entre la nació catalana i l’estat espanyol, el futur d’un país, el sentit de tota una història, la voluntat política i la voluntat popular, allò que en diuen l’“encaix” incòmode de Catalunya en Espanya, els riscos d’afecció frustrada o de desafecció inaturable, totes aquestes coses que se suposen transcendentals i serioses, acaben sent decidides per aquells tres senyors que miren els bous des de la barrera, mai més ben dit. L’oracle personal d’Enric Juliana, dit “Segador”, ja li ho havia anunciat a la Plaza Mayor de Madrid: “El Estatut se decidirá en un patio de Sevilla, entre un rasgar de guitarras”. Es quedà curt, afirma el periodista: “L’Estatut s’ha dirimit el passat cap de setmana en una caseta de luxe de la Feria de Sevilla”. La cosa, doncs, sembla que està ja decidida. Entre copes de fino, vestits de faralaes, senyorets sevillans de la caseta, xamades al cigarro havà, mirades de través, barreres de plaça de toros, picadors, muleta, banderilles i espasa, els tres jutges que en la foto fan cares tan malcarades, representants de l’Espanya més profunda i més dura i més pura, inclosa l’Espanya d’Azaña, han decidit què pot o no pot ser Catalunya, i a què tenen i no tenen dret (constitucional) els catalans. Sempre ha hagut de quedar clar qui mana, i en quin lloc conflueixen el poder i la ideologia. En la barrera que es veu en la foto.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 06/05/2010   Imprimir

La cabana del tsar

El visitant que camina per les vores del Neva, a la ciutat de Sant Petersburg, ja sap que li esperen impressions sumptuoses i de llarga història solemne. Si es queda excessivament absort mirant unes columnes navals d’aire romà, amb proes de trirems per evocar victòries clàssiques, podria ensopegar, caure per terra, i clavar-se al genoll una pedreta cantelluda, amb una ferida que algú s’afanyarà a tractar amb amoníac, no amb aigua oxigenada ni amb alcohol, i que li deixarà una petita cicatriu recordatòria. Aquell riu gris i enorme, aquelles places i avingudes descomunals, aquells palaus immensos, aquells pòrtics, aquella agulla de l’Almirallat altíssima, i poca cosa dels centenars de milers d’esquelets que, segons diuen, fan més sòlids els fonaments de les terres pantanoses on Pere el Gran va fer edificar la seua nova capital europea, barroca i neoclàssica i per dins profundament russa. Pocs records visibles del setge terrible de la ciutat quan es deia Leningrad, i de l’heroisme dels seus habitants. Poca memòria de la revolució del 1917, si no és el cuirassat Aurora, que ara sembla petit i ridícul i és a penes una curiositat. I molt prop del cuirassat, enmig d’un jardinet pulcre i amable, hi ha la cabana del tsar, un rectangle de fusta i de rajola, on sembla que l’amo de totes les Rússies residia, modestíssimament, fent vida de pobre, vestit de faena, mentre dirigia la construcció de la ciutat infinita i luxosa. Viure com un funcionari modest, com un mestre d’obres o com un fuster, mentre cavil·la glòries eternes i visions urbanes fabuloses que seran l’admiració del món. És bonic, no diguen que no, tan bonic com profundament fals. Com la barqueta de rems que el tsar usava, i que el visitant contempla davant de la catedral de la fortalesa dita de Pere i Pau. Com el total de les possessions terrenals del president de la Generalitat Valenciana, ni tsar ni gran, una suma ridícula, menys que els estalvis d’un auxiliar administratiu o d’un manobre, mentre projecta per a la seua capital curses famoses navals o terrestres, una ciutat monumental fastuosa d’arts i ciències al llit d’un riu sec, i altres glòries insignes. No sé, però, sobre quina cabana podran meditar els visitants futurs.

 

Joan F. Mira | El Temps | 04/05/2010   Imprimir

Excés de festes

Ja ha passat la Magdalena, i les falles, i van passant els Moros i Cristians, i prompte vindran les fogueres d’Alacant. Paciència. Ja sé que les festes de pobles i ciutats, fins i tot les festes de països sencers, poden tindre un valor afegit important: reforçar la consciència de ser alguna cosa en comú, que s’expressa també celebrant en comú alguna cosa. Pot ser el dia de la primera collita fundacional, com el Dia d’Acció de Gràcies als Estats Units d’Amèrica, pot ser una fundació més local i concreta com en la Magdalena a Castelló, pot ser un record mitificat de la història, com en els Moros i Cristians, o pot ser una festa originalment gremial que, com en el cas de les Falles de València, arriba a ser celebrada per tota una ciutat i adquireix el caràcter d’emblema. En el límit, hi ha ciutats que són vistes, des de dins i més encara des de fora, com a identificades amb una festa concreta, com ara Venècia o Rio amb el carnaval, Munic amb la festa de la cervesa, Sevilla amb la Feria de Abril, o Pamplona amb els Sanfermines. El País Valencià no és una excepció en aquest camp o tema de la identificació a través de la festa. Potser fins i tot és un cas especialment significatiu: una societat que cultiva de manera extraordinàriament intensa les festes de tot tipus i categoria. Festes del tipus falles i fogueres, del tipus històric i competitiu, del tipus patronatge local de sants i marededéus. I això amb tot un seguit d’expressions, que van des dels bous de carrer fins als focs d’artifici, de les desfilades de tot tipus fins als monuments efímers que es planten i es cremen a les places. També és cert que, a falta de ser alguna cosa més sòlida i substanciosa, som un país amb una enorme capacitat per a l’organització festera: colles, filaes, comissions de tota espècie, tenen la particularitat de durar tot l’any, d’involucrar un personal abundantíssim, i de tindre una eficàcia funcional ben demostrada. No sé si servim per a la política seriosa, per exemple, però per a fer festes sí. Fins i tot massa. Justament per això, per aquest excés festiu o fester que creix i creix sense pausa, jo afirmaria que estic contra les falles de València, contra la Magdalena de Castelló, contra les Fogueres d’Alacant, contra la Tomatina de Bunyol, contra les vaques i els bous de carrer, contra els Moros i Cristians (també, per la part que els toca...), i en general contra la major part de les festes que els pobles, viles i ciutats del País Valencià celebren amb tanta abundància i excés, amb tant de soroll i tumult, amb tan universal ocupació de places i carrers, amb tants dies de dedicació i amb volum general tan enorme.

Aclarim la idea: no estic contra les festes, amb tot allò que són i representen. Estic, amb gran desolació espiritual, en contra de la desmesura de les festes. De menut, vaig ser promotor, president i quasi autor d’una falla infantil. De més gran, i fins no fa molts anys, he participat activament en romeries i falles, he corregut bous, he dedicat molt de temps i d’esforç observant i estudiant el fenomen fester valencià, que és especial i ben interessant. He escrit papers llargs i curts sobre el tema, he inaugurat o tancat congressos sobre festes. I he arribat a concloure que ho hem fet tot malbé, com tantes coses. Per excés de promoció pública, per excés de diners, per massa gent, per massa dies i hores, per massa quantitat de tot. Una ofrena de flors és bonica, una desfilada de tres dies seguits és una rutina insuportable. Llançar-se tomates pot ser divertit, inundar places i carrers de pasta de tomata és repugnant. Una batalla de flors, amb flors, pot ser elegant i atractiva, cobrir el carrer amb un pam de confetti i bolcar-se pel cap sacs sencers de paper picat, és fastigós i enemic de l’estètica. Anar amb els amics a fer-se una cervesa i unes tapes, és convivialitat festiva, deixar un gran espai urbà ple de bassals de líquids enganxosos, restes de menjar, plàstics, papers i un solatge fastigós, és simplement repulsiu. I així va quasi tot: una escampada universal de brutícia, d’excés, de sorolls estridents, de bullanga i xaranga, de desfilades reiterades, de rutina massiva. De tot allò que no tenien les festes quan érem més antics i més pobres, més moderats, més civils, i en el fons més alegres. Només confie, amb molt escassa certesa, que serem encara capaços de tornar a celebrar molt feliçment les festes amb una miqueta de moderació. Perquè l’abús, com en tantes coses, pot arribar a ser fatal.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 29/04/2010   Imprimir

Dos dies bons

Un dia bo va ser dijous 22 d’abril, vespra de Sant Jordi. I va ser bo, per a mi, gràcies a un grup de persones, dones la major part, d’edat més aviat avançada, més avançada que la meua, que m’esperaven a la Biblioteca Tecla Sala de la ciutat de l’Hospitalet. La biblioteca va ser abans una fàbrica tèxtil, amb aquella arquitectura de finals del segle XIX o primeries del XX, quan sembla que els empresaris no es privaven de gastar uns diners addicionals a favor de l’estètica, i el resultat són edificis d’una bellesa sòlida i perdurable. Allà, doncs, un grup de senyores i senyors es dedicaven, des del mes de setembre, a llegir per torns i en veu alta, cada dimecres, els versos eterns de la Divina Comèdia. Tingueren la bondat de convocar-hi el traductor, i la sessió resultà memorable. Senyores de vuitanta i més anys, de cabells blanquíssims, demanaven amb insistència explicacions sobre passatges que trobaven foscos. Un capellà jubilat i sense vista als ulls escoltava els meus comentaris i els versos recitats com qui escolta el cant dels àngels al paradís. Els clàssics, vam concloure, ens ofereixen encara i encara l’aliment més substanciós i més gustós. I som, per tant, una petita gent civilitzada. Com la gent civilitzada de l’altre dia bo, dissabte 24 d’abril, vespra del 25, en una població de la Vall d’Albaida. Un dia sencer d’intervencions d’erudits universitaris, Antoni Ferrando, Albert Hauf, Miquel Navarro, Tomàs Martínez, a la Casa de la Cultura del lloc, i amb assistència notable. Una conferència meua al final de la vesprada, i una passejada pels carrers de la vila en companyia d’un alcalde i d’un regidor discrets, seriosos i feia l’efecte que ben eficaços en el govern local. Hi ha un petit convent de clausura, procedent potser dels segles XV o XVI, amb una comunitat de monges d’un orde per a mi desconegut, les justinianes. Està ben mantingut, pintat de fresc i pulcre. Hi ha un paratge, acabat de condicionar, on el contacte entre el poble i la muntanya –bellíssima– ha estat resolt de manera exemplar, on la contemplació vespertina és serena i pacífica. I es fa de nit, i sopem en un antic molí d’aigua restaurat. Dos dies bons. Entre tants dies incivils i roïns, no és poca cosa.

 

Joan F. Mira | El Temps | 27/04/2010   Imprimir

El volcà

Amb una mica de perspectiva històrica, i seguint l’opinió dels qui hi entenen, sembla que la successió de catàstrofes amb què la Mare Naturalesa ens recorda el seu poder aquests darrers anys no és ni insòlita ni especialment tràgica. Els segles immediatament passats, i els anteriors, en van plens a vessar, de terratrèmols, erupcions de volcans, inundacions massives, tempestes horribles i altres fenòmens que deuen ser perfectament naturals, ja que es repeteixen de manera constant, siguen o no previsibles. Així és com és el planeta terra, inclosa la seua situació en els espais infinits de l’univers, d’on també arriba molt de tant en tant algun meteorit catastròfic. La humanitat de tots els llocs i els temps ha sabut i comprés que això és així, que la vida dels humans sobre la terra no és immutablement segura, i que el llamp i el tro, el foc i la tempesta, el terratrèmol, la inundació i la sequera, les plagues bíbliques i altres detalls de l’horror, acompanyen regularment el pas del temps. Devien ser els déus, o les forces naturals vistes com a més que naturals, qui provocava tantes alteracions i desgràcies, i Ulisses, posem per cas, home astut i raonable, “ple sempre d’idees”, prudent i previsor, no s’oblidava mai de pensar en Zeus l’amunteganúvols, el déu del tro i del llamp, i en Posidó que sacseja la terra i que pot moure quan vol les tempestes del mar. El rei dels feacis, tan ric i tan benèvol amb Ulisses, recorda un vaticini antic segons el qual la seua ciutat quedaria colgada sota una muntanya veïna, com a càstig d’un déu venjatiu. I així anaven, com tants altres pobles de la terra, suportant els espasmes inevitables del món, i mirant d’aplacar amb sacrificis la violència de la terra, de les aigües i del cel. Per als cristians, més tard, era un sol Déu el responsable de l’ordre i del desordre, i les catàstrofes podien ser l’efecte dels pecats dels homes, que alteraven els equilibris amb la divinitat. El món no arribava mai a ser un espai del tot ordenat i del tot previsible, i no ha estat mai, certament, una realitat perfectament comprensible i controlable. Fins que hem arribat als nostres temps, quan la supèrbia humana s’ha reforçat fins a l’infinit amb la ciència i la tècnica, amb la pretensió de poder entendre-ho tot i controlar-ho tot, amb els prodigis d’aquesta xarxa universal d’organismes de tot tipus i gènere que permeten la circulació quotidiana de milions i milions de persones d’extrem a extrem dels continents i del planeta i el moviment de milions de tones de tota mena de mercaderies.

Tot alhora, tot a punt, i tot assegurat: arribaran cada dia als mercats europeus les flors de Kenya, d’Etiòpia i de Colòmbia, la fruita fresca de Xile i de Sud-àfrica, en milers de vols que satisfan la nostra voracitat infinita. Pujaran i baixaran dels avions milions de persones en desenes de milers de vols, puntualment, ordenadament, sense incomoditats ni obstacles. Farem el que voldrem, tots els dies de l’any, menjarem fruites fresques exòtiques, anirem d’ací cap allà incessantment, per oci o per negoci. I tot això semblarà un dret assegurat, el dret a tot, garantit i sense límits, al servei del qual hi ha una immensa maquinària industrial, els govern i els organismes de control del trànsit, i tot això, dels aeroports a la xarxa informàtica, que no es pot ni tan sols inventariar en cap paper. Fins que un volcà no gaire gros, no massa gran, no al centre d’Europa sinó en una illa congelada de l’Atlàntic, ens recorda que el planeta terra, per dins, està fet de foc etern i de minerals en fusió permanent: que vivim sobre una crosta fina que a penes ens separa del magma roent que en qualsevol moment pot fer només un petit forat i convertir-se en flamarades, en fum espés i en cendra. Un simple volcà, una erupció com tantes altres, i uns núvols negres i grisos que s’escampen portats pels vents: tan poca cosa, i el caos cau damunt d’un continent sencer, orgullós del seu domini sobre la terra, el cel i l’aigua. Quan no hi havia cada dia trenta mil aparells mecànics voladors enlairant-se pels cels europeus, ni milions de persones amb la necessitat de viatjar per l’aire, l’erupció d’un volcà a l’illa d’Islàndia era un simple accident remot, cosa dels habitants propers i prou. Ara, un simple núvol de fum de partícules de cendra, escampat pel vent, ha fet passar un continent sencer de l’ordre al caos. I això ja no ho impedirem ni tan sols amb el sacrifici de cent bous, una hecatombe perfecta i sagrada.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 22/04/2010   Imprimir

Un llibre obert

La narració comença l’any 1064, quan Eduard rei d’Anglaterra, veient que s’acostava la mort i que no tenia fills, envia el seu cunyat Harold a Normandia a comunicar al duc Guillem que el rei anglés l’ha nomenat successor seu en el tron. És la “pàgina” inicial del llibre, que no és un llibre sinó la primera història completa i en imatges mai produïda enlloc, o almenys a Europa. Aquest llibre obert, conegut com “El tapís de Bayeux”, és la meravella més gran que del gènere de la història il·lustrada. Fa pocs dies, doncs, el contemplava jo llargament en el museu de la ciutat normanda, on està exposat de manera admirable, i on val la pena de fer un viatge només per causa d’aquest llibre o no llibre, tapís delicadament brodat de setanta metres de llarg, una successió d’escenes delicioses, que són un dels capítols centrals de la història d’Europa: com i per què els normands van conquistar Anglaterra, amb tot el que això representa per als segles futurs. Setanta metres de cavallers armats i d’ambaixades, de juraments i de perjuris, de navegacions i expedicions, d’escenes quotidianes i de combats, de la gran batalla que va decidir la història futura del continent. I el text superposat, que explica cada escena en un llatí elemental: “Isti portant armas ad navem et hic trahunt carrum cum vino et armis”. No obliden, doncs, que també cal carregar vi. La flota s’embarca, i tindrà lloc el primer gran desembarcament, no a Normandia sinó des de Normandia. Just des d’aquesta mateixa costa on nou segles més tard arribaran els britànics i els seus descendents americans, i Bayeux serà, segons diu una placa al costat de la catedral bellíssima, la primera ciutat alliberada. Pels anglesos. En la llarguíssima escena de la batalla de Hastings, en la costa d’Anglaterra, el 1066, metres i metres del tapís mostren càrregues de cavalleria, núvols de fletxes, homes ferits i morts, cossos esquarterats, i el bisbe normand que, com que té prohibit vessar sang, despatxa els enemics a garrotades. El tapís de Bayeux és el pare de totes les històries il·lustrades, i cap film ni cap llibre se li pot comparar en bellesa. El van brodar fa més de nou segles, i és encara un tresor incomparable, intacte, etern.

 

<<  <  [105]  [106]  [107]  [108]  [109]  [110]  [111]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS