Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 17/12/2009   

Consulta, fantasia

Això que van fer diumenge passat a 167 poblacions de Catalunya és un fenomen ben original. No tinc notícia que en altres països es celebren consultes com aquesta, que no tenen valor legal, que no són organitzades per institucions públiques ni polítiques, que se sap que no seran reconegudes, que no són un referèndum, que simplement demanen una resposta als ciutadans, que són responsabilitat de persones individuals i d’associacions de voluntaris. Curiós. Part del que en diem premsa internacional ho ha trobat ben singular. Le Monde, diari quasi oficial de la República Francesa i del seu sentit d’Estat, amb majúscula, no se’n sabia avenir: una cosa tan pacífica, amb gent ben normal, famílies senceres, avis i néts, fent cua davant de les urnes, amb cara d’alegria festiva, sense el mínim indici de violència o de tensió, i resulta que votaven per dir si estaven d’acord que el seu país, Catalunya, fóra un estat independent dins de la Unió Europea. La cosa important no és el volum de votants ni la representativitat estadística respecte al conjunt de la població. La cosa important és el fet en ell mateix: l’espontaneïtat, el voluntariat (fins les monges carmelites, les senyores de llars de jubilats, i les Sevillanes de Sils, es reunien per omplir sobres amb paperetes), la naturalitat, l’aire festiu i relaxat. Tan important això (i l’interés i la comprensió de la CNN, de la BBC, i fins i tot d’Al Jazeera), com algunes reaccions més pròximes: per al vicepresident Chaves, era “una consulta que no és ni consultiva” (genial: com una elecció que no és electoral...), per al segon diari més important de Madrid, era “una mascarada” (pobres senyores pacífiques de Vic i de Sant Cugat, per què les insulten?), per al president de Cantàbria, “és com la grip A”, i el govern ha de prendre mesures (vacunacions massives? quarantena? tancs?). La fantasia meua, prenadalenca, en aquest dies d’Advent, esperant el naixement del nen Jesús, és quina pregunta podríem fer als ciutadans del País Valencià, a manera de consulta popular amb vots a les urnes, preferiblement el dia dels Sants Innocents. La puc imaginar, però, ai dolor, també puc imaginar quina en seria la resposta.

Joan F. Mira | El Temps | 15/12/2009   

Hopenhagen

És bonica la troballa d’aquesta adaptació del nom de Copenhaguen, ciutat de moltes aigües i de molts palaus reials esplendorosos, capital d’aquesta Dinamarca físicament petita però gran en la història i gran model en tantes coses. Jo, quan pense on voldria haver nascut (no en aquest país nostre, on la gent no és ni lliure, ni ordenada ni feliç), imagine un país petit i amb molta història, amb llengua pròpia indiscutida (però on tothom sap anglés), amb prestigi reconegut al món sencer. Podria ser Holanda, però podria ser, millor encara, Dinamarca. Amb príncep Hamlet i tot. Ara, els animosos defensors del planeta –els activistes innombrables, no els polítics– han tingut aquesta pensada del canvi de nom: Hopenhagen, que podria ser com “el port de l’esperança”. Tot i que jo d’esperança en tinc ben poca, en aquesta matèria, i la poca que tinc voldria conservar-la. Certament, no augmenten la meua hope, la meua esperança, aquests 15.000 o 20.000 delegats reunits a la capital danesa: per començar, ¿eren necessaris tants milers d’assistents a la conferència planetària? Suposant que hi hagen acudit representants de tots els països amb bandera davant de la seu de l’ONU a Nova York, amb una desena de delegats de mitjana per país n’hi hauria hagut més que prou. Diguem que amb cinquanta delegats dels pocs països grossos, i amb quatre o cinc dels moltíssims petits, que a més a més no hi tenen res a pelar. Però no, el gran concili universal sobre el canvi climàtic pareix que demanava aquesta massa d’assistents, que no se sap què hi podran fer, a més de turisme a càrrec de pressupostos públics, i a més de consumir cambres d’hotel, menjar, i combustible d’avions. El turisme massiu amb diners públics, siga polític o acadèmic (tants congressos inútils i banals…), és una de les plagues del nostre temps, i sembla que prospera. No puc imaginar quina esperança podem traure, d’aquest Hopenhagen inundat de paràsits pagats, la major part dels quals no tindran ni tan sols ocasió d’obrir la boca. Deixem-ho córrer, i imaginem que algun profit produirà la infinita assemblea. Profit que, no cal dir-ho, depén de les decisions d’una dotzena d’estats, potser només de quatre o cinc, com ara la Xina, l’Índia, els Estats Units, Brasil o Rússia. Els presidents o representants dels quals faran discursos molt bonics, pensant en l’audiència i en la premsa dels països respectius, faran promeses, firmaran declaracions, i tothom content i a casa.

Perquè hi ha una veritat que cap líder polític no reconeix, i per tant no actua amb conseqüència: que la cosa important no és parlar sinó fer, no firmar sinó complir, no omplir-se la boca sinó actuar amb fermesa. Els perills i conseqüències del famós canvi climàtic són, com ja no hauria de dubtar ningú, resultat de la indústria i del comerç, del transport, de l’electricitat, i de tot això que fa la vida moderna més rica en produccions de tota mena, i per tant més confortable. I a això, qui renuncia? Quin polític és capaç de demanar, i d’imposar si cal, una baixada general del consum de tota mena de béns, de trastets inútils, de viatges incessants, de caloreta quan fa fred i de fresqueta quan fa calor? Quin polític de país ric és capaç de dir: ciutadans, afluixem la marxa, penseu que tot això haurà de ser una mica més car, no gasteu tant de tot, i a més, per favor, posem una mica dels nostres diners per ajudar els països pobres (que no tenen cap culpa dels nostres excessos) a créixer sense cremar llenya ni massa carbó ni massa petroli, etc., i així entre tots alleujarem els resultats funestos d’aquests canvis ja segurs i previsibles. No senyor, no ho faran. En el millor dels casos, no seran tan cínics i tan irresponsables com els governs d’Espanya, que firmen a Kyoto compromisos solemnes (i se n’omplen la boca, i critiquen els qui no han firmat però sí que han actuat), i després no solament no compleixen el compromís de reducció de gasos, sinó que les emissions del CO₂ nacional espanyol creixen, sense control, per damunt de tota fantasia de terror. L’esperança de Hopenhagen, certament, no està en països com Xina o com Espanya. Està, i que em dispensen els “anticapitalistes”, en països com Dinamarca o Califòrnia. Si es multiplica l’exemple, és clar.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 10/12/2009   

Minarets, campanars

Els suïssos, diu la premsa, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. Em sembla, amb paraula clàssica de Pla, una insigne collonada. I una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir-ho, m’hauria oposat a la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), que d’altra banda, amb la proporció d’immigrats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut problemes virulents, com a Anglaterra o a França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme, plaer en la fustigació del propi cos, els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), sovint més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia demana que, en represàlia, els musulmans retiren els fons dels bancs suïssos, mirem si algun president “cristià” no haurà de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar. Jo, agnòstic en matèria de religions, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar-li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.

Joan F. Mira | El Temps | 08/12/2009   

Un dinar a Tàrent

Per raons que no són del cas (unes “Giornate” sobre escriptors valencians més o menys clàssics a la Universitat de Bari), he passat alguns dies per terres de Puglia, Pulla o Apúlia, allà on no solen anar els turistes excepte quan han d’embarcar-se en un ferri o creuer. Vist des d’ací, sovint ens pensem importants i centrals en la història del Mediterrani, i oblidem o ignorem ciutats i terres que han tingut molta més importància que nosaltres. A Bari, a Trani, a Tàrent, per tota la regió, les mostres d’aquesta centralitat són evidents i contínues: castells del temps dels Hohenstaufen, ports fortificats d’època francesa o veneciana, bastions catalans o espanyols, catedrals romàniques bellíssimes amb aires bizantins tan propers. Per allà passava el comerç de les rutes d’orient per l’Adriàtic, i allà es van centrar relacions i conflictes molt profunds de la història. A Castel del Monte, l’impressionant castell octogonal de Frederic II (“l’home d’Apúlia”, stupor mundi, contemporani del nostre Jaume I), és encara objecte de tota mena d’especulacions més o menys misterioses. Que aquestes terres són també una mica màgiques, ho explicaré més endavant. El cas és que, en contra de recomanacions que em deien que no valia la pena, vaig voler passar un dia a la ciutat de Taranto, o Tàrent, ja no en la costa adriàtica sinó al fons del golf del seu nom. És, com les altres, una ciutat d’aquelles que han acumulat casals nobles, catedrals i esglésies, convents i fortificacions, i segles i segles de densitat ben visible. La ciutat antiga és com una illeta, en posició de privilegi estratègic. Els grecs ja ho van descobrir ben prompte, i dues columnes dòriques primitives en són testimoni, al costat dels bastions de defensa del port. Per ací ha passat tothom, des dels fundadors possiblement espartans, fins als reis de l’Epir, Anníbal, romans de tota mena, bizantins, àrabs, normands, germànics, francesos, catalans, castellans, turcs, venecians, napolitans borbònics, i qui vostés puguen pensar. Ara, per desgràcia, tots els voltants estan ocupats per indústries d’aquelles que ningú voldria al costat de sa casa: el paisatge destrossat, instal·lacions ja decrèpites, fums de tot color i olor. Una excepció en aquesta terra, que ara sembla un racó abandonat quan abans era centre potent de tantes rutes.

Al costat de les columnes dòriques, el Castello Aragonese, sòlid i enorme, és testimoni de la mala fortuna que tenim amb el nom: als antics regnes de Nàpols i Sicília, tot allò que va ser català és anomenat aragonés, pel títol dels nostres reis. Ja no té solució, i he constatat que no serveix de res explicar-ho. Després, tota la ciutat vella –una altra excepció penosa– apareix esplèndida, trista, abandonada, ruïnosa, meravella de temps perduts, teulades enfonsades, parets esbucades, humitat, palaus magnífics, roba estesa als balcons encara habitats, quasi ningú pels carrers, totes les botigues tancades i barrades, absolutament totes. I en un extrem, a la vora d’un mur sobre la mar, trobem per fi un petit restaurant obert. Només hi ha una parella de francesos joves, dinem gloriosament bé, amb el peix d’aquella mar, i ens quedem sols amb l’amo del local. És un senyor ja gran, calb i amb ventre feliç, amable, correctíssim. A l’hora del café em pregunta si fume, li dic que ja eixiré al carrer, i em demana un cigarret. Se’l posa a la boca, l’encén, i llavors agafa el meu tovalló, fa un clotet amb la mà, hi posa el cigarret encés, desplega el tovalló, i el cigarret ha desaparegut. Em passa una mà oberta per davant de la cara, la tanca, l’obre, i allà hi ha el cigarret. I així amb dos cigarrets més, que apareixen i desapareixen a dos pams del meu nas, i els fica dins del meu paquet de Marlboro, el paquet sobre la copa, em fa obrir el paquet, i no hi són. Mire de prop, molt de prop, li faig repetir la màgia, i no falla mai, amb senzillesa, sense amagar res. Alce un braç, em pessiga suaument la màniga del jersei, i amb dos dits em trau delicadament mocadorets de colors. Ho torna a repetir, jo mirant fixament amb el nas a pocs centímetres, i torna a traure els mateixos mocadors pel puny del meu jersei. Mai no he vist una màgia semblant, en un petit restaurant, en una ciutat quasi en ruïnes. La raó, fascinada, era enemiga dels meus ulls atentíssims. L’emperador Frederic II, excomunicat i amb fama de bruixot, hi degué deixar molt bona escola a Tàrent.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 03/12/2009   

Darwin a Roma

Fa pocs dies he tornat a visitar la meua antiga i solemne Universitat Gregoriana, on vaig passar un temps breu de joventut i on vaig rebre el meu primer títol acadèmic. És una visita que faig, alguna vegada, en els meues passejades habituals per la ciutat de Roma, que no s’acaba mai. La Gregoriana, dirigida pels jesuïtes, és com l’Oxford i Cambridge i Harvard de les universitats de l’Església, i els bons pares de la Companyia hi solen enviar com a professors els seus membres més eminents en qualsevol camp, i sense manies. Jo, quan hi estudiava, vaig tindre un professor de filosofia marxista (sí, això mateix) que feia tota la cara de Lenin, calb i amb barbeta. En sabien tot el que calia saber. Ara, el vell edifici de la Piazza della Pilotta (“pilotta”, tal qual, no és paraula italiana: hi ha qui diu que en aquella plaça es jugava al trinquet en temps dels Borja), al costat mateix de la Fontana di Trevi i de les masses turístiques, ja no està ple de sotanes, sinó de professors amb jersei o jaqueta i de xics i xiques de diversos colors, que deuen ser mongetes i seminaristes però que no ho semblen. I en la revista de la institució vaig llegir que hi havien celebrat un congrés important sobre darwinisme i evolució, per commemorar els 150 anys de L’origen de les espècies. Amb patrocini dels monsenyors corresponents, i amb assistència de figures ben conegudes d’arreu del món, com ara Lynn Margulis, Jean Gayon, Stuart Kauffman i un bon grapat d’especialistes de tota mena d’ideologies i tendències. Explica la revista que tots van quedar tan amics, científics escèptics, filòsofs, teòlegs i jesuïtes. Inclòs el professor Jacques Arnould, que presentà una anàlisi crítica del cèlebre “disseny intel·ligent”, i el teòleg i físic protestant Robert Russell. Això diu el paper gregorià, i la santa casa n’estava molt contenta i pagada. Darwin, si hi haguera estat present, s’hauria quedat bastant sorprés en veure amb quin respecte el tractaven. I per cert, no lluny d’allí, l’església miquelangelesca de Santa Maria dels Màrtirs, a les termes de Dioclecià, església activa i amb misses, estava tota ocupada per una exposició reivindicant la grandesa de Galileo Galilei. Coses que passen a Roma, i que no passen a València.

Joan F. Mira | El Temps | 01/12/2009   

El sexe trans

No sé si vostés estan al corrent del cas: fa poques setmanes, el president de la regió del Lazio, el senyor Marrazzo, elegit pel Partit Democràtic (no del partit de Berlusconi, per tant), ha hagut de dimitir per un cas ben singular. El senyor Marrazzo tenia una tirada cap als transsexuals, segons sembla, i feia visites periòdiques, sovint amb el cotxe oficial, a un pis de luxe on practicava el seu ofici un/una tal senyor/senyora de nom de guerra Brenda. També feia altres visites semblants a alguns altres professionals generosament dotats i reconstruïts, però va ser amb la tal Brenda on el van sorprendre en plena actuació uns carabinieri amb tota la mala intenció del món: van irrompre, el van pescar, el van filmar en situació, i van amenaçar de difondre les imatges si el president no pagava. La cosa arribà als despatxos més alts del govern, hi hagué l’escàndol habitual, i el president va dimitir. El resultat, o el complement o l’acompanyament del cas, és que a Itàlia els “trans”, com en diuen allà (ací en diem transvestits o travestis), s’han posat de moda, a la televisió, als diaris i als debats públics. Al famós programa Annozero, això conten els diaris, una senyora (senyor) d’estil Carmen, amb gran ventall roig, seriosa, intel·ligent, responia amb autoritat l’escridassament dels participants masculins. I una altra senyora (senyor) d’aire intel·lectual contava des de Milà que havia hagut de fugir de Roma perquè l’assetjaven pretendents de gran notorietat política, i amargaven “la seua vida de dona més completa que les altres, en tant que proveïda de sexe masculí”, això deia. L’estat de la qüestió, per tant, és clar i trasparent: a Itàlia, i potser una mica a tot arreu, començant per casa nostra, l’abundància de trans, en la vida privada i respectable, i en l’oferta més o menys comercial, sembla creixent i  omnipresent. Ací mateix, mireu els anuncis, dits eròtics o de serveis personals, als diaris: la quantitat de trans que fan propaganda dels seus atributs doblement seductors, amb fotografies i amb explicació de mesures superiors i inferiors,  és  del tot impressionant: si l’oferta és tan extensa, vol dir que la demanda també ho és. No es tracta, doncs, d’un estrany fenomen genètic o psicosexual, reservat a uns pocs desviats o  desorientats (on i  de què?), o a uns pocs depravats o exquisits en matèria de preferències eròtiques. En el cas dels serveis pagats, es tracta de tot un món, un mercat, una multitud.

Mirant les cròniques, les fotos i els diaris, semblaria que aquests transsexuals són tots brasilers (brasileres) exuberants, i que es dediquen únicament a la prostitució. Però no és així, i al costat dels professionals d’aspecte més o menys exòtic, hi ha quantitat de persones del tot, diguem-ne, normals, amb professions normals, que fan vida de mestresses de casa. I d’altra banda, si la presència pública és ara més visible i més espectacular, cal recordar que les figures del transvestit, de l’hermafrodita, l’androgin, la dona en el cos d’un home o viceversa, són figures antigues i mítiques. Ara bé, tal com diu la revista Gay Pride en l’edició italiana, “el trans tal com l’entenem ara és un personatge molt recent, nascut en el moment que hi ha hagut l’oportunitat de construir el propi cos més enllà de la forma natural codificada pels gens”. O siga, i a efectes d’èxit i d’atractiu professional, que “el trans pot construir-se segons l’imaginari eròtic dels homes, oferir-se al seu desig profund”. Fantàstic, i real: torneu a repassar els anuncis. Però, ¿és que els homes no volien les dones primetes, fines, delicadament femenines, com fideus sense volum, com tantes models de passarel·la, com els maniquins als aparadors de les botigues? Potser sí, o és tot una imatge i un negoci, també. Perquè pareix que molts homes, moltíssims, somnien en secret (o practiquen també en secret) amb dones grans i robustes, de mamelles generoses, amb veu profunda, mans grandotes i, sobretot, sobretot, amb aquella part erèctil de l’anatomia que les dones, pobretes, no poden oferir per al plaer dels homes. No acabarem mai d’aprendre, com és de misteriosa la varietat del gust.