Joan F. Mira | El Temps | 10/11/2009   

El producte brut

Brut, en efecte, el producte interior que mesuren els economistes, que aprofiten els polítics per a fer propaganda en favor del govern, quan manen, i en contra quan són a l’oposició. Una entitat matemàtica que, dividida pels caps dels ciutadans d’un territori, dóna com a resultat el cèlebre PIB per càpita, que se suposa que ens col·loca en un ordre infal·lible de riquesa, de satisfacció: vanitat comparativa, això que en diuen rànquing, a manera dels punts de la lliga de futbol. El senyor Rodríguez (més conegut pel cognom matern, Zapatero), fa poc més d’un any proclamava, amb grans somriures, que no solament havíem passat la mà per la cara als italians en la llista del PIB per cap, sinó que en molt poc temps, dos o tres anys, passaríem per davant dels francesos i dels alemanys. No solament era una fantasia de demagog ignorant, de patriotisme espanyol descontrolat (l’espanyolisme controlat, racional, és un producte escàs), sinó que partia d’un concepte que l’esquerra ideològica hauria de deixar de costat: la idea que el tal producte brut és més o menys equivalent a un producte net de benestar, de viure bé, que se suposa que ha de ser l’objectiu no solament de la política econòmica, sinó de l’economia tal qual. ¿A més PIB, doncs, més benestar? No, senyor. ¿A més PIB més bona educació, bona salut, aire més net, cases més còmodes, més museus, més béns culturals, més cura dels vells i dels febles, més bon menjar i en definitiva més felicitat en aquesta vida, i esperança del paradís en la pròxima? Doncs, no senyor. Quan el PIB d’aquest Regne d’Espanya creixia i creixia i escurçava distàncies amb la mitjana europea, hom viatjava i veia que l’estètica de pobles i ciutats, la qualitat visible dels habitatges, la cura del paisatge, la pulcritud, la netedat, el civisme perceptible, i altres factors de mesura mecànica impossible, continuaven sent molt superiors d’Anglaterra a Bohèmia, o de Toscana a Suècia, que en aquestes terres hispàniques, amb independència ben clara de l’evolució del producte brut de cada país o regió. Potser, entre altres raons històriques, culturals, antropològiques o vés a saber quines, perquè el PIB no mesura tot això que he dit abans, i que forma part substancial de la vida. El PIB pot ser de quantitat molt alt, i la vida de qualitat molt baixa. Tot això suposant, a més a més, que les quantitats que el PIB sembla que manifesta siguen quantitats reals, fins i tot en el producte brut de la producció bruta.

Començant pel fet que el tal producte oficial i publicat no inclou aquella activitat omnipresent i poderosa que es diu “economia submergida”, o fosca, o paral·lela, o amagada, però de cap manera invisible. Pel fet de no correspondre a factures amb IVA, o de respondre a dades perfectament falses, no deixa de ser producte brut (de vegades molt brut, en l’altre sentit del mot), i ja se sap que en aquests territoris de gent tan espavilada, com Itàlia o Espanya, la foscor pot arribar al 20% o més de l’economia il·luminada. Fet que, d’altra banda, explica moltes carències en matèria d’estètica, d’ètica i de serveis aproximadament públics. Però, ¿i tota la activitat destructiva, reparadora de destruccions, etcètera, que sí que es factura i sí que entre en el producte brut? Més producció d’armament, més PIB. Més accidents de trànsit i més reparacions, més PIB. Més criminalitat, i més policies i més jutjats i més presons, més PIB. Més paper malgastat en publicitat inútil, més PIB. Més angoixes, ansietats, estrés, psiquiatres i píndoles, més PIB. Més “artistes” que empastifen horriblement parets, i més diners gastats per netejar-les, més PIB. Més consum d’alcohol infecte en festes massives nocturnes en places que després caldrà desinfectar, més PIB. I així fins a l’infinit. Més visites gratuïtes a museus, més passejades pel camp, més lectura reposada, més temps lliure, més jugar amb els fills, més visitar els pares ancians, més temps gastat en activitats improductives, sense factura possible, i el PIB no creixerà, o qui sap si baixarà i tot. El producte brut és la suma, en valor monetari, de totes aquelles activitats en què, precisament, hi ha intercanvi de moneda. Si els diners no canvien de mans, no hi ha augment del PIB. Si canvien de mans, sí. Legal o amagat, però sí. La resta, doncs, no compta, i ningú se n’ocupa, ni la dreta, ni l’esquerra, ni el centre. Ningú.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 05/11/2009   

Entre Girona i Elx

Dilluns passat, en les pàgines que aquest diari dedica a temes d’educació, apareixien unes dades sorprenents. Les dades figuraven en un quadre central, pulcrament ordenades, i procedeixen d’una certa base, dita Scopus, que recull la major part de la informació científica mundial. Sobre aquesta base, el quadre presenta una llista de les universitats amb major reconeixement en el camp de la investigació. Coneixent una miqueta com van les coses en aquesta matèria, no és sorprenent que les primeres de la llista foren nord-americanes: deu de deu, les deu primeres, sense competència en la lliga de campions. Inclosa, en el número 5, la Universitat de Princeton, que en un temps va ser “la meua”, com a professor convidat. ¿Per què entre tots els altres països del planeta no han pogut col·locar-ne ni una, entre les top ten? ¿És que allà tenen més diners, recluten millor el personal, treballen més, són més seriosos, o què? Podria ser per la llengua en què publiquen, però no: ara tothom, en l’ample món, publica en anglés. Déu sap, doncs, per què deu ser, aquesta supremacia implacable. Però després ve la sorpresa. La llista inclou també cinquanta universitats del Regne d’Espanya, ordenades pel mateix criteri universal. I resulta que, de les tretze primeres, dotze són catalanes o valencianes. Una de Madrid (núm. 4), i una dotzena de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Castelló, València, Alacant i Elx. Llavors, el lector de tan sorprenent informació es queda una mica perplex. En primer lloc, perquè no pot ser simple casualitat, com no era casual que les deu primeres del món foren nord-americanes. En segon lloc perquè, ací, les causes possibles són del tot enigmàtiques. ¿Què hi ha en comú, d’Elx a Girona, que explique aquesta coincidència impressionant? No sembla cosa de diners; ni del volum de les institucions, que són ben diferents. Ni d’antiguitat acadèmica, perquè n’hi ha de velles i de joves. ¿Deu ser el clima, doncs, o quins factors comuns misteriosos, culturals, històrics, o de difícil definició? Perquè dotze de tretze no és una casualitat, i no pot ser-ho. I qui siga capaç de pensar-hi, que hi pense.

Joan F. Mira | El Temps | 03/11/2009   

Import-export, polítics

Dimarts passat vaig participar a Barcelona, amb un petit sermó introductori, en la presentació del llibre L’Euram, centre o perifèria? Una perspectiva econòmica, obra de Joan B. Casas i Patrícia Crespo. El senyor Casas és degà del Col·legi d’Economistes, evidentment sap de què parla, i 220 pàgines amb més xifres que lletres poden arribar a explicar moltes coses. Jo, en matèria econòmica, com en física, enginyeria o aeronàutica, sóc un perfecte ignorant. O més aviat un ignorant perfecte: el qui és conscient de la seua ignorància, i mira de posar-hi remei, encara que siga imaginari i epidèrmic. Vull dir que, en aquesta matèria i en moltes altres, no em prive de llegir articles de diari o de revista, i mire d’estar al corrent de l’estat dels meus desconeixements, que és sempre dramàtic. Quant a l’economia, en tot cas (a diferència, per exemple, de la física quàntica o de la biologia molecular), l’observació dels fets passats i presents, la reflexió, i una mica de perspectiva i de sentit comú, poden ajudar a no perdre del tot l’orientació. És cert, d’altra banda, que les persones que prenen gran part de les decisions en aquesta matèria (empresaris, directius i polítics) no sempre, ni de bon tros, són doctors o llicenciats en la disciplina. Si ho encerten o no, depèn sovint de qualitats personals, potser de l’olfacte i, en el cas dels polítics, de la ideologia pròpia o del seu partit. Per exemple, de la ideologia nacional espanyola. Perquè no cal ser experts reconeguts, ni dedicar-hi tesis doctorals, sinó únicament una mica de seny i de sentit de la realitat, per saber que les relacions entre els territoris que, amb un eufemisme suau, anomenarem Euram (per no dir-ne països de llengua catalana, o pitjor encara Països Catalans), no tenen només un fonament històric, geogràfic, lingüístic, etc., sinó una base econòmica comuna ben visible i perceptible. I per no abundar en les dades del llibre esmentat al principi, per no recordar de què parlen incessantment –per telèfon mòbil i en persona– els viatgers amb corbata dels trens entre València i Barcelona, em limitaré a unes dades contundents: “Pot afirmar-se que per a Catalunya el principal client i el principal proveïdor és el País Valencià (...). Al País Valencià es repeteix la situació i Catalunya es converteix amb distància en el seu primer client i proveïdor. En aquest cas, la intensitat de les relacions comercials és tan notable que, dins el comerç interregional del conjunt de l’Estat, el País Valencià quasi triplica les importacions que fa des de Catalunya en relació a les de Madrid i supera en més del doble les exportacions. De fet, el segon mercat del País Valencià és Andalusia, i el tercer la regió de Múrcia” (p. 132-133).

Ara bé, els polítics que governen la Comunidad, i els que la volen tornar a governar, no solament no saben economia elemental ni en volen saber, no solament ignoren què passa i no agafen el tren i escolten les converses, sinó que es mouen de manera profunda i visible per la ideologia nacional espanyola. Com aquell “Eje de la prosperidad” que Zaplana inaugurà amb la Comunitat de Madrid (i secundàriament amb el senyor Matas de Mallorca, ai). O com aquestes declaracions formidables de Jorge Alarte que, per si no ho sabien, serà el candidat del PSOE a la presidència de la Generalitat. En una entrevista, fa pocs dies, el periodista li diu que Rajoy ve molt de visita per la Comunidad, mentre que Zapatero, i fins i tot la vicepresidenta Fernández de la Vega, diputada per València, a penes s’hi deixen veure. El candidat Jorge Alarte respon que “la política no es mesura amb visites, sinó amb realitats”. Cert, en efecte, però quines deuen ser aquestes realitats? Ah, vejam. El periodista li diu: Ara dirà que Zapatero viatja totes les setmanes a València a través del BOE. Alarte aleshores afirma, solemne, amb sentit de la història: “No vaig a dir això. Però sí que vaig a parlar d’una cosa que es diu AVE, la principal infraestructura de transformació de la Comunitat Valenciana durant moltes dècades.” Sí senyor, hi ha una cosa que es diu AVE, que serveix exclusivament i únicament per anar més ràpids a Madrid i des de Madrid. I això, segons la idea del candidat socialista, és la principal infraestructura de transformació (de transformació!!) de la “Comunitat” en moltes dècades. Històric. Vostés mateixos hi poden pensar un moment, i traure’n les conclusions del cas.

Joan F. Mira | Avui | 31/10/2009   

L'expulsió

Enllaç original

Fa quatre-cents anys exactament, aquesta tardor del 2009. Quatre segles justos de la primera neteja ètnica organitzada en un país d'Europa. No un pogrom, que n'hi ha haguts tants, no una matança, un assalt a calls o a moreries, no una expulsió de jueus d'ací o d'allà que havien de fugir com podien. No això, que en la terrible història europea (i d'Àsia, i d'Àfrica i d'Amèrica), han estat fets recurrents, i que sembla (si mirem els països islàmics sobretot) que encara no s'han acabat. Aquells fets de fa quatre segles exactes, aquella expulsió dels moriscos, va ser l'eliminació rigorosa de tot un poble: d'un poble sencer, ocupant immemorial de les terres d'on l'expulsaven, un poble diferent per formes de viure, per cultura i llengua, i sobretot per religió. Tret a la força de les cases, els barris, els pobles i les comarques senceres on vivia. Centenars de milers entre tots els regnes hispànics, dels quals 125.000 al País Valencià (una tercera part de la població total) i algunes desenes de milers del sud de Catalunya, en la vall de l'Ebre. I qui se'n recorda, ara?

Una neteja total, escrupolosa, organitzada, amb tots els mitjans tècnics, personals i militars de l'època, amb flotes senceres reunides per al cas, vaixells noliejats, funcionaris, controladors, pagadors, gent que portava els llibres amb les llistes, patrulles que buidaven els pobles. Tot l'aparell de la monarquia mobilitzat, amb una organització impecable, per a un sol objectiu: fer fora, en pocs dies o en poques setmanes, tot un poble que es considerava inassimilable, irreductible, massa diferent per poder formar part de la nació cristiana: la "nació de cristians nous" (o siga, els musulmans batejats a la força en la primera meitat del segle XVI), era en realitat una "nació de moros". Se sotmetien a les exigències externes de la conversió, però ignoraven les predicacions, es mantenien fidels a la seua identitat: batejats, oprimits, vigilats, continuaven sent allò que eren, "sempre moros". Així ho expressava l'arquebisbe Ribera el 1601: "Sabemos con evidencia moral...que viven en la secta de Mahoma guardando y observando (en cuanto les es posible) las ceremonias del Alcorán... Tanto que, hablando con propiedad, devemos llamarlos no moriscos, sino moros".

I això, evidentment, no es podia tolerar molt de temps. L'expulsió, en tot cas, no va ser obra ni iniciativa dels veïns dels moriscos mateixos, i menys encara de les autoritats del Regne de València i de la seua noblesa, els més afectats per la decisió. Va ser idea i obra del monarca, i dels seus consellers castellans. Pensaven, entre altres coses, que si a Espanya, després de tants anys de repressió, no quedaven jueus ni judaïtzants, ni protestants, ni tan sols erasmistes, ¿per què calia consentir la presència d'aquells mahometans o apòstates, que a més a més eren súbdits deslleials i potencialment perillosos? Així, entre finals de 1607 i primers de 1608, el Consell d'Estat torna a tractar repetidament el tema dels moriscos, en especial dels valencians. I es planteja la qüestió, de manera ben crua, en termes de mal major o mal menor, i què és pitjor, si "permitir que los moriscos de Valencia vivan como apóstatas y hereges con tan grande escandalo y ofensa de Dios, o dexarlos yr donde quisieren"; amb la qual cosa, conclouen, també es reduiria el perill de "tindre tants enemics dins de casa."

De sobte, doncs, tornen a posar-se sobre la taula els mateixos arguments de sempre. A finals del 1608 es reunia a València una junta o petit sínode de prelats i altres eclesiàstics, que va discutir el tema de la conversió o expulsió sense acabar de resoldre res en termes jurídics o teològics. I finalment, el 4 d'abril de 1609 el Consell d'Estat (sense representants valencians, no cal dir-ho) va proposar formalment la deportació completa dels moriscos, començant pels del regne de València. En aquesta decisió, cap opinió valenciana no comptava: comptava la del duc d'Alba i la del duc del Infantado, la del conestable de Castella, el comanador major de Lleó, el duc de Lerma i el cardenal de Toledo. Joan de Ribera degué fer consultes discretes a València, acompanyades o no d'amenaces i d'insinuacions, i a principis de setembre li escriu al duc de Lerma que la noblesa i els senyors, ho acceptaven submisos: "Si Su Magestad manda sacarlos, aunque el daño sea mucho, lo recibirán con grandísima conformidad y obediencia, sin réplica ni contradictión". I no cal dir que l'opinió pública, si existia, no comptava per a res. Ni l'opinió dels estaments del regne de València, que no van ser ni tan sols consultats.

Passats quatre-cents anys d'aquells fets, que van suposar un cas emblemàtic del que ara en diríem neteja ètnica brutal, només podem especular –amb una mica de fantasia retrospectiva– sobre la hipòtesi d'una altra solució possible a aquell problema que semblava llavors insoluble. Podem imaginar que l'expulsió no haguera tingut lloc, i que el pas del temps hauria aconseguit una assimilació progressiva i no traumàtica dels moriscos, fins a incorporar-se, en religió, en cultura i en llengua, a una sola societat comuna, a un sol poble. No sabrem mai si era realment factible: en tot cas no es va saber fer, o no es va poder fer. També podem imaginar el contrari: que aquella "nació de cristians nous" s'hauria mantingut tal com era, rebutjant la religió imposada, conservant la llengua, la identitat pròpia i separada, i el sentiment de formar un poble diferent, preservat com a tal fins al temps contemporani. Tampoc no sabrem mai si aquesta preservació hauria estat possible, ni quines situacions, quines adaptacions o quins conflictes suposaria això per al conjunt del País Valencià del nostre temps. O per a gran part de la vall de l'Ebre, de Saragossa fins a Amposta.

Aquesta història va ser la que va ser, tingué el final que va tindre, i hem d'assumir-la com a pròpia, com tants altres episodis i moments crucials. I sentir-nos d'alguna manera partícips d'aquell drama, i hereus de les seues conseqüències. Sembla, però, que no ens afecta gens, com si no fóra cosa nostra, com si participàrem d'aquella indiferència urbana que, després de l'últim comboi de deportats, es manifestà amb un solemne Tedèum a la Catedral: "Con mucho gozo por ser concluida ya la embarcación y expulsión total de los moros de todo el Reyno, asistiendo de Pontifical el Patriarca, el Virrey y Jurados. Hay mucha música". Hi hagué molta música. I ara no hi ha res.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 29/10/2009   

Entrevista, malson

Els meus somnis –o almenys els que de vegades recorde quan em desperte– solen ser somnis d’una frustració recurrent. Somnie que faig un viatge i que no arribe mai al final, que el lloc on anava es transforma o és introbable, que apareixen errors i entrebancs un darrere de l’altre, que arribe a l’estació quan el tren ja arranca i vaig corrent inútilment per l’andana, que estic perdut en algun aeroport sense passaport ni bitllet, fins que l’angoixa em desperta. Mai, però, com escriuen els mals novel·listes, no em desperte “amb el cos cobert de suor”, i la desolació passa amb un bon desdejuni. Ara bé, fa pocs dies, la frustració va ser d’un altre tipus. Davant de la porta de casa hi havia (ho devia haver deixat un missatger?) un paquet gros de llibres, dirigit al meu nom. El paquet era al costat del contenidor on tirem cada dia les bosses de fem, cosa que ja és un símptoma. Llavors arriben unes persones, obrin el paquet per veure què hi ha, i comencen a traure’n els llibres, tots amb el meu nom com a autor. Se’ls miren amb displicència, els van llançant al contenidor, i jo que els dic desesperat: “Per favor, que sóc l’autor, mireu el meu nom, Joan F. Mira, sóc jo”. Però ells no em fan ni cas, afirmen que no coneixen el nom, que no l’han sentit mai, i la meua insistència no té cap efecte: no coneixen de res el meu nom, no els importa, tiren els llibres al fem. Jo els mire sense poder fer-hi res, se’n van, i em desperte. Com que el somni era d’argument tan nou, vaig pensar que només podia ser efecte nocturn d’una entrevista diürna, el dia anterior. En la qual el periodista de La Vanguardia em preguntava (m’ho han preguntat ja més d’una volta) si pense que els escriptors valencians som prou coneguts a Catalunya. I jo li responia que sí, i que aquest no és el problema. El problema és que no ens coneixen al nostre propi país. Que el gran prejudici (també ho he escrit més d’una vegada) és el de la societat valenciana contra els seus propis escriptors en la llengua pròpia: a la premsa, a la ràdio, a la televisió, al govern del país, a les institucions públiques, a les llibreries, a les biblioteques. I, tal com el somni demostra, també entre els vianants que obrin paquets al costat d’un contenidor.

Joan F. Mira | El Temps | 27/10/2009   

Una proposició decent

De tant en tant, entre aquests missatges insòlits que s’infiltren al correu electrònic (no he sabut mai com aconsegueixen les adreces), entre els projectes d’estafa, la publicitat de coses estranyes, i altres proves de l’estupidesa universal que malgrat tot superen els filtres protectors, m’arriben cartes molt tendres de senyoretes eslaves, russes o ucraïneses. Imagine que, a més dels eventuals contactes epistolars, busquen potser relacions més directes amb allò que diríem “cavallers solvents”, possiblement amb finalitats migratòries o d’assegurar-se una relació profitosa. Com que és un fenomen ben revelador de la condició humana moderna, tècnica i europea, i de les curioses relacions entre l’est i l’oest, no resistiré la temptació de comentar l’última proposta rebuda. En primer lloc, la senyoreta es presenta: “El saludo Me llamo Elena, mi de Rusia de la ciudad Kazan. A mi de 25 anos. Mi amiga me ha dado tu información y tuyo e-mail la direccion. Ellos se comunicaba en el Internet con el hombre, que ha dado a mi amiga tu informacion y tuyo e-mail la direccion. Ha dicho que buscas las relaciones a traves del Internet y quieres conocera la muchacha. Y he decidido escribirte para conocerte mas vale.” Òbviament, no tinc ni idea de la tal amiga, ni de l’home que s’hi comunicava i que diu que li ha dit que jo la volia conéixer. Però això deu formar part del ritual. A continuació, la senyoreta m’explica la seua vida laboral, i comença la presentació de qualitats personals: “Le contare un poco de el. Trabajo en la tienda por la venta de la ropa. La muchacha sociable con el humorismo, que puede ayudar, apoyar, comprender, la segunda mitad. Precisamente por eso empezaba a usar el Internet, pienso que aqui podre encontrar al hombre, a quien buscaba tan largo.” Bé, la cosa ja s’aclareix a poc a poc, apareixen els primers valors ideals que farien feliç l’home afortunat, o segona meitat. Fins ací, tot molt clàssic. Però la senyoreta també té uns altres valors, en aquest cas corporals (i és una pena que la foto suposadament adjunta no haja aparegut: la imagine rossa i blanca i amb mirada d’ulls dolços, qui sap...). I s’explica: “Asi como quiero practicar deportes, porque el deporte es la salud y el vigor. La mujer activa y mi gusto que mi cuerpo sea sano y hermoso. Pienso que lo estimaras en mi fotografía que se acuesta.” Una pena, doncs, que no hi haja fotografia que “se acuesta”. I a continuació, la segona part de la narració, i la introducció de la proposta honestíssima. La senyoreta de Kazan no ha tingut sort amb els homes, està trista, sap què busca i què pot oferir: “La mujer alegre y sociable, pero al mismo tiempo a mi soy tristemente de lo que no hay al lado fuerte, cuidadoso y querido a hombres”.

Dit això, la criatura de cos bell i formós exposa la base del tracte possible, un tracte seriós i permanent, és a dir un projecte de matrimoni, una relació amb papers, un compromís, i viatge i migració de Kazan a la ciutat del senyor que accepte la proposta: “Busco las relaciones fuertes, largas. Soy seria en la elección. Puedo dar al hombre todo esto, con que el suena, dar el amor y la ternura, quiero querer y ser querido ? pienso que este deseo de cualquier muchacha.” Evidentment, ella pensa que aquest és desig de qualsevol noia, i potser en això va amb una mica de retard, almenys pel que fa a aquestes parts occidentals d’Europa. En tot cas, és molt el que pot donar a un home, i espere que algun dia en trobe un que siga mereixedor de tanta generositat. Finalment, l’aspirant a relació seriosa, forta i llarga, proposa que, abans de realitzar el gran somni, la comencem pel mateix canal epistolar, simple precaució o realisme. “Espero que una vez trataremos de realizar nuestros suenos juntos. Pienso que nuestro conocimiento traera a nosotros muchos instantes agradables, y podemos encontrarnos una vez. Seria contenta tener tal amigo como ti y espero que nuestra amistad tendra la continuacion. Se algunas lenguas y puedo hablar en ingles y el espanol.” Honestament, espere que entre els eventuals i segurament nombrosos receptors de la proposició n’hi haja algú que l’accepte, i que siguen molt feliços. Celebrant, entre altres coses, la capacitat meravellosa d’adaptació a les llengües estrangeres. Tot siga per la unitat i l’harmonia dels pobles europeus.